Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical

Segons totes les fonts consultades, que volen romandre anònimes, i contrastant-ho amb les investigacions de diversos mitjans opositors com Asodegue, Diario Rombe, Radio Macuto, o les del periodista Luis Miguel Montero a El club de las puertas giratorias (La Esfera de los Libros, 2016), José Bono, i, sobretot, Miguel Àngel Moratinos són peces clau del lobbisme espanyol associat a la màfia de la dictadura d’Obiang, en benefici d’ambdues parts.

Quan Moratinos abandonà la política va emprendre una campanya internacional, pagada per l’estat amb avions oficials a disposició seva, per aconseguir un lloc estel·lar a la FAO. No va assolir el seu objectiu perquè, entre més, li va fallar el vot favorable del seu amic Obiang. No ho va aconseguir malgrat que ell havia fet moltes pressions per ajudar-lo quan el sàtrapa volia que la UNESCO, obscena paradoxa, instituís el premi Obiang Nguema en Ciències de la Vida.

Què podia fer sense despatx a la FAO? Moratinos va persistir en els seus viatges al tròpic fins a convèncer-los que Guinea tenia certs buits en terrenys com ‘prevenció de sinistres’, material sanitari i bancs de sang. És així que empreses com Gefomento o Agem, vinculades directament o indirectament a Moratinos i Bono, comencen les seves activitats a Guinea, aixecant una fonamentada polseguera de rumors i sospites de suborns, cobrament de comissions i tràfic d’influències, activitats molt lucratives en benefici d’ells mateixos i del clan Obiang.

El 2015, la premsa cubana va publicar una foto de Raül Castro amb Moratinos i Zapatero, ja jubilats. El ministre d’Afers Estrangers d’aleshores, José Manuel García-Margallo, es va indignar i ho va considerar una ‘extraordinària deslleialtat a Espanya’. Moratinos el va calmar explicant-li que era una visita de negocis. Moratinos presidia Lindmed Trade, una empresa que exportava material sanitari a Cuba. Zapatero hi era però ja no presidia res, que se sàpiga. A Lindmed Trade hi ha una guineana en el consell d’administració i estan en connexió amb Agem, també dedicada al camp sanitari, propietat de Pedro Hermosilla, que té contractes milionaris per al proveïment de sang als bancs de sang guineans.

La xarxa de negocis sanitaris irregulars de les empreses relacionades amb els lobbies espanyols a Guinea és ben àmplia. Recentment, ha estat detingut Jesús Blasco, ex-gerent de l’Hospital General de València, per presumptes adjudicacions irregulars. Diario Rombe també el va relacionar fa temps amb la trama guineana.

Val a dir que el negoci de la sang humana és pròsper, a Guinea. A més del Grup Agem, l’Hospital Universitari de Fuenlabrada també participa en el projecte de creació de centres de transfusió sanguínia amb el govern de Guinea Equatorial. Fins ara, com que la riquesa petroliera no reverteix en la sanitat ni en les necessitats bàsiques del poble guineà, les transfusions sanguínies es fan directament de donant a receptor, prèvia anàlisi de grup sanguini. Per què no s’ha modernitzat el sistema fins ara? El fet que tanta empresa espanyola hi inverteixi en el sector garanteix, en el futur, el funcionament correcte d’unes instal·lacions a l’abast de la majoria que viu en la pobresa? La història dóna molts motius per a dubtar-ne.

Els dos ex-ministres socialistes es mouen en diversos sectors, principalment construcció, sanitat i petroli i gas. El setembre del 2016 Moratinos, posseït per una creativitat empresarial desbordada, va fundar un laboratori d’idees internacional: MAM Think Tank, on figura ell com a administrador únic amb la seva filla Sandra que, de jove, havia fet un estudi de màster a la Universitat Autònoma de Madrid sobre la dictadura guineana. A més, fa poc, José Bono va visitar, i sembla que no era pas la primera vegada, la planta Atlantic Methanol. I Moratinos podria haver introduït, també, una nova empresa anomenada Ingennus Urban Consulting, a la qual Obiang ha adjudicat la construcció de set parcs d’emergències i un laboratori.

El juliol del 2014, els dos aconseguidors tropicals van ser fotografiats a Malabo en companyia del seu ex-cap, José Luis Rodríguez Zapatero. La premsa espanyola publicava la foto i una colla d’incògnites sobre el viatge. Ells es van defensar al·legant que el motiu del viatge era presentar a Obiang una iniciativa contra la pena de mort. Pena de mort? Si Obiang ja va signar una ‘moratòria temporal’ sobre les execucions legals, que encara no s’ha plasmat en llei. Potser no cal, perquè la tortura i les morts sota custòdia hi són habituals. A més d’inútil, seria d’ingenus, o idiotes, empassar-se aquest pretext. Només cal llegir, any rere any, els informes d’Amnistia Internacional, per comprendre l’absurditat, si no el cinisme, del gest. Només cal pensar que un dels lemes del règim nguemista és: Què té a veure la democràcia amb els drets humans?, un principi que, com saben prou bé tots els governants espanyols, pensen continuar aplicant fins a la fi dels seus dies.

El pretext humanitari de la visita del trio socialista, evidentment, no va ser esmentat per la premsa del règim, que en treia profit, una vegada més, afirmant –segons el guió establert de fa dècades– que ‘Zapatero ha manifestat la seva agradable sorpresa per les transformacions tan notables que ha pogut constatar durant la seva visita i el seu desig que, amb el desenvolupament econòmic es consolidi la cohesió social’. La conclusió general és que els dos socialistes introduïen Zapatero en el món del lobbisme tropical.

Ara bé, amb qui negocien? Bono i Moratinos faciliten empreses al soci local guineà, per tal que els adjudiquin contractes i ells cobren les comissions. El soci local és Francisca Obiang Jiménez, àlies Pakita, filla del dictador, i directora de l’Empresa nacional Geproyectos. Val a dir que Pakita és ja considerada un personatge de molt dubtosa honestedat a Guinea i en els cercles empresarials, especialment perillosa en qüestions de sanitat pública. Anys enrere, Pakita es va fer famosa com a responsable dels programes sanitaris de VIH. En lloc de comprar retrovirals va cercar un tractament alternatiu, natural, molt barat, i així, ella s’embutxacava la diferència. Resultat: els seropositius es van quedar sense tractament i morien com mosques. Més tard, no se sap si com a premi per l’estalvi, van donar Geproyectos, la institució que tria les empreses contractades per a fer grans infrastructures i grans projectes, és a dir, la gran repartidora de comissions.

Diario Rombe va publicar una llista de part dels projectes oficials que adjudica Pakita Obiang on es poden veure empreses i finançament. Falta que algun dia apareguin proves de comissions , suborns, transferències, converses inculpatòries, i més investigacions, per demostrar les activitats delictives dels lobbies espanyols a Guinea. De res no ens haurem d’estranyar si tot això, com s’ha anat destapant des del començament de la crisi, ha estat una pràctica habitual de la democràcia espanyola en territori ibèric des de fa dècades per part de tots els partits i governs en el poder.

Si aquí hi ha el que hi ha, que no hi haurà en allò que ells consideren, des dels temps colonials, el seu pati del darrere africà.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya