Àlex Gorina: “TV3 ha fet molt de mal al cinema català”

Entrevista al crític de cinema i presentador de ‘La finestra indiscreta’, que enguany fa trenta-cinc anys a la graella de Catalunya Ràdio

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
07.05.2022 - 21:50
Actualització: 07.05.2022 - 22:20

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si parlem de crítica de cinema a Catalunya, immediatament ens vénen al cap Jaume Figueras i Àlex Gorina. Van ser pioners en una professió que sempre tendia a mirar cap a fora, principalment als Estats Units, però que amb els anys també va saber esdevenir un altaveu per a fer conèixer el cinema català. Gorina continua en actiu. El programa que presenta i dirigeix, La finestra indiscreta, enguany ha fet trenta-cinc anys d’emissió i és el programa veterà de Catalunya Ràdio. A punt de fer setanta anys, diu que no sap si l’any vinent continuarà. Hem conversat amb ell en un bar a prop de les oficines de la cadena pública. Ens parla dels seus inicis, de la família, del seu estimat Jaume Figueras i del desamor amb TV3.

Veniu d’una família tèxtil burgesa clàssica. Però no vau voler seguir aquest camí.
—Vaig créixer sota la protecció del meu avi Gorina i del meu pare, que tenien claríssim que era l’hereu i havia de dedicar-me al negoci familiar. He de dir que era una família amb interessos culturals molt evidents. Eren burgesos, sí, religiosos, però amb cultura, amb pensament, i una mare molt poc convencional, que també va ser determinant. I hi va haver un moment en què vaig començar a treballar amb la família, però tenia claríssim que no m’agradava. Va arribar la mili i me’n vaig anar un any a Melilla. I durant un any no vaig treure el nas per casa perquè era l’època de la Marxa Verda i no vaig tenir ni un sol permís. Va ser un aïllament total.

I quan vau tornar, què vau fer?
—La nit que vaig tornar a Barcelona, el meu pare em va dir que l’endemà m’esperaven al despatx. I li vaig dir que no.

Uf…
—Al meu pare el va ferir, però em va dir dues coses: “A partir d’ara, te les apanyes, i aprèn a guanyar-te la vida.” I dos: “Ho dius tu a l’avi.” Jo l’adorava. El meu avi era una persona d’un poder seductor, tenia molts coneixements, era wagnerià, era divertit, però seriós, i és clar, m’hi trobava molt a gust perquè em consentia molt. Li vaig dir i em va dir: “Sigues feliç.”

Dieu que teníeu una mare molt poc convencional. Per què?
—Tenia unes inquietuds i capacitats que no va poder exercir ni demostrar mai perquè la seva mare era com era i la va conduir a fer un bon matrimoni. I el context en què es va ficar la meva mare i en què va viure, sempre molt enamorada del meu pare, va ser el d’una dona de societat. Però no podia evitar de ser una persona extravagant perquè sempre deia el que pensava, no tenia pèls a la llengua, i demostrava uns coneixements que espantaven la gent. Estava totalment collada tant per la seva família com pel seu marit. Al meu pare, en el fons, el fascinava, perquè era una dona excepcional, però a la llarga li molestava perquè era evident que notava, o li deien, que la seva dona no era el que tocava.

Sou, doncs, com la vostra mare. Necessitàveu desencotillar-vos i sortir de l’ambient que us pertocava.
—Sí, la meva mare em va permetre una opció de personalitat i mirada molt diferent. El final va ser molt trist perquè es van separar; fou un paradís que es va trencar. I la meva mare va ser abandonada per totes les amistats, quan es va separar. Va patir molt. Així i tot, va intentar de fer aleshores tot allò que no havia pogut fer abans. Fins i tot va aprendre doblatge!

I entre tot aquest univers familiar, d’on us sorgeix l’amor pel cinema?
—Va ser una cosa que va brollar de mi mateix i que va anar creixent fins que vaig ser presoner de la passió. També hi va influir que el meu avi Gorina era un apassionat del cinema i des dels anys trenta filmava amb 9 mm. En guardo tota la col·lecció. Tenia moltes pel·lícules del Charlot i de cinema mut, i també ens filmava a nosaltres. Els diumenges, primer, en un llençol, i després, en una pantalla de l’habitació de la casa, ens feia una sessió doble. Una de la família i una altra de còmica. Ens ho passàvem bé.

Abandoneu la vostra carrera com a empresari i futur home benestant i us convertiu en crític de cinema. Com és, aquest procés?
—Quan dic al pare que no aniré a l’empresa l’endemà, no t’enganyo, al cap de vint-i-quatre hores rebo un missatge d’en Jaume Figueras. L’havia conegut temps enrere perquè escrivia cartes al “Consultori del Míster Belvedere” de la revista Fotogramas. Hi escrivia sense parar. I a vegades les respostes sortien publicades. Hi va haver un moment en què es va tallar en sec i va deixar de respondre’m. I un dia em truca i em diu que em vol conèixer. Em vaig quedar parat. Quan ens vam trobar, em va explicar que la meva mare li havia escrit una carta dient que no em fes tant de cas perquè em distreia molt dels estudis. Per això havia deixat de publicar les respostes. Però va arribar un moment en què va creure que no tenia dret de frustrar la passió d’aquell noi. Aquí va començar una relació i una amistat.

Quina història!
—L’endemà d’haver tornat de la mili, doncs, em va convidar a anar a l’estrena d’una pel·lícula a l’Arkadin, un cinema que hi havia a la Travessera de les Corts. I, quan en vam sortir, em va demanar si volia entrar a treballar a Círculo A, l’empresa que tenia amb l’Antoni Kirchner. Va ser l’empresa que va instaurar les sales de versió a Barcelona. Era l’empresa progre de cinema més interessant del moment i tot el que feien era apassionant.

Tot anava rodat. I quan comenceu a posar el peu en la crítica?
—A Círculo A conec en Pablo López, que també estava molt ficat en el moment del teatre i del cinema, i em va dir si volia escriure amb ell la part de cinema de la Guia del Ocio; després, si volia fer amb ell un programa de cinema a Radio Peninsular; i en Puyal em va oferir de participar en un programa de TVE per anar a entrevistar gent a les estrenes. I de cop i volta, amb pocs mesos, feia ràdio, televisió, premsa escrita i programació al Circulo A. Tenia vint-i-cinc anys i m’ho passava pipa, estava en mans d’una gent creativament prodigiosa, tractant amb un cinema d’autor i aprenent a escriure, a parlar per la ràdio i a fer televisió. No podia demanar més.

La tornada també devia ser un descans, després d’un any aïllat a Melilla. Allà vau viure una experiència molt traumàtica.
—Sí, durant la mili em van violar. Per a mi, aquella Barcelona i aquell ambient van ser curatius.

Us va ajudar a retrobar-vos amb el sexe?
—Jo, del sexe, sempre n’he estat enamorat, i aquest capítol no m’ho va alterar. Allò va ser brutal, però formava part d’un context que era brutal. Fer la mili, a Melilla, a cavalleria, dos anys després de la mort de Franco, ciutat més que feixista, passar-te un any seguit en una caserna amb militars fills de puta, absolutament franquistes, alcohòlics, amargats, despòtics. I tot en plena Marxa Verda, amb els marroquins fent atemptats contínuament. Era un ambient atroç, espanyol, ranci i repressor. El que em va passar m’ho van fer uns sergents. Per a mi, tot va formar part d’una mateixa experiència. La violació va ser tan brutal com tot. I en el moment d’anar-me’n d’allà, em vaig llançar a la Barcelona d’aquella època, i l’oportunitat que em va donar en Jaume Figueras em va permetre de submergir-me en un món que és incomparable amb avui. La vida desendreçada, l’humor, la llibertat d’expressió… Vaig volar.

I arriba un moment que us encarreguen La finestra indiscreta, que fa trenta-cinc anys que és en antena i és el programa més antic de Catalunya Ràdio. Com va néixer?
—Jo havia entrat a Catalunya Ràdio per fer unes col·laboracions de crítica de cinema. Un dia, el cap de programes, que era en Josep Cuní, em crida al despatx i em diu: “Et veuries amb cor de fer un programa de cinema setmanal?”. Li dic que sí, que com vol que sigui: “El que vulguis i, de moment, gravat”. Amb qui compto, li demano. “Amb tu mateix, no tens pressupost. Tindràs un tècnic.” Amb en Cuní, hi tinc una relació estranya, però no podré agrair-li mai prou la confiança que em va donar. I li he de reconèixer una altra cosa.

Quina?
—De tots els caps de programa que han passat per Catalunya Ràdio, ell és l’únic que m’ha escoltat. Venia, em corregia, em donava indicacions. Hi posava interès. Els altres m’han donat la confiança.

Us mireu les audiències?
—No les he mirades mai. No vull que me les expliquin, no vull saber-ne absolutament res. No tenen sentit, són falses i no són científiques. Les audiències són un desastre que fan malbé la vida de moltes persones. I no vull que m’afectin ni m’influeixin. Si hi ha res que no els agrada, ja m’ho diran.

Us fa patir que arribi el dia que us desprogramin?
—És que em desprogramaré jo, no em desprogramaran. Ho tinc claríssim. A mi no em passarà com el Figueras i em faran fora. No el van fer fora, però el van fer fora. Si ell va demanar de plegar pensant que li demanarien que es quedés, va ser perquè li feien la vida impossible. I es va demostrar. Jo no, jo plegaré.

I sabeu quan?
—Potser al juny. Però espero, no ho tinc decidit al 100%. Faré setanta anys, enguany. Trenta-cinc anys de La finestra indiscreta. No m’agraden moltes coses que m’envolten del món de la comunicació, no m’agraden les tendències actuals. I per una altra banda, tinc la sensació que sóc un tap. El típic personatge que és allà de sempre i per sempre i que no deixa brollar novetats. Però m’espero a decidir-ho perquè hi ha canvis a la direcció de Catalunya Ràdio. Jo voldria plegar, però em farà molta ràbia que desaparegui el programa de cinema de Catalunya Ràdio. Perquè el pot fer una altra persona.

Voldríeu plegar, però que algú continuï el programa?
—Que com a mínim la nova direcció se’l trobi. Perquè si jo ara plego, inventaran una altra cosa.

M’heu parlat de Jaume Figueras. Amb ell heu format una parella icònica. “Endevina, Gorina!”
—”Ho superes, Figueras?” Encara avui dia hi ha gent que pel carrer em crida “endevina, Gorina!”.

Us recordo fent la secció “Blanc i Negre” de Cinema 3. Un dia, de cop i volta, es va deixar d’emetre i aquest buit no s’ha omplert.
—No saps el mal que han fet. No només han deixat un buit molt gran, sinó que han fet molt de mal a la prioritat que teòricament tenen, que és ser una televisió pública. TV3 ha fet molt de mal al cinema català. No ha sabut què fer-ne. I l’acabaven programant de nit, a altes hores de la matinada, sense publicitar-lo. La professió estava indignada amb TV3 perquè els posava diners en la producció, però després no ho aprofitaven. Sí, les pel·lícules s’emetien, però ningú no les veia. Aquí vull agrair el paper de Mònica Terribas, perquè quan va ser directora, em va cridar i em va demanar que li muntés si us plau un programa on s’emetessin les pel·lícules catalanes en un horari respectable al 33.

El Sala 33.
—Sí, era un programa on la gent del cinema català podia defensar la seva pel·lícula, presentar-la i després, en una conversa, fer-la valdre. Li vaig dir que i tant que sí i m’hi vaig posar immediatament. I es va desarticular al mateix moment que moria Cinema 3. El 33 ara l’han buidat. No han tingut els collons de liquidar-lo, que és el que voldrien, però gairebé. TV3 va començar aleshores l’experiència actual de programes piruleta de mitja hora d’entrevistes en cotxe, visites a un poble… No faig cap mena de valoració. Tots els programes, com Ànima també, van desaparèixer; la cultura va ser liquidada. I no pensen recuperar-la per molt que diguin.

No heu tornat a posar un peu a TV3?
—No. Potser en els últims quatre anys hi he anat una vegada perquè fa poc em van fer una entrevista.

El fet d’interactuar amb realitzadors, actors i productors, suposo que us deu haver fet ensorrar algun mite que, si no l’haguéssiu conegut, encara tindríeu en un pedestal.
—Home, és clar!

Qui us ha caigut de més amunt del pedestal?
—Harrison Ford.

No. Per què?
—Sí, perquè és un fill de puta i un fals. Va ser en l’estrena d’una pel·lícula de merda que va fer i que ni recordo quina era. Ell va venir a fer la promoció i jo havia de fer de responsable de premsa. I em venia de gust, perquè tindria l’oportunitat de conèixer-lo. Vam anar a dinar abans i vaig comprovar que tenia una ment ridícula, un zero a l’esquerra. No té gens d’interès per res, no sap res i no l’emociona res. Tracta la gent que l’envolta d’una manera intolerable. A mi i als qui l’acompanyàvem ens va menystenir, va ser enormement desagradable. Fins que vam anar a fer la roda de premsa i llavors es va transformar en una persona encantadora, riallera. I quan vam tornar a anar a dins, no em va voler ni saludar. Un imbècil.

I algú que us hagi enamorat?
—Per sort, molts. La persona amb qui m’he entès més és Todd Haynes, director de Carol i Velvet Goldimine. Va venir dues vegades al Festival de Sitges quan jo n’era el director. Ens vam enamorar. És una persona preciosa, humanament increïble, amb una riquesa interior interminable.

Una història d’amor.
—Va ser una història d’amor, i no m’importa dir-ho. No va ser buscat. Tots dos érem conscients dels límits i de l’oportunitat que hi havia. Fins i tot, vam anar a passar una setmana junts a Lanzarote i vam fer la volta a l’illa, vam cantar i banyar-nos. Fa molts anys que no ens veiem però ens escrivim. Encara mantenim la flama. L’he vist moltes vegades en fotografies i encara porta el penjoll que li vaig regalar per donar-li bona sort.

És bonic…
—I vull dir una altra persona. Carme Elías. És una dona tan bona gent i tan educada, elegant i tan guapa… Sempre que hem fet coses junts, hi ha hagut alguna cosa especial. Sempre estem a gust.

Alcarràs us ha emocionat?
—Sí, però no em sorprèn gens, perquè conec la Carla Simón, he vist el que ha fet i reconec les característiques de la seva personalitat en el film. No és falsa. Fa pel·lícules on, en certa manera, es posa ella de manifest. Però ho aconsegueix fer d’una manera gens personalitzada. No és com Roma o Belfast, on hem vist directors filmant la seva autobiografia. Ella no fa això. Es col·loca enmig d’uns mons que ha conegut, i exposa el que sent. Tothom ho comparteix quan ho veu perquè és natural i és humil. És un miracle, que les pel·lícules que fa Carla Simón funcionin. I deixeu-me dir una cosa.

Digueu.
—Fa molts anys que dic que el cinema català és femení. No hi ha cap país del món que tingui un percentatge de directores de cinema i professionals femenines tan gran com Catalunya. És una mena de miracle. Només ha fallat una cosa. El públic. Els catalans, que tant aixequem la bandera dels nostres valors, de la nostra cultura i de la nostra llengua, hem estat incapaços de descobrir el talent i la vàlua del nostre cinema.

I el cinema català no en té part de culpa? Per exemple, veiem com la literatura catalana fa molts anys que desperta un gran interès.
—Aquest país té molts problemes, un dels quals és que té castes culturals, i la Generalitat no ha fet prou per a donar igualtat d’oportunitats en les diferents formes d’expressió cultural. El món del llibre és sempre molt més important que el món del teatre, després ve l’arquitectura, la pintura, la música, i quan arribes al cinema, ja és cultureta. I això es transmet i es nota en la inversió que es fa. I per una altra raó: el cinema en català només s’ha entès com una eina per a protegir i defensar el català, no com un acte de creació ni un instrument industrial rellevant per al país.

Com en cada èxit del cinema català –ho vaig veure amb Pa negre i amb Estiu 1993–, ha començat un debat sobre si, aquesta vegada sí, hi haurà un punt d’inflexió perquè s’inverteixin més diners en cinema. Hi confieu?
—Jo ja he perdut la fe. He vist massa talent d’aquest país maltractat, malgrat haver fet coses extraordinàries i d’èxit. Pa negre, per exemple, de l’Agustí Villaronga. És clar que és un senyor que és respectat, però s’ha hagut de buscar la vida en cada pel·lícula. I no fa mai res igual. Això desconcerta molt el personal. Aquí tothom vol invertir sobre segur. Vull que em faci Pa negre trenta vegades.

Per acabar, dues preguntes. Quin és el film que heu mirat més vegades?
—Indubtablement, La conquesta de l’Oest, superproducció de Cinerama amb tres directors: John Ford, Henry Hathaway i George Marshall. Quan tenia onze anys, va ser la pel·lícula que immediatament em va robar. Aquell dia vaig dir-me: “Això és el cinema!”. N’hi ha d’altres que m’agraden més, però cap que hagi vist tant. L’he vist infinitat de vegades i m’emociono i ploro com una magdalena perquè cada moment de la pel·lícula ja és gairebé una època de la meva vida.

Aquesta darrera pregunta, als crítics no us agrada respondre-la, ja ho sé: quin considereu que és el millor film?
—No hi ha resposta, però jo diria La nit del caçador. L’única pel·lícula que va dirigir l’actor Charles Laughton, que va ser un fracàs rotund en la seva època i avui és un clàssic intocable. L’interpreten Robert Mitchum i Shelley Winters. És una pel·lícula indescriptible, única, perfecta. Me l’he mirada i l’he pensada des de tots els angles artístics, ja sigui muntatge, fotografia, direcció artística, i miri com la miri, respon a tot allò que jo entenc com la perfecció cinematogràfica.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes