Josep Costa troba a faltar una resposta més contundent i decidida contra la ingerència judicial al Parlament de Catalunya. Ell l’ha patida. És investigat en la causa contra l’anterior mesa per desobediència per haver tramitat resolucions contra el rei espanyol i en favor de l’autodeterminació. Al contrari de l’ex-president Roger Torrent i dels ex-secretaris Adriana Delgado i Eusebi Campdepadrós, no va anar a declarar al TSJC quan la magistrada Maria Eugènia Alegret els va citar. No reconeix el tribunal. I dimecres el van fer detenir. Va passar cinc hores en un calabós sòrdid i va sortir del TSJC amb més arguments jurídics sota el braç per a anar a la justícia europea.

Us vèieu a venir la detenció?
—Estic segur que tenien dubtes de fer-la. No pensava modificar la meva vida per si em detenien, i vaig arribar a dubtar si ho farien. Vaig pensar que allò que va dir la magistrada ara fa deu dies no passaria. Almenys ara.

Què va dir la magistrada ara fa deu dies?
—Va desestimar de tornar-me a citar. Quan va demanar a les parts què havia de fer amb la meva incompareixença, Vox va demanar que em detinguessin, i la fiscalia, que em citessin de nou. I ella va desestimar la petició del fiscal, i va dir que, quan fos imprescindible, ja em detindria. Donava a entendre que en aquell moment potser no calia.

Per què penseu que ara ho ha trobat oportú?
—Suposo que per agafar-me per sorpresa. No ho sé. Però m’era igual. He aconseguit que no em preocupés gens si em detenien o no, no he modificat la meva agenda ni els meus hàbits. I sí, m’ha agafat per sorpresa. Em sap greu pels meus estudiants, que van perdre una classe.

Us van detenir quan sortíeu de casa.
—Sí, quan anava cap a la universitat. Va passar una cosa curiosa, que és el que els veïns de l’escala havien detectat moviments estranys al voltant de l’edifici.

Us van arribar, aquests comentaris dels veïns de l’escala?
—Sí, tenim un xat amb els veïns i van comentar que hi havia gent que vigilava qui entrava i qui sortia.

Com fou la detenció?
—Molt correcta. Els Mossos van complir tots els protocols; em va detenir una unitat de paisà, van respectar la meva actitud i no em van portar a la comissaria, sinó directament al Palau de Justícia.

Quanta estona vau ser al calabós?
—Em van detenir a un quart d’onze, em van portar cap allà i fins a dos quarts de tres vaig ser-hi.

Com vau estar-hi?
—Bé. Vaig rebre la visita d’un advocat company i conegut, que per la seva condició em va poder venir a veure. I vaig poder fer les trucades de rigor, vaig tenir totes les atencions que té un detingut. Vaig estar tranquil aquella estona. Era un tràmit que per mi no era pas nou o sorprenent perquè com a advocat he vist els calabossos, els protocols de detenció que s’hi fan… No em causava pas neguit o angoixa passar per aquesta situació.

Com són aquests calabossos?
—Són sòrdids. Són decimonònics, soterranis… En algun lloc hi deu haver alguna llei, escrita o no, que diu que els calabossos han de ser soterranis, sense llum, sense ventilació, amb les reixes, que reprodueixen l’ambient d’una presó, que es tanquen darrere teu i tot això.

Com va ser la compareixença davant la magistrada?
—Em van convidar a seure al banc dels acusats i els vaig dir que faria ús del meu dret a seure a l’estrada dels advocats perquè em defensaria a mi mateix, i així ho vaig fer. La magistrada va fer la introducció i va dir que era allà per a declarar, i jo vaig provar de fer una prèvia per dir que volia recusar-la. Però no em van donar la paraula en aquell moment, i després vaig demanar al secretari si calia fer cap tràmit formal per a demanar poders per a recusar-la.

Per què la recuseu?
—Pel fet obvi de tenir un plet pendent amb ella, que era el de la detenció il·legal que havia ordenat contra meu, i que jo acabava de denunciar pel procediment d’habeas corpus. I havia demanat als meus companys advocats que presentessin una querella criminal contra ella per una detenció il·legal, que en aquell moment encara es mantenia. Vaig exigir el meu alliberament i en virtut de la denúncia que havia presentat entenia que la magistrada no podia continuar en la seva posició d’instructora. Vaig dir que no hi havia res a parlar fins que no es resolgués aquella qüestió.

Què va respondre la magistrada?
—Que la recusació l’havia de fer per escrit, però li vaig fer veure que, com a detingut, no ho podia fer, i que d’aquesta manera vulnerava el meu dret de defensa, pel fet d’exigir-me una formalitat que no podia complir en aquell moment. Em va dir si volia declarar, i li vaig respondre que volia que es donés tràmit a la recusació. Arran d’això va dir que ja estava, que quedava en llibertat.

Per què dieu que és una detenció il·legal?
—Perquè és fals que sigui automàtic o obligatori fer detenir una persona que no es presenta en una citació per a declarar. Diuen que no he comparegut sense motiu, i és fals. He al·legat clarament els motius: no reconec la jurisdicció del tribunal i vull exercir el dret de no declarar, i, a més, vaig demanar per escrit la suspensió de la citació a la qual no em vaig presentar. Perquè tenia i tinc unes mesures cautelars pendents de ser resoltes al Tribunal Constitucional. I l’altre fet que demostra que aquesta detenció no era obligatòria ni automàtica és que el fiscal no va considerar que fos procedent d’ordenar-la. Per tant, la magistrada va actuar com el braç executor de Vox. No tenia l’obligació de procedir així. I com a argument final: si jo no estic obligat a comparèixer al meu judici i puc ser jutjat en absència perquè la desobediència no té associada una pena de presó, amb més motiu no puc ser privat de llibertat per una diligència inútil. Era innecessari i desproporcionat de restringir la meva llibertat durant cinc hores.

No és aplicable, ací, l’article 487 de la Lecrim, que diu que l’ordre de compareixença pot esdevenir ordre de detenció si l’investigat no va a declarar?
—Diu que “podrà”. I tots els juristes sabem distingir entre un “podrà” i un “haurà de”. No és el mateix.

Aquest “podrà” no dóna ja una cobertura a la decisió d’ordenar la detenció?
—Vol dir que ho pot fer si concorren les circumstàncies d’idoneïtat, necessitat i proporcionalitat per a restringir un dret fonamental. I no s’han donat. Per això és il·legal, la detenció.

Què pot passar a partir d’ara?
—Crec que faran veure que no ha passat res i continuaran endavant igualment, que inadmetran les recusacions, que diran que s’haurà d’admetre a tràmit primer la meva querella, però no l’admetran… A l’estat espanyol, la immensa majoria d’aforats són jutges, no polítics, i ella és aforada, i el tribunal l’encobrirà. Per això haurem d’anar a Europa a continuar la denúncia per aquesta detenció. El procediment d’habeas corpus és una altra via que m’habilita a fer un recurs específic contra la detenció il·legal.

La vostra situació és diferent de la resta d’investigats en aquesta causa contra la mesa.
—M’agradaria que no fos diferent. No m’han detingut perquè sóc en Josep Costa, sinó per haver estat el vice-president primer del parlament, en una tradició que ja fa quatre vice-presidents del parlament consecutius que són represaliats. I davant l’escàndol democràtic que és que hàgim estat encausats per les activitats i les decisions del parlament com a institució, penso que la resposta hauria de ser institucional i col·lectiva. I l’estratègia de confrontació amb el poder judicial antidemocràtic m’agradaria que fos una mica més en la línia que he defensat. Perquè la inviolabilitat parlamentària existeix i és protegida per la jurisprudència europea. I si els tribunals espanyols no la respecten, hauria de merèixer una resposta de país o si més no institucional a l’altura de les circumstàncies. Tota aquesta causa és manifestament il·legal, com també totes les actuacions que es fan que vulneren els drets dels ciutadans del país. Perquè es vulneren els drets del parlament com a institució; no vulneren tan sols els meus drets. Sóc jutjat perquè la gent em va votar.

Què voleu dir? Que hi hauria d’haver una resposta institucional?
—Seria positiu que en compte d’intentar d’evitar la ingerència dels jutges al parlament per la via de no fer allò que proven d’impedir, ho féssim més. Fem l’estratègia que diu que els drets es defensen exercint-los.

Ho trobeu a faltar?
—Però no tant com una cosa personal, no per la meva detenció i els fets que tinguin a veure amb mi, sinó per la criminalització de l’activitat parlamentària. Això requereix una resposta molt més contundent que no la que té.

Una resposta més contundent com ara quina?
—Doncs no evitar de desobeir, sinó desobeir més. Que no és desobediència pròpiament dita, perquè qui no et pot donar ordres legalment no pot dir que has desobeït. Però respecte de defensar i ser proactiu, m’he quedat sol en algunes actuacions judicials; eventualment, en els recursos que he fet al TC i en alguns escrits a Estrasburg. Al començament, tan sols amb el meu company de grup, i després, ja tot sol defensant una estratègia de no cedir i no permetre els abusos de la judicatura contra el Parlament de Catalunya. Han assumit que poden fer qualsevol cosa al nostre parlament, i que no respondran. I això és molt delicat i equivocat.

Heu trobat a faltar suport o solidaritat en el vostre cas?
—Hi respondria citant Martí i Pol: “Plors i laments, de què serveixen; la lluita és el que cal.” No necessito mostres de solidaritat, no m’ha passat res, no m’han fet mal, no m’han fet patir, no m’han fet perdre la son ni un minut. Tinc l’ambició que hi hagi una lluita de país contra aquestes situacions.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.