Joan Canadell
Joan Canadell, ahir a Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Joan Canadell (1967) és el futur president de la poderosa Cambra de Comerç de Barcelona, després d’haver-ne guanyat amb contundència les darreres eleccions. L’alta burgesia catalana veia astorada com un representant independentista de la petita i mitjana empresa els guanyava còmodament. En aquesta entrevista volem conèixer-lo de prop. De Joan Canadell, fins ara, no en sabíem gran cosa, a banda que era independentista i fundador del Centre Català de Negocis. Canadell va parlar ahir amb VilaWeb davant la Cambra de Barcelona, a Barcelona.

Naixeu a Barcelona. A què es dediquen els vostres pares?
—Jo vinc d’una família molt humil. Sóc el fill petit, de tres. Neixo a l’Eixample, Diputació-Aribau. La situació familiar és complicada i els meus pares se separen quan tinc deu o dotze anys. La infantesa va ser dura. En aquella època no era com ara: la dona aguantava molt. Ma mare, de la Bisbal d’Empordà, es va haver de refer a Barcelona, perquè era mestressa de casa i va pujar els tres fills guanyant-se la vida amb feines noves. Mon pare era aparellador, fill de Celrà. Tinc les arrels gironines cent per cent. No tinc vuit cognoms catalans. En tinc dos-cents cinquanta [riu]. Al meu pare no li sortien els comptes. Amb mon pare, vam passar molts anys que no ens vam veure, però després sí. Una vida complicada.

I ves: ara, empresari. I els vostres germans?
—El meu germà és empresari, també. Va acabar psicologia. Li van molt bé les coses. Ma germana viu a Galícia, i molt tranquil·la. Jo ara tinc dues filles i un fill.

Col·legi?
—Vaig anar al col·legi públic. Mixto Mallorca. Sóc del 1967. Escola franquista. Tota l’escola en castellà, tot i que no vaig arribar a cantar el ‘Cara el Sol’, no.

Per què vau estudiar enginyeria industrial?
—Arran de la meva infantesa dura, quan tinc deu, dotze o tretze anys passo el dia al carrer. Estudiar poc i suspendre-ho tot. I llavors, a dotze anys, conec una família. Dos bessons que anaven a la meva classe. I m’introdueixen al món de la muntanya. I m’hi faig molt, amb ells. D’alguna manera, m’adopten. Continuo vivint a casa, però els deures els faig allà, i m’hi quedo molts dies a sopar. Em tracten com un quart fill. Els caps de setmana anem junts a la muntanya. Esquí, bicicleta, espeleologia, barrancs, excursionisme. Són com germans meus i encara avui tenim relació. Quan acabem tots l’EGB, ells entren a BUP, però per males notes, a mi no m’hi volen. I me’n vaig a fer FP de Química. Allà sí, molt bones notes. I quan ells entren a la universitat, dic: doncs jo faré COU i cap a la universitat. I vaig fer enginyeria perquè ells també en feien.

Joan Canadell

Quan comenceu a treballar?
—A catorze anys vaig començar a treballar. De cuiner. Ma mare cuinava, i jo l’ajudava. Feia muesli, per a botigues de dietètica. I un estiu em va dir: Nen, ja fas catorze anys, has de començar a pagar la muntanya, si t’agrada. Començo a guanyar uns dinerets per pagar-me la muntanya. L’últim any d’FP vaig començar a treballar en un laboratori químic. I la carrera me la pago perquè amb el meu germà muntem un supermercat a la Costa Daurada. Roc de Sant Gaietà. Un súper d’estiu. Amb allò em vaig pagar els estudis. Als estudis descobreixo que no m’agraden les assignatures tècniques: electrònica, electricitat. M’agrada molt tot l’àmbit econòmic. Allà descobreixo que el meu perfil és economista. Havia d’haver fet d’economista. Però acabo la carrera i treballo en àrees d’organització a les empreses, que és la més lligada a l’economia. Trobo el meu lloc.

Abans d’entrar a la professió, m’agradaria comentar el pas per l’Agrupació Excursionista Pedraforca.
—Sí, espeleologia. Quan tenia setze anys, portàvem gent de trenta anys i quaranta, els fotem en un forat i els fem explicacions. La cova és un món. Pedres, estalactites, a vegades un riu. A Olesa, al Mont Perdut, cada estiu hi anàvem i descobríem noves coves. N’havíem descoberta una de 450 metres de fondària, amb un riu a baix. A dinou anys o vint és tot un desafiament. Allò em va anar molt bé per a parlar amb la gent i perdre la por. Em va donar formació.

Poc després d’acabar la carrera entreu a una multinacional. Dels vint-i-cinc anys als trenta-nou. És la vostra gran escola.
—Dotze anys a General Cable. Empresa anglesa, després americana. Fan cables elèctrics. Hi tenien quatre fàbriques, a Catalunya. Després, tres. Jo hi entro en el moment de molta crisi, i volen renovar futurs directius. Any 1992. És la meva escola de formació real. Començo en un departament fent estudis. I acabo al Comitè de Direcció com a responsable del Departament d’Operacions, cent vint persones a càrrec meu, amb la fàbrica de Portugal que també depèn de mi. I al final veig que arribo al topall, i ja només quedaven càrrecs polítics. Vaig entendre que aquella etapa ja estava. I vaig pensar que després de tants anys en una multinacional, potser era el moment de ser el cap d’una cosa més petita. I vaig anar de gerent a una empresa d’embalatge amb seu a Madrid, i empresa a Montornès. Vaig estar-hi sis anys.

Joan Canadell

Empresa que feu créixer.
—Vaig agafar una empresa que facturava cinc milions d’euros, i en perdia 200.000, i en dos o tres anys donava beneficis. Quan me’n vaig anar facturava nou milions. I vam intentar innovar. Vam desenvolupar un embalatge sensorial. Amb les caixes de cartó l’impacte fins aleshores era visual. Nosaltres vam afegir-hi textura i olor. Ningú no hi havia pensat. Som els primers que ho fem. Caixes amb textura i olor. Recordo una fira a Mònec. A l’estand vam posar-hi un mim. Va ser brutal. I aquí aprenc que, tenint cura de la gent, i pujant la gent de baix cap dalt, es fan equips. Pots agafar un encarregat i fer-lo director de fàbrica. Posant objectius. I en sis anys ho capgirem i l’empresa va molt millor. Però al final em fan plegar.

Per què?
—Per independentista. Tal qual. Em van fer fora el dia que se m’acut, per explicar la innovació, anar a la premsa. Vaig al Punt Avui. I a Madrid això els va costar el lloc. El diari del dimoni, per ells. El dia que em van fer el compte, el treballador em va dir: ‘Bé, Joan, tu i jo sabem que és una qüestió política.’ Els vaig denunciar, els vaig portar davant un jutge. Però no vaig guanyar. I em trobo al carrer sense res. 45 anys i amb un fill de dos anys acabats de fer. I ara què fas? I vaig muntar la meva empresa. De consultor.

I ara què feu?
—Tinc tres activitats, ara. Comercialització de processos industrials d’embalatge. Rebo llibres de França i els enquaderno aquí. Rebo embalatge de França, i el retorno amb estampats. Proveïm sobretot França. En segon lloc, Petrolis Independents amb el meu soci Jordi Rosset. Tenim vuit benzineres. Són de baix cost. Automàtiques. No tenim personal gairebé. Ni botiga. Són punts de venda automàtics. I ens funciona molt bé. I he muntat un altre negoci, sobre la roda elèctrica. És un monocicle elèctric. Amb una història curiosa.

Joan Canadell

Quina?
—Així com ma mare, a mi, l’esperit empresarial no és que me l’inculqués, jo als meus fils els l’he anat inculcant. Un dia érem a Palafrugell, i vam anar a un circuit de karts. I en sortint dic: anem a fer quatre comptes. Tenien onze anys. Què ens ha costat, això? Quinze euros. I quanta estona hi hem estat? Set minuts. I quants cotxes hi havia? Vuit. Quan han facturat amb tots vuit? I en una hora? I en tot el dia? Papa, això són molts diners! Doncs va, muntem una cosa. I allà s’escau que, anant cap a la platja, veig un xicot amb una roda elèctrica. No n’havia vist mai cap. Hosti. Què és això? Noies, i si muntem alguna cosa amb això? I ara tinc el negoci. El negoci no és vendre. El negoci és fer activitats d’animació amb aquests aparells. Muntem fires d’animació per als nens, o festes d’aniversari, o rutes, amb rodes elèctriques, karts elèctrics, patinets elèctrics. Tenim uns trenta aparells i el meu soci trenta més.

Fundeu el Centre Català de Negocis, Catalunya 2000, entreu a ERC uns quants anys. És l’etapa més polititzada.
—Aznar és qui em va fer canviar de xip. I si votava Convergència vaig passar a votar ERC fins al tripartit. I em vaig fer militant. Uns quants anys i prou. El 2006 entro a Catalunya Acció, amb Santiago Espot. I allà em donen fonaments. Jo tenia molts dubtes. I allà entenc les coses. Conec Ramon Carner. I vam muntar el CCN. Va tenir molta importància del 2008 al 2014. Vam arribar a fer 1.500 presentacions per tot Catalunya. Encara ara hi ha gent que em diu: Jo vaig canviar per nosaltres. Era gent seriosa, anàvem amb corbata. Conscienciàvem la gent sobre la lògica de la independència. També m’embranco amb Joan Carretero quan li llegeixo un article que diu que s’ha de fer un partit nou. I durant uns quants anys, hi som.

Qui és aquest nouvingut? Això deu dir l’alta burgesia que controlava la Cambra.
—I què. Una vegada tens el poder i ets dins la Cambra, a mi què m’importa que em valorin d’una manera o una altra. Fa anys que l’empresariat és com més va més independentistes. I més que la societat. Perquè està més informat. Els CEO ho diuen: com més format estàs, més independentista ets. L’empresariat és més independentista que la societat. Ara, també és més pragmàtic. Però sense trencar res. L’única carta que té l’estat és la por.

Relació amb la gran burgesia?
—Sempre dic igual. Tenim el potencial de ser un dels tres primers països europeus en renda per capita. El tenim. I el nostre objectiu és situar Catalunya en aquest lloc. Si tu estàs d’acord amb això, ja trobarem maneres de col·laborar. Ja caminarem. Jo, a més a més, vull la independència, perquè és l’única manera d’aconseguir aquesta fita.

Joan Canadell

Sobirania fiscal. Una de les vostres propostes al programa.
—Demanarem als empresaris si serien partidaris de fer sobirania fiscal. Nosaltres parlem de pagar els impostos a Catalunya. Jo des del 2012 no he pagat cap impost a l’Agència Tributària espanyola. Sempre a la catalana. No és fàcil de saber com ho has de fer. Però quan ho saps, ets sempre el mateix. Ara imagina’t que els empresaris fessin sobirania fiscal. La força que té.

Més vectors de la candidatura?
—Compromís amb el país. Acompanyar el país en la construcció de la república. Però altre cop, volem fer-ho amb una consulta. A nosaltres ens va votar el 4,55% dels empresaris. Valls, nou anys president amb el 0,2%. No podem fer cap pas sense tenir més suport. Nosaltres volem consultar els 400.000 censats i escaig, i preguntar-los si veuen bé que la cambra es posi d’acord a acompanyar el procés. Que jo crec que sí. Però el primer pas és que la gent sàpiga que té dret de vot. Cosa que ara no passa. Al món l’empresariat i el poder polític van a l’una. La Cambra ha de ser això. S’ha de posar al nivell dels polítics, i els ha de dir: Tu gestiones recursos, però jo els genero. I sóc tan important com tu. Les cambres neixen per això. I per nosaltres l’objectiu és que siguem el segon tercer o primer estat en generació de riquesa d’Europa. I tenir més benestar. Senyors polítics, com ho fem?

La Cambra, A quins llocs de poder esteu?
—Al Consorci del Turisme, la Fira, el port i aeroport. Important, Fira i Turisme. I si la Cambra crea la Fira, també podem crear més coses, ara. Però això no ho puc explicar gaire.

Un independentista a la Cambra? Us faran el buit. O us ficaran la por al cos.
—No hi tinc res a perdre. Quan vaig assumir el pas del CCN era més vulnerable. Avui no els és tan fàcil. Mireu d’on vinc. D’una família amb anys molt durs. Jo ja he fet tot allò que havia de fer, a la vida. Hi tinc poc a perdre i molt a guanyar. Jo he escrit el llibre Potencial d’estat, que ara el puc aplicar. És el meu somni.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb