La sessió més transcendental del judici contra el procés fou la del 14 de març. Aquell dia hi havia una expectació enorme al Tribunal Suprem espanyol, perquè hi declarava com a testimoni el major Josep Lluís Trapero. I allò que  va dir va tenir un gran impacte no solament en el judici, sinó també polític i social. A la sala de premsa improvisada del tribunal hi havia crits. Dins la sala de vistes un aire molt dens, i la mirada seriosa i concentrada de qui fou conseller d’Interior, Joaquim Forn. Què li passava pel cap en aquells moments en què Trapero explicava que els Mossos havien fet un disseny seriós, proporcionat i coordinat amb les altres policies espanyoles del dispositiu de l’1-O; que la cúpula no es va arrenglerar mai amb el projecte independentista del govern; que havien advertit el president Puigdemont i el govern dels perills de mantenir-ne la convocatòria i que fins i tot tenien preparat un pla per a detenir el president i els consellers després de la declaració de la independència si els ho ordenava un jutge?

Ara ja ho podem saber perquè ell mateix ho escriu en el llibre Entre togues i reixes. Escrits de judici i presó, que Enciclopèdia acaba de publicar: «Costa molt sortir content d’una declaració. Probablement des del punt de vista jurídic, la declaració del major Trapero pot tenir molt de valor, i fins i tot pot ser positiva. Ja ho veurem. Tot i això no sé com es deu haver entès la seva declaració, i això em preocupa. Les ràdios i televisions espanyoles n’estan encantades, com era de preveure, i els comentaris que ens arriben parlen d’un cert desconcert arran de la compareixença.» Aquell testimoni deixava molt tocada l’acusació de rebel·lió de la fiscalia, però el tribunal s’hi podia agafar (i efectivament ho va fer en la sentència) per a acusar el govern d’haver tirat endavant un referèndum que la policia deia que podia ser perillós. Forn ha estat condemnat a deu anys i mig de presó i d’inhabilitació absoluta per sedició.

‘Cada declaració és un via crucis‘, diu en el llibre, que en certa manera és la segona part dels Escrits de presó (Enciclopèdia), el dietari que va anar escrivint sobre els dies de presó a Estremera. Aquell primer llibre impressionava per l’expressió continguda i enraonada d’una profunda angoixa i desconcert per l’empresonament, per l’aplicació d’un càstig desmesurat enmig de la commoció política i social per la repressió desplegada després de la declaració d’independència. Aquest segon llibre reafirma l’evolució de Forn al llarg del primer, en què passa de la desesperança a la capacitat de sobreposar-se i mantenir la lluita i el compromís polític de la presó estant; a Entre togues i reixes ens explica el mal de panxa i la indignació que li causava sentir tantes mentides impunes en les declaracions de tants policies i comandaments sobre els fets de la tardor del 2017.

‘Està preocupat per alguna cosa?’

Fins al punt d’haver de demanar que el visités la infermeria de Soto del Real perquè li prengués la tensió arterial. I la tenia altíssima. ‘Vostè està nerviós o preocupat per alguna cosa?’, li va demanar. Fou els dies posteriors a la declaració del comissari dels Mossos Manel Castellví, la que més el va fer patir, perquè fou desastrosa, en la forma i en el fons, i va comprometre la seva estratègia de defensa. Forn explica amb franquesa i de manera directa, amb una prosa àgil i viva, les impressions que li generen testimonis tan esbiaixats com els de Diego Pérez de los Cobos i Enric Millo. Explica que el coronel de la Guàrdia Civil, artífex i responsable de la violència policíaca contra els votants de l’1-O, el va mirar de manera de desafiant a dins de la sala, mentre declarava. «Quan en Xavier Melero li adreça preguntes i jo estic assegut darrere del meu advocat, Pérez de los Cobos em llança una mirada intimidatòria i la manté, com si esperés que jo abaixés els ulls. No tan sols no ho he fet, sinó que li aguanto uns segons, un moment ben llarg, fins que ha estat ell qui ha abaixat el cap.»

La baixesa de Millo

‘Quina vergonya!’, exclama Forn quan parla de la declaració d’Enric Millo i la seva trampa del Fairy. «El més trist de tot és que tingui la necessitat d’inventar-se coses amb l’únic objectiu de fer mal a persones que coneix, amb qui ha dialogat i de qui sap perfectament que mai de la vida han actuat amb violència.» La baixesa de la declaració de Millo es pot entendre més bé amb què explica Forn al llibre. Es feia creus de què sentia a la sala del Suprem quan recordava els Whatsapps que es van intercanviar durant la jornada del referèndum, quan Forn, alarmat per tanta violència policíaca, va trucar a Millo insistentment però no li agafava el telèfon. No hi havia manera. Li escrivia també per Whatsapp, però res.

Fins que Millo va trucar-li. «Al cap d’una estona em va trucar i vam tenir una conversa molt tensa i dura. Li vaig demanar que fes alguna cosa per aturar les càrregues dels agents. Estic convençut que, en aquell moment, Millo mateix tampoc no compartia la violència policial que estava veient des del seu despatx. Va aguantar el xàfec, i em va dir que ens mantinguéssim en contacte. Al cap d’una estona, em va enviar un whatsapp. Em deia textualment: ‘Està fet el que hem parlat.’ Davant del jutge, però, dóna oxigen a la fiscalia per apuntalar el relat de la violència necessària per al delicte de rebel·lió. A la vida, no ho has vist mai tot.»

Els bocins de felicitat

El llibre de Forn és ple d’humanitat en un entorn inhumà, el dels marbres, el vellut i els retrats monàrquics del palau de les saleses del Tribunal Suprem espanyol. Entre togues i reixes, cerca petits plaers, i els troba i ens els explica d’una manera senzilla i directa. Els troba en els ous ferrats que els porta el cuiner en un dels dinars a la sala on els presos descansaven entre la sessió del matí i de la tarda; en el pastís que tots comparteixen d’amagatotis a la cel·la de Jordi Cuixart per a celebrar el seu aniversari; en els Conguitos que Sandro Rossell li deixa quan surt finalment de la presó després d’haver-hi passat més de dos anys tancat preventivament; en les roses i llibres al Suprem el dia de Sant Jordi (‘tant de bo aquest sigui l’últim Sant Jordi que passem lluny de casa’, diu, esperançat); en els moments que, del cotxe dels Mossos estant, torna a veure els carrers de Barcelona quan el porten, fortament custodiat, a la sessió de constitució del nou ajuntament… Bocins de felicitat, en diu ell. Els ha après a trobar i a tastar, i ha après a combatre els revessos i les males notícies. I és així que encara la notícia de la sentència. El llibre és el relat d’una espera, i l’espera s’ha acabat. ‘Demà ens condemnen’, escriu el diumenge 13 d’octubre de 2019.

El llibre es presentarà el proper dimecres, dia 20 de novembre, a es 19,30 h. al Col·legi de l’advocacia de Barcelona ( carrer de Mallorca, 283)

Podeu comprar ‘Entre togues i reixes. Escrits de judici i presó’ a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb