Albert Llimós: “A les llibretes, hi tinc més de cent casos de presumptes agressors, alguns de molt poderosos”

  • Entrevista al periodista, que ha publicat 'Intocables', sobre els casos d'agressions sexuals, assetjament i abús de poder que ha destapat

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
26.02.2024 - 21:40
Actualització: 27.02.2024 - 11:36

“Tots els abusadors els coneixem. No s’amaguen. Els tenim al nostre voltant.” Albert Llimós (Torrefarrera, Segrià, 1981) és un dels periodistes que més s’ha abocat a investigar les agressions sexuals, l’assetjament i els abusos de poder al país. Del cas de l’Aula de Teatre de Lleida al de l’ex-mossèn de Vilobí d’Onyar, del de l’Institut del Teatre al de l’ex-entrenador Albert Benaiges, a Intocables (la Campana) repassa sis anys d’aquesta mena de periodisme d’investigació al diari Ara. Malgrat que en aquest temps han destapat nombrosos casos, avisa que tot allò que s’ha publicat no és sinó la punta de l’iceberg. Parlem del llibre, de com ha viscut tot aquest procés i també dels canvis socials que s’han anat consolidant.

Com un periodista d’esports arriba a investigar sobre violència sexual?
—Per casualitat. Vam obrir l’àrea d’investigació de l’Ara, però no sabíem per on tirar, i un dia a la televisió vam veure la figura trista i compungida de Larry Nassar, que era metge de gimnàstica als Estats Units i el jutjaven per haver abusat de més de cent cinquanta persones. La meva directora, Esther Vera, em va proposar que investigués els abusos a Catalunya en l’àmbit esportiu, ja que venia del món de l’esport. Però jo llavors no tenia la mirada educada.

Què n’heu après? Abans no enteníeu l’abús, ara sí. 
—Les primeres històries que em trobava no es corresponien amb la imatge que tenim en l’imaginari d’una violació amb violència i de matinada. La majoria de testimonis parlaven de coses més subtils: aquella mà dins dels pantalons, aquest tocament a la cuixa, aquelles relacions “consentides” entre una menor i un entrenador… Em demanava si aquestes coses mereixien un article. Montse Riart, companya del diari, em va obrir els ulls i em va explicar la magnitud del concepte d’abús. I a partir d’aquí vaig tenir més sensibilitat.

“Les primeres històries que em trobava no es corresponien amb la imatge que tenim en l'imaginari d'una violació amb violència i de matinada”

Al llibre recolliu uns quants debats periodístics sobre què fer de tot allò que resta fora de la violència més greu i estereotipada: els abusos de poder, l’assetjament… En definitiva, què mereix reportatges i què no tenint en compte que es posen noms sobre la taula. 
—”No sou jutges.” Aquesta és la frase que sempre m’han dit. Evidentment, jo explico uns fets amb una feina brutal al darrere. Hi ha moltes hores de reflexió, he estat dies debatent si publico o no el nom d’un agressor perquè sé la responsabilitat que tinc. No hi ha un manual, em puc haver equivocat. És un debat que té moltes mirades, però quan fem aquests reportatges és perquè hi ha un patró de conducta repetit. No és un cas ni dos, en la majoria de casos parlem de víctimes de generacions diferents que no es coneixen entre elles. És l’única arma que tenim per a saber que allò és veritat. No en tinc proves perifèriques normalment, excepte algun expedient o conversa; moltes vegades l’única cosa que tenim són testimonis que potser fa deu o vint anys que ho van patir. La manera d’anar sobre segur i protegir les víctimes és trobar-ne moltes.

Suposo que la crítica que més us heu trobat és que si no hi ha denúncia o fins i tot si no són fets punibles jurídicament (la majoria ho són), no s’hauria de publicar. Què en penseu?
—Si els periodistes som una extensió de la via judicial, per a què servim? Tanquem la paradeta… El periodisme serveix precisament perquè moltes d’aquestes històries no tenen recorregut per la via penal. A vegades perquè els casos poden haver prescrit, perquè aquella persona no ha tingut la força, pel context social –que ara canvia–, per a denunciar. Potser també perquè no es vol embarcar en un viatge de quatre o cinc anys. En uns altres casos, aquestes situacions són molt difícils de provar, i la víctima té por. I en molts altres fins i tot la justícia no els ha donat raó, però els fets van passar. L’opinió pública i els periodistes aquí hi fem un paper, si ho fem bé. Quan hem donat noms i cognoms ho hem fet perquè eren casos paradigmàtics i explicaven molt una estructura de poder que ha abusat de la seva condició.

“Si els periodistes som una extensió de la via judicial, per a què servim?”

Al llibre parleu d’un cas, el de la Margarida, i comenteu que moltes víctimes esperen fins i tot que els seus pares es morin per a parlar-ne; volen evitar que se sentin culpables. El “per què no ho va denunciar abans?” és molt fàcil de dir.
—L’escriptor Alejandro Palomas sempre diu que a les víctimes els pregunten aquest “per què ara?” “Si ho has callat durant trenta anys, per què ara has de trencar la pau social?” A vegades, els mecanismes que porten a explicar la història són molt diversos. Pot ser que hagi reaparegut l’agressor, que els pares hagin mort, un canvi vital… O que un periodista et truqui a la porta, que crec que és un fet diferencial que hem aportat. Normalment la víctima es posava en contacte amb un periodista, però nosaltres també hem trucat a la porta de persones que no s’havien proposat de parlar. Com que hem fet una cerca una mica a cegues, a vegades, d’anar a buscar els casos, els hem posat en una situació difícil, i això em pesa. A vegades he obert una porta de dolor, tot i que crec que l’objectiu era bo.

Tornant al cas de la Margarida, dieu que el dia que hi vau parlar va ser el dia que més heu plorat. 
—Em va trucar després de publicar el primer article sobre abusos al món de l’esport. Em vaig trobar una gran dona, una dona ferida, amb unes cicatrius per a tota la vida, però amb una generositat absoluta. Després de pràcticament seixanta anys, explica per primera vegada la seva història, la història de terror de sis anys d’abusos continuats, de violacions. Aquesta senzillesa i amor, el fet de rebre’m amb un esmorzar, tractar-me com em va tractar, i conèixer la seva història, em va ensorrar. Sóc una persona molt racional i freda, i creia que no m’afectarien aquestes històries, però és un torrent desbocat que et passa per sobre, i el dolor supura. Vaig buscar una carretera secundària per a poder plorar en pau i digerir la història.

Seixanta anys de silenci és tota una vida.
—És molt de dolor, és no haver-ho dit a la seva filla, no haver-ho compartit amb ningú…

De quina manera us ha passat factura tot això? 
—El llibre és de no-ficció però es pot llegir com una novel·la i té un fil conductor que és l’Albert persona i l’Albert periodista, que no es poden dissociar. Després de cinc anys treballant en aquest camp vaig començar a sentir un mal de cap molt estrany. Primer pensava que era un mareig, però es repetia, i hi vam posar el nom de “emboirament”. És psicològic. Trepitjava el diari i el meu cap explotava. Amb teràpia i vacances tot es va posar a lloc, però em va retornar al cap d’un any i m’ha anat apareixent. No sabré mai quina part hi ha del dolor de les víctimes, d’haver d’aguantar els agressors i de l’autoexigència per a no defraudar les víctimes, perquè la majoria dels casos no els hem publicat, i això et pesa. I també perquè l’etiqueta de responsable d’investigació és molt maca, però s’ha de justificar i saber que has de publicar un tema gran m’ha pesat.

“La majoria dels casos no els hem publicat, i això et pesa”

Dieu que n’heu publicat la punta de l’iceberg.
—Un 2% o 3% de tot el que tenim. A les llibretes que he anat omplint aquests anys hi ha centenars d’històries, més de cent casos de presumptes agressors. En aquest cas sí que utilitzo la paraula presumptes perquè no tenim prou material per a no utilitzar-la, però és veritat que tinc històries de més d’un centenar de persones del nostre país, algunes de molt poderoses.

De tots els àmbits?
—Sí: gent del teatre, de la televisió, polítics, periodistes… I el 99,9% són homes. Amb component sexual, només he trobat un presumpte cas d’una dona. Un entre centenars. Els mitjans hem estat fonamentals en aquesta evolució de parlar primer d’abusos a menors en l’Església, després de la violència sexual a una dona de matinada, i a l’Ara hem intentat eixamplar la mirada: escoles, esport… I el segon pas va ser preguntar-nos què passava amb els adults. Quina diferència hi ha entre patir-ho essent menor o a vint anys, si hi ha una relació de poder? Molta gent no hi està d’acord, però, si hi ha una manipulació clara, un abús de poder flagrant, no importa que sigui menor o no, tot i que a escala judicial, òbviament, hi ha diferències notables. I l’últim grau és l’abús de poder sense component sexual, que explica tota la resta.

Aquests darrers casos poden ser més polèmics: maltractament laboral, abusos de poder en l’àmbit de la feina… 
—Et diuen que ara estan acostumats a queixar-se. El rigor aquí també és molt important. T’has de plantejar molt bé si val la pena o no donar el nom d’alguna persona per aquest component, però crec que aquestes coses s’han de denunciar. I òbviament és una situació diferent, no té el mateix impacte, però crec que la feina dels mitjans serveix per a obrir finestres a llocs molt foscos amb abusos de poder impunes.

Heu tocat casos com el de Joan Ollé a l’Institut del Teatre, el de l’ex-coordinador del futbol base del Barça Albert Benaiges… Quines reaccions us heu trobat?
—En alguns casos, la negació, la ràbia i l’amenaça de denúncia. En altres, intentar rebaixar-ho. Com que no saben fins on has arribat, reconeixen coses, però intenten rebaixar-ho. En algun cas, com el cas Benaiges, et diuen que la vida d’aquesta persona és a les teves mans. I després de publicar-ho tampoc no és fàcil. En el cas de l’Institut del Teatre se’ns va perseguir molt, però el CIC del Col·legi de Periodistes va ser contundent i ens van donar la raó. Només em vaig equivocar a posar massa el focus en les víctimes, i ara no ho tornaria a fer. Vaig posar noms i inicial del cognom a les persones que ho van patir i va implicar carregar-los massa responsabilitat. Els professors van buscar represàlies contra elles.

“En alguns casos, com que no saben fins on has arribat, reconeixen coses, però intenten rebaixar-ho”

En alguns casos les víctimes han acabat explicant la història públicament, com en el cas de l’Aula de Teatre de Lleida.
—En aquest cas hem traspassat aquesta línia de periodista a font i són amigues, i no passa res. Has de ser molt exigent abans de publicar, que això no et condicioni. L’amistat ha vingut després i elles m’han ajudat més a mi que no a l’inrevés. Elles ho denuncien primer anònimament en un comunicat i ningú no els fa cas i les revictimitzen. Nosaltres vam trobar moltes més víctimes, un patró de vint anys. Per protegir-les, vaig publicar els seus noms, però sense identificar la majoria de situacions perquè les famílies no ho sabien. Quan arriba Isabel Coixet donen la cara i ara s’han convertit en activistes. Han ajudat molta gent a identificar conductes i el cas s’ha reobert.

Un dels punts més paradigmàtics de tota aquesta història és el “però què fem?” de l’agressor quan acaba d’agredir sexualment la víctima, aquest intent de responsabilitzar-la.
—Et fan partícip de la responsabilitat: “És una cosa conjunta, consentida.” Aquest consentiment pot ser viciat, no sempre és lliure, i menys si parlem de menors. Però també amb adults. Moltes vegades hi ha una relació de poder que no és de l’un dia per l’altre, va molt a poc a poc, fins que és molt difícil de sortir-ne. Perquè hi ha la vergonya, perquè no saps si ets tu que tens una percepció errònia… I hi ha un component laboral. A vegades tenen el poder de deixar-te sense feina. És molt maquiavèl·lic.

“Aquest consentiment pot ser viciat, no sempre és lliure, i menys si parlem de menors. Però també amb adults”

Expliqueu que, quan aquests casos afecten l’àmbit polític, sempre apareix l’argument que hi ha una conxorxa política darrere. Al llibre només esmenteu el cas de Quim Arrufat perquè us ha denunciat. Per què aquesta decisió de deixar fora els casos més polítics? 
—Vaig haver de fer una selecció i em vaig quedar amb els que tenien un component més humà i més relació amb les víctimes. Va caure un conseller d’Esquerra Republicana per un reportatge d’investigació que vam fer. Quan hi ha un tema, ens és igual qui sigui, si està més o menys vinculat a l’esquerra o a la dreta, si és català o no. Un periodista pot ser del Barça? Sí, però llavors amb qui ha de ser més exigent és amb el Barça. Amb qui hem de ser més exigents és amb els nostres. Jo vull un país millor, on no hi hagi abús, i si puc ajudar que siguin més impol·luts en la seva conducta, millor. Que a vegades això fa que posem el focus més en els nostres que no pas en els de fora? Sí. També ens és més fàcil que anar a buscar temes a Madrid.

Volia acabar demanant-vos pel paper dels homes. En quin punt creieu que sou?
—Estem canviant una de les coses més invariables de la civilització. Què hi havia més intocable que la situació de poder dels homes? Gràcies al feminisme això s’esquerda. Ara, només amb les dones això no s’aconseguirà, ens hem de sentir interpel·lats. La meva generació ha pecat molt per omissió. Moltes vegades no he estat capaç d’aturar certes conductes i m’he limitat a apartar la mirada. Però hem d’ajudar a fer aquest canvi. Hem de reconèixer que hem actuat malament i que no hem estat capaços de dir a un amic: “Què fas, imbècil? No li pots dir això, a aquesta dona.” O aquell fotògraf que en una roda de premsa fa un comentari a la noia que acaba d’arribar. Per què callàvem? Per què fèiem aquell somriure incòmode i marxàvem? I ens falta molt, encara.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any