He passat estius a l’estranger, n’he passats estudiant o treballant, o tancat a la ciutat de Barcelona. O ballant del primer dia a l’últim, o enamorat com si fos l’última vegada. I gairebé. Estius de tota mena, però aquesta vegada, i per primer cop a la vida, he passat l’estiu dins un color. Efectivament, el color groc. Més de trenta dies seguits en un poble on tot és groc. I quan dic tot, vull dir gairebé tot: groga és l’entrada al poble, amb metres i metres de llaços grocs damunt el pont, com groc és el passeig que dóna al riu; grocs són alguns balcons, groc és aquell llaç immens, allà dalt, de més de deu metres, que es veu de quilòmetres a la rodona. I grocs són els tres centímetres d’agulla damunt la solapa.

En un primer moment, com tanta altra gent, vaig pensar ‘, color groc’. Doncs ara que som al final d’estiu puc dir que ‘muà, color groc’. Ja l’enyoro. Això és així. Almenys jo, de primer reticent, hi he trobat tres efectes beneficiosos i potents, a viure dins el color groc. De primer reticent, amb tanta intensitat (per allò de perdre l’objectiu, la independència, de vista), ara penso la cosa contrària. Visca el groc, tu. De veritat que sí.

En primer lloc he vist que el groc no té tant a veure amb la llibertat dels presoners, que òbviament sí que hi té a veure, com amb la gestió que la gent fa del seu espai. I tot i no compartir-la, entenc molt bé la frustració d’Albert Rivera i companyia: ells no cerquen de provocar únicament, sinó que veuen i s’adonen que a Catalunya hi ha llocs amb el 60, 70 o 80% dels veïns independentistes. Són llocs on fa vuit anys que a les eleccions el vot independentista mai no baixa del 50%. I si ara resulta que ve Rivera i en treu el groc, doncs al cap de pocs minuts el groc hi torna a ser. L’espai, el controla la gent. I prou. Viure sota el groc no fa pensar en els presoners. Fa pensar en el control del territori. Les possibilitats que dóna. I els entrebancs que té. Res a veure amb els presoners.

La segona raó per la qual m’agrada el color groc és la bonica solidaritat que ha despertat a tot arreu d’Espanya. Si Rivera i la seva manifestació pretenien d’arrencar el groc de l’imaginari, s’ha trobat amb espanyols de tots els racons penjant-ne. Per la xarxa, a milers. Oi que vols groc? Dues tasses. Streisand de manual. L’agressió a un càmera de Tele Madrid marca un tomb? Una part d’Espanya s’ha despertat, indignada… i un punt descol·locada? Pengen el groc a Toledo? Agraïm el gest i aplaudim-los amb les orelles. Sí, senyor. Ara el groc permet a molts espanyols d’identificar-se amb nosaltres. Un símbol. Un símbol comú. No en tenien cap. L’estelada no ho ha estat mai. Ho serà el groc? Aquest color, amb l’ajut de Rivera, també acabarà essent seu i, pels seus motius, no solament un. El groc m’agrada perquè té un significat canviant i amb públics i missatges diferents: de control de territori a solidaritat en la llibertat d’expressió.

En tercer lloc, el color groc em serveix de recordatori, certament: tenim gent a la presó. Prou. Feina a fer. I sense patir, que el bisbe els va beneir. ‘Amb la mà dreta i l’esquerra.’

En fi, que, a mi, el groc no em distreu ni em fa badar. Al revés. Em centra, m’espavila i, si de cas, em fa pensar tant com badar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb