Ens la juguem o ens l’eixuguem?

A la presó per haver demanat de dissoldre pacíficament una manifestació pacífica; a la presó per haver complert pacíficament un programa electoral pacífic; citats a declarar davant un jutge (acusats d’incitació a l’odi) per haver obert un debat a l’escola sobre les hòsties de l’1 d’octubre, viscudes precisament en escoles; enganyats a consolats i ambaixades espanyoles d’arreu del món per haver demanat de votar en unes eleccions (imposades des del govern espanyol); possibilitat d’entrar a la presó avui mateix per haver permès una votació en un parlament elegit a les urnes.

Tot això, en un estat en què se salven, amb diners públics, bancs i empreses no precisament impol·lutes, en què s’indulten torturadors, en què Rodrigo Rato pren el sol, en què s’acull tan sols una desena part dels refugiats pactats i en què, quina casualitat, s’obren polèmiques nacionals i portades de diari perquè no és clar si una samarreta de futbol, eixuta o suada, inclou una línia sediciosa de color blavós, glauc o lila. En un estat en què fins i tot hi ha qui proposa de fer boicot a les sèries de Pamela Anderson, tan adorada fa uns anys, perquè ara resulta que diu que fa costat als catalans i perquè és amiga de Julian Assange.

La llista, putrefacta, podria ser molt més afinada i podria continuar, però no cal. A més, si parlem de pameles i d’exuberància, aquest mateix estat, per si fos poc, mentre discuteix samarretes, té un govern empastifat de corrupció fins als mugrons (i m’abstinc d’adjectivar-los, aquests mugrons). En fi, la cosa és tan onírica que les paraules, tant escrites com dites, floten. I, fins i tot, els fets, reals o desitjats, s’esquincen. Quàntic, tot plegat. Tant, que la frontera entre dit i fet s’ha diluït. Que què tenim? República o públic de teatre, eternament entre el mal i la mel. És a dir: continuem fent més poesia o anem a fer pesos i proeses? És hora de gintònic o de tonificar-nos? D’escriure articles o d’articular alguna cosa més grossa?

Aquí fem vagues, sí, tallem carreteres i vies de tren. I qui se’n sorprengui és que no ha entès gairebé res. I també continuem treballant cada dia mentre fem cursos accelerats d’enginyeria jurídica internacional. Maldem per no normalitzar la situació, la repressió, perquè no hi ha res més inquietant i obsolet que resignar-se a ser conformista i amnèsic. I perquè és això que volen ells, perquè és això que han volgut sempre. Que a l’estat a espanyol això de complir el programa electoral no s’estili gaire no hauria de ser problema nostre, sinó seu. Però es veu que no ho és, ni per a ells ni per a la fabulosa Europa, que de tan vella ha esdevingut senil i ha multiplicat els reumes de la història, una vegada més. Per prendre’n bona nota. Que què toca ara? Eleccions? Llistes separades? Tornem-hi: hem de fer de Ken Loach, de Tarantino o de Lars von Trier (o de Tim Burton o de Wim Wenders, diuen per aquí…)? Potser és que no n’hi ha prou de no tenir por; potser cal ensinistrar-la. Les eleccions, d’entrada, no salvaran res ni ningú. Cal anar enllà, un xic més enllà, llavors i l’endemà, contra la foscor, ara més que mai. Perquè entre jugar-se-la i eixugar-se-la hi ha un pas. No la caguem. Pels qui són a la presó, pels qui potser hi aniran i pels qui demà portaran, com cada dia, els fills a l’escola, votin el que votin.

Fem-ho tot i, si cal, fem-ho a poc a poc, però fem-ho sense escatimar res i pel broc gros, encara que ploguin ganivets de punta. Perquè hi tenim molt a guanyar i, arribats a aquest punt, poc a perdre. Fem-ho fi i assenyat, entesos, siguem estratègics, sí, sempre, però aquesta vegada encara més, amb determinació i sense manies. Perquè no volem ni almoina, ni opinió reciclada, ni titulars apocalíptics, ni massatges sinistres de ministres, ni guerra. Volem tota la resta, és a dir, ho volem tot, i que n’aprenguin. L’èpica ens fa trempar, cert, perquè som com som, però ara volem fer-ho, a més de dir-ho. Volem el pa sencer. I tenim paciència, molta, però també tenim gana.