Dominik Leusder: “Hi ha un risc real que un augment dels tipus d’interès talli de soca-rel la recuperació econòmica”

Entrevista a Dominik Leusder, economista i investigador de la London School of Economics, sobre el futur dels tipus d'interès

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
21.02.2022 - 09:26
Actualització: 21.02.2022 - 10:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

S’ha acabat l’era dels diners barats? L’anunci del governador del Banc d’Anglaterra, Andrew Bailey, de fer créixer per segona vegada consecutiva els tipus d’interès sembla indicar que sí. Per a molts, és una decisió que confirma el temor que havien anat covant al llarg d’aquests darrers mesos: que la inflació que tants titulars va acaparar l’any passat no serà transitòria i que, com a tal, caldrà combatre-la amb mesures dràstiques.

Però no tothom ho veu així. Una de les veus discordants és l’economista Dominik Leusder, investigador a la London School of Economics i membre del laboratori d’idees econòmic Dezernat Zukunft, que fa poc ha publicat un article a la revista Jacobin titulat “La decisió del Banc d’Anglaterra d’augmentar els tipus d’interès és perillosa i irresponsable”. En aquesta entrevista, Leusder analitza el futur dels tipus d’interès, l’amenaça de la inflació i l’estat actual de la política monetària europea.

Escriviu: “Els costs d’endeutament baixos d’aquesta darrera dècada han donat un cert respir a les famílies, les empreses i els governs.” Per què?
—Depèn sobre qui parlem: aquesta política de costs d’endeutament baixos ha impactat als agents econòmics de diverses maneres. Les famílies amb hipoteques se n’han beneficiat molt; per a les empreses, la reducció dels tipus d’interès els ha permès de reestructurar els deutes. Per als governs, l’efecte també ha estat positiu: molts ho han aprofitat per allargar el període mitjà de venciment dels deutes. Tot i la crisi de deute a l’eurozona, la ràtio entre el PIB i el volum deute domèstic i corporatiu continua sense ser gaire alta. La qüestió de l’endeutament s’ha aconseguit de contenir durant més de deu anys, però si el món acaba embarcant-se en una pujada generalitzada dels tipus d’interès, els costs de repagament s’enfilaran notablement, i la crisi podria tornar. L’impacte d’aquesta pujada serà esglaonat, segurament: primer afectarà les empreses, després, les famílies i, finalment, els governs, ateses les diferències en l’estructura del deute de cadascun d’aquests agents econòmics.

També dieu que una pujada dels tipus d’interès disminuirà, almenys parcialment, el nivell de vida dels treballadors.
—Macroeconòmicament parlant, l’efecte principal d’un augment dels tipus d’interès és reduir la demanda. Aquest efecte es pot aconseguir de diverses maneres: principalment, a còpia de provocar una reducció de la despesa empresarial. Això causa un efecte en cadena: augment dels acomiadaments, reducció dels salaris i, finalment, reducció de la demanda. Així doncs, el mecanisme pel qual un augment dels tipus d’interès redueix la demanda agregada és mitjançant la pujada de la desocupació i la reducció del nivell de salaris. El Banc d’Anglaterra, que avui dia és l’únic gran banc central que ha apujat els tipus d’interès, no s’ha amagat pas a l’hora d’explicitar aquest mecanisme causal: tant el governador com un alt funcionari del banc han dit obertament que els salaris hauran de baixar per evitar que la inflació es cronifiqui.

Però vós dieu el contrari: “Qui estableix els preus són les empreses, no pas els treballadors.”
—Al cap i a la fi, les accions del Banc d’Anglaterra s’expliquen per una qüestió d’ideologia, i de com la ideologia afecta les teories amb què operen aquestes institucions. Crec que, almenys parcialment, les autoritats monetàries angleses creuen sincerament que cal moderar l’augment dels salaris, i que a la llarga la reducció de la inflació que se’n derivi acabarà beneficiant els treballadors. Però en un país com el Regne Unit, on els salaris ni tan sols han recuperat els nivells pre-2008, em sembla una estratègia fonamentalment errònia. Ben segur que Bailey, una persona que guanya 500.000 lliures l’any, veu molt lluny els maldecaps de la classe treballadora, però jo també posaria l’èmfasi en el fet que els bancs centrals semblen capaços de desempallegar-se d’aquesta estranya teoria segons la qual “gos que lladra no mossega”, per dir-ho d’alguna manera. És a dir, crec que estan genuïnament convençuts que, si apugen els tipus d’interès, els treballadors seran “disciplinats” i automàticament reduiran les seves demandes salarials i, amb el temps, tot tornarà a la normalitat.

L’objectiu de la pujada d’interessos del Banc d’Anglaterra és combatre l’augment de la inflació, però dieu que episodi d’inflació actual és transitori. Què us ho fa pensar?
—Probablement és transitori, sí, tot i que és possible que deixi de ser-ho, o bé que s’allargui durant un període relativament extens: al llarg de la història hi ha hagut uns quants episodis d’inflació transitòria que han acabat prolongant-se uns quants anys. Això suscita un debat alternatiu: fins a quin punt podem estar segurs que l’augment de preus d’aquests darrers mesos és realment un episodi inflacionari? Si concebem la inflació com un augment generalitzat dels preus causat per les fluctuacions en la demanda agregada, la situació d’ara no és pas inflacionària: l’origen és a les dificultats d’abastiment mundials, no pas en l’evolució de la demanda. Aquests entrebancs han reduït l’oferta d’alguns productes, cosa que al seu torn ha fet que la demanda caigui. Però si ens fixem en els canvis en el nivell de preus d’un mes a l’altre, veurem que la inflació ja ha començat a baixar. Per tant, crec que el principal inconvenient amb l’estratègia d’augmentar els tipus d’interès per fer front a la inflació és que aborda el problema de l’òptica de la demanda, quan en realitat ha estat causat per les dificultats en l’abastiment; és a dir, en l’oferta.

Una de les causes principals d’aquest episodi inflacionari ha estat l’augment del preu de l’energia. El preu del petroli continua a l’alça, i la capacitat de producció de l’OPEC continua baixant. Creieu que això podria acabar cronificant la inflació? Ja ha durat més que no havien previst molts analistes.
—Com bé he dit abans, un episodi transitori es pot allargar relativament força temps. Però la causa principal de la inflació persistent és allò que s’anomena “espiral salari-preu”: els treballadors exigeixen de cobrar més, les empreses apugen els preus per compensar l’augment dels salaris, els treballadors exigeixen un nou un augment dels salaris per compensar l’augment de preus, i així indefinidament. Això no passa avui dia: el problema, bàsicament, té a veure amb l’oferta, sobretot d’energia, i naturalment ni jo ni ningú no pot dir amb seguretat fins quan duraran aquestes dificultats d’abastiment energètic. És a dir, és possible que la inflació s’acabi allargant força temps. Ara per ara, és crucial de no sobrereaccionar, i crec que alguns bancs centrals –com ara el Banc Central Europeu– en són conscients. La qüestió de fons és que les autoritats monetàries intenten de disciplinar els treballadors perquè les teories econòmiques amb què treballen no contemplen que la inflació pugui ésser causada per cap dinàmica que no sigui l’espiral salari-preu. La idea és: “Si apugem els tipus d’interès lleugerament, els treballadors moderaran les demandes salarials i reduiran el consum, i les empreses intentaran de no apujar els preus.” Però aquest suposat mecanisme causal no hi és: les expectatives d’inflació no són res que afecti els càlculs salarials de la gent.

Sovint es diu que els entrebancs logístics d’aquest darrer any han estat causats per les mesures de contenció pandèmica, però vós dieu que els veritables culpables són l’avarícia de les grans empreses i les pràctiques monopolístiques. Per què?
—Això forma part d’un debat més ampli sobre com la concentració de mercat ha afectat l’episodi inflacionari actual. Un dels arguments principals en aquest debat és que les empreses s’han aprofitat del model just-in-time per maximitzar els beneficis, però això les ha obligades a reduir l’inventari al màxim. Un altre argument és que la concentració empresarial ha reduït els incentius de les grans companyies a l’hora d’invertir en capacitat logística, cosa que ha fet que les cadenes de subministrament siguin particularment inelàstiques; és a dir, que tenen poca capacitat per a adaptar-se a canvis sobtats en la demanda. La pandèmia hauria causat un daltabaix logístic en qualsevol cas, però aquests dos factors han afavorit la “tempesta perfecta” d’aquests darrers mesos.

El Banc d’Anglaterra ja ha apujat els tipus d’interès, i la Reserva Federal dels Estats Units molt probablement els apujarà al març. És el torn del BCE?
—Per a respondre aquesta pregunta cal entendre que les dificultats de deute que l’eurozona ha arrossegat al llarg d’aquests darrers deu anys han estat apedaçades a còpia de mesures excepcionals, però mai no s’han acabat de resoldre del tot. Si ara el BCE decidís d’augmentar els tipus d’interès, podria causar seriosos problemes d’endeutament a les economies del sud d’Europa, especialment la grega i la italiana, però també l’espanyola. Si les autoritats monetàries europees es comprometen a continuar amb les mesures de suport financer vigents, com ara els fons Next Generation EU, podran apujar els tipus d’interès gradualment. Però dependrà de si el BCE es compromet fermament a mantenir-les.

El BCE no sembla tenir gaire pressa per a augmentar els tipus d’interès, però el Banc Federal Alemany sí.
—El Banc Federal Alemany fa trenta anys que s’equivoca en tot. Però, afortunadament, també ha perdut totes les batalles que ha lliurat. La decisió de les autoritats monetàries d’Alemanya de dur a la justícia el programa d’eurobons va xocar a tothom, però ha acabat en no-res. De la mateixa manera, estic força convençut que l’oposició alemanya a la postura del BCE sobre els tipus d’interès també acabarà en no-res.

Al contrari que als Estats Units, la recuperació postpandèmica de l’economia europea ha estat força feble. Aquest augment sobtat dels tipus d’interès la podria aturar definitivament?
—Sí. Després d’una dècada en què el rendiment econòmic de l’eurozona ha estat molt per sota de les expectatives, la UE realment necessita un període sostingut de creixement, cosa que vol dir un augment continuat dels salaris i de les inversions. Els fons Next Generation són un bon pas en aquesta direcció, si bé el desemborsament ha estat força lent i ha impedit que la demanda de consum augmentés tant com caldria. És a dir, hi ha un risc real que un augment dels tipus d’interès talli de soca-rel una recuperació econòmica que, ara com ara, ja és força feble. Que jo sàpiga, no hi ha cap cas a la història en què un augment dels tipus d’interès no hagi causat una recessió.

Hi ha certa por que un augment dels tipus d’interès per part del BCE reobri la capsa de Pandora de la crisi del deute sobirà, sobretot a les economies del sud d’Europa. Hi ha qui diu que és un temor sense fonament. Què en penseu?
—No crec pas que sigui sense fonament. Tal com he dit, la probabilitat d’aquesta situació depèn de si el BCE decideix de continuar amb les polítiques de suport financer als països membres. Si s’hi compromet de manera creïble, podria augmentar els tipus d’interès a poc a poc, sense causar una crisi de deute sobirà a les economies de la perifèria europea. Així i tot, la qüestió de fons no ha canviat pas: la fragilitat estructural de l’eurozona, que fa vulnerables els països del sud a les fluctuacions dels mercats. La política monetària europea ha canviat, però els problemes estructurals de la zona euro encara hi són.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes