Entrevista César Rendueles
César Rendueles, en una imatge d'arxiu (fotografia: César Rendueles).

César Rendueles (1975) és doctor en filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, on actualment fa classes de sociologia. És un dels pensadors de l’esquerra radical destacats del moment, autor de llibres com ara Sociofobia: el cambio político en la era de la utopía digital o Capitalismo canalla. Una historia personal del capitalismo a través de la literatura. La setmana passada, juntament amb una trentena de persones, es van presentar als jutjats de Madrid per denunciar-se ells mateixos. S’inculpaven dels mateixos càrrecs que han d’encarar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Rendueles explica en aquesta entrevista telefònica el perquè de la seva solidaritat amb els independentistes.

La setmana passada us vau inculpar. Per què?
—Perquè un seguit de persones, sobretot Víctor Sanpedro, va activar la iniciativa i ens va interpel·lar a uns quants. Nosaltres ja fa un temps que vivim amb molta inquietud la repressió al moviment independentista català. I ens sentim incòmodes. Jo visc a Madrid, aquí no hi ha gaires espais on expressar aquest malestar i aquesta iniciativa em va semblar una oportunitat per a fer-ho, i d’una manera contundent. Volem mostrar la nostra preocupació per les dinàmiques repressives actuals.

Per què us inculpeu dels càrrecs contra Sànchez i Cuixart, però no de la resta?
—És cosa dels promotors, però jo crec que el procés d’autoinculpació pretén trobar un consens gran. No vol interpel·lar els qui ja se senten interpel·lats pel procés independentista, sinó que els qui fins i tot el puguin rebutjar del tot. Explicar-los que la repressió els afecta igualment. Volem que vegin amb preocupació la deriva antidemocràtica. Amb independència total de les motivacions polítiques dels acusats. El propòsit és aconseguir el màxim consens.

Els independentistes han despertat el feixisme, diuen. I han despertat l’antifeixisme?
—Totes dues coses van de bracet. Però jo no crec que l’independentisme hagi despertat el feixisme. Això que veiem té precedents que arrosseguem de fa dècades. No és d’ara. Té una llavor profundament antidemocràtica, una deriva autoritària i una deslegitimació dels mecanismes democràtics. Penso en la llei de partits, en el tancament de mitjans de comunicació al País Basc, en la llei mordassa o en la impunitat en moltes comissaries, per cert també a Catalunya. Crec que hi ha un dèficit de democràcia en les nostres institucions polítiques que en aquests moments s’ha exacerbat, si vols. Però que ve de lluny.

César Rendueles, marxista, què opina de la frase ‘El procés és de dretes’.
—No. No ho és. Jo no sóc independentista, però sí que defenso el dret d’autodeterminació. Crec que a Espanya arrosseguem un problema territorial de la transició ençà, que en algun moment haurem de resoldre. En aquest sentit sóc un ferm partidari de defensar mecanismes d’autodeterminació. Dit això, hem arribat a un punt de blocatge tal que l’única manera de sortir-ne és que la defensa de l’autodeterminació vingui de l’unionisme. Gent que no participem en el projecte independentista, però creiem que s’ha de reconèixer aquest dret. Crec que ha estat la posició en bona mesura, segurament tímida, potser no prou ferma, de Podem i els comuns. Aquesta és la meva posició. Dit això, jo certament sóc molt partidari del procés d’autodeterminació, però hem de ser molt curosos a l’hora de pensar en els mecanismes i processos que serviran per a construir-lo. Que no sigui contaminat per la conjuntura.

Sou partidari del dret d’autodeterminació. Per tant, us podeu trobar que a Catalunya guanyi el sí. Espanya en què hi sortiria guanyant?
—No és qüestió que hi surti guanyant ni Espanya ni Catalunya. Hi ha de guanyar la democràcia. En general. Personalment sóc partidari no tant de resoldre el conflicte català, sinó els conflictes territorials d’Espanya. Sóc partidari d’un procés constituent en què totes les tensions es puguin resoldre articulant diverses posicions tant com sigui possible. I que trobem un model federal, o de la mena que sigui, en què efectivament hi hagi mecanismes per a la ruptura. Que hi siguin.  Que sigui possible. Crec que d’un procés constituent com aquest Espanya en sortiria beneficiada. Independentment de què decidís Catalunya o qualsevol altre territori que s’ho proposi.

La classe social, per a un marxista, és motor de canvi. Els pobles també ho són?
—Aquestes categories, totes dues, crec que són difícilment compatibles amb la complexitat social del món contemporani. Jo sóc marxista, i la classe social crec que té un gran pes en les dinàmiques polítiques. Però avui són una realitat molt complexa. I els pobles també. Aquí, quan discuteixo amb l’unionisme més reaccionari, i em diuen que amb 51% no es pot declarar la independència els responc: sí, això és veritat, però amb un 51% tampoc no es poden deixar les coses com estaven. Tot plegat indica una realitat social complexa, molt travessada per la classe social. No és veritat que l’independentisme sigui de dretes i ric. Tampoc no és veritat que l’unionisme sigui de dretes, reaccionari, i de classe alta. Es pot acceptar i no passa res. Dins l’unionisme hi ha biaix de classe, complex i important. I negar la complexitat és dolent per a tothom. Al final s’hauran de fer realitats polítiques que funcionin, i amb un mínim de regles compartides.

Costa molt d’imaginar una solució amb un pacte entre Barcelona i Madrid. Mirant la història, voleu dir que el següent pas no tornarà a ser unilateral?
—Pot ser. Però de totes maneres vivim uns temps de grans canvis polítics. Coses que semblaven impossibles molt ràpidament es fan inevitables. El procés independentista fa quinze anys era inimaginable. Inimaginable. No era a l’agenda. Mirar el passat tampoc no em sembla motiu suficient. Sóc dels qui creuen que fa poc certament va haver-hi un moment que, si l’esquerra moderada espanyola hagués impulsat… Si el PSOE s’hagués atrevit a acompanyar la proposta de Podem de reconèixer el dret d’autodeterminació, amb totes les garanties que es vulguin, en els terminis que calgués, crec que hi havia marge de maniobra per a tallar el pas a la dreta. Hauria pogut passar a rebuf del 15-M. Però aquest impuls democràtic s’ha anat afeblint. Ha anat guanyant força el frontisme. I qui se’n beneficia són les postures més nihilistes. Poc a guanyar-hi.

Ara el PSOE el tenim més a prop del 155.
—És clar. Perquè les coses han tornat a canviar molt de pressa i la dreta ha sabut maniobrar. Avui la dreta viu un 15-M. I la gent dels balcons existeix. És un moviment popular. La gent se sent interpel·lada per la crida al patriotisme espanyol. Quan l’esquerra i l’independentisme caricaturitza això dient que és franquisme, nostàlgia, no és ben bé cert. Són coses diferents. I precisament perquè és diferent és més difícil de combatre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb