Els 228 noms

Cadascú llegeix els llibres com pot, com vol, com sap. Jo, aquest, el llegeixo molt i molt a poc a poc. Amb pauses i silencis. D’entrada, no gosava subratllar. Com per un pudor, un respecte, una recança. Després ja no he pogut parar. Perquè hi ha una mena de saviesa, no sé com dir-ho perquè és en realitat una altra cosa, això que transmeten les paraules ordenades sense estridència i en tota la seva humanitat. Nues d’ornament. Raonades. Serenes i fondes.

Els morts de Mazón és el nou volum de la col·lecció de Llibres de VilaWeb, l’ha escrit l’Esperança Camps i a la primera pàgina hi ha els noms de les dues-centes vint-i-vuit persones que van morir arran de la gota freda del 29 d’octubre de 2024. O, més exactament, per la nefasta gestió davant d’aquell fenomen.

Els noms són importants. Molt. Així com queden als documents oficials o com es deien a casa: noms com una constatació de vides concretes.

A la primera part del llibre hi ha les entrevistes. Ara, de moment, sóc aquí. Passant pàgines a poc a poc, i plorant. És difícil de llegir, ja us ho dic. Però s’ha de fer. S’ha de fer. Com un homenatge, potser. Com un respecte també cap a les persones que han acceptat de parlar, conscients que, en fer-ho, reviuen el dia més fosc de la seva vida.

Hi ha el relat terrible de les morts. La Dolores aferrada a la finestra de casa seva, a Xiva, durant hores. La Saray, que encara no té el cos del seu pare, del Paco, que va salvar la vida dels seus néts dalt del cotxe fins que a ell l’aigua se’l va endur. La Dolores: “L’un darrere l’altre, i el meu home, en veure que se n’anaven, també se n’anà darrere d’ells perquè no podia aguantar dalt de la finestra. No tenia força, no tenia alè, no tenia més que pena de veure que els fills havien desaparegut.” La Saray: “Imagine que els meus fills es van salvar perquè el xiquet s’havia posat la xiqueta a la falda i la rodejava amb els braços, i estava recolzat en la palmera. Ell sí que tenia un suport per a no anar-se’n, però mon pare no tenia res. Van estar dues hores damunt del cotxe.”

Cada cas és una història terrible, inoblidable. I aquesta és una de les qüestions, un dels perquès de les entrevistes i del llibre que les conté: que se’ns facin, precisament, inoblidables. Dir “228 morts” és dir molt, sí, és clar, i esborrona. Però és una xifra. Ara, qui llegeixi aquest llibre, recordarà per sempre que dins d’aquesta xifra hi ha el Rubén, que va baixar al garatge perquè hi va sentir crits de gent atrapada, i sabrà com se l’estimava la Núria, la seva xicota, i ell a ella. Qui llegeixi aquest llibre pensarà en la determinació de la Toñi, que va perdre el marit i la filla, i que plora i lluita tot alhora. La Núria: “Necessitem que es faça justícia perquè és molt dur com se’ns tracta, com si no haguera passat res, quan han faltat persones que han tingut una vida tan plena.” La Toñi: “Sóc ací per ells. Em donen forces i lluitaré fins al final. És l’única cosa que em queda, lluitar per ells, perquè sé que ells ho farien per mi.”

El marit de la Toñi es deia Miguel. La filla, Sara. Ell era funcionari de la Generalitat. Ella, infermera a la Fe. Els noms són importants, i donar-los entitat, també. Per això és bonic que es pregunti com era la teva mare, el teu pare, els teus fills, el teu fill, el teu marit, la teva filla, el teu xicot, aquesta possibilitat d’explicar un bri de la persona concreta, la persona completa que ja no hi és, delers o somnis o projectes o caràcters, perquè consti, perquè se’ns faci, a tots, una mica present. Perquè no puguem oblidar què hi ha darrere de la xifra 228. Què, no: qui.

L’aigua no mira qui ets ni què penses ni res, quan se t’emporta. Per això, potser (no només per això però també per això), impressiona tant llegir les reflexions que acompanyen cada relat. La coincidència en la seva lògica humana. No hi ha càlcul de res, aquí: hi ha gent diferent que s’ha trobat en la pitjor circumstància, i que explica què ha hagut de viure. Cadascú a la seva manera. Constatar que l’alerta va arribar (a qui va arribar) quan ja eren tots morts. Preguntar-se quantes vides s’haurien pogut salvar. I reclamar responsabilitats. Amb tot el dret d’exigir-les.

Ara començo la segona part del llibre, el relat dels fets: què va passar el 29 d’octubre, què van fer i què no van fer els responsables de la gestió de la catàstrofe, amb Carlos Mazón, president (encara ara!) de la Generalitat, al capdavant. Aquesta serà la part de la ràbia. Que també fa falta. La llegiré pensant en els noms. En tots els noms.

Sense oblidar-los.