Els enemics dels gossos són els meus enemics

Cada diada de Sant Joan, mentre els revetllaires dormen la mona i les brigades escombren els moixons que ja no tornaran al niu, a les xarxes socials comencen a córrer missatges sobre gossos escapats durant la nit. Som una espècie així de particular: no sabem parar de fer mal. Quan no ens en fem entre naltros, encara trobem l’ocasió per continuar mortificant altres mortals. Ho portem tan a dins que, igual que turmentem i matem per fam, per odi o per ira, matem i turmentem per donar expansió a les nostres alegries. Amb el foc et muntem una flama del Canigó tal com et fem una paella tal com et ceguem un bou; amb la pólvora tant et fumem un edifici a terra com et fem la guerra com fem caure moixons atordits per diversió.

Encara és aviat, parlo de temps històric, perquè considerem víctimes les víctimes de la nostra manera de viure les tradicions. Tot i això, al voltant de la festa dels Països Catalans, d’un any a l’altre més gent ho comenta: de la pandèmia ençà, si més no al Principat, ja no peta durant tants dies la celebració. N’hi ha que ho atribueixen al fet que els sorollistes ja no van tan sobrats d’armilla, que cada metxa que crema és com cremar calés amb tirabuixó. N’hi ha que en donen la culpa als pares d’avui, que estan enfillats i ja no deixen voltar la canalla armats amb munició i un encenedor. I, al top tres, hi ha aquesta febre en augment pels gossos, que ha esdevingut una caricatura: la gent ha canviat els fills pels quissos, diuen, que cada vegada n’hi ha més, diuen; que entre gossos i moros els catalans ens extingirem.

Pot ser que el fenomen hagi anat en paral·lel: a mesura que més gent té gossos, més n’hi ha a l’altre cantó que manifesten el seu descontentament; perquè udolen, perquè ganyolen, perquè es pixen i caguen per tot arreu. Sant Joan és l’ocasió oficial per donar-los escarment: a cada notícia que surt sobre pirotècnia, els comentaristes antigossos s’esbraven. Anuncien que es freguen les mans, que ha arribat el seu moment, que s’han comprat el tro més potent del mercat. I per qui es queixi, que sàpiga que uns dies de soroll no són res al costat de tot l’any d’udols en terrasses, balcons, galeries i celoberts. Maleïts siguin els gossos, hem d’entendre, per ser víctimes dels amos negligents. I els que es pixen i caguen al carrer, que es fotin de valent també.

Tot és possible, però hem de suposar que no hi ha ningú que es pensi que una bèstia evacua o borda per gust dins el radi d’abast dels nostres sentits. Per tant, la lògica és la d’una venjança vicària: fer patir els amos a través del patiment dels seus animals. Desitjar un tsunami eixordador que inundi fins a l’últim racó on pugui estar amagada la bèstia, i, a través de la bèstia, fotre l’amo que un dia no va recollir-li la tifa o el que el fa viure en un pis de cinquanta metres quadrats. Diguem-ho de passada: que les ciutats i els pisos no estiguin fets per als gossos, com tampoc no estan fets per a les canalles, no vol dir que un gos urbà no pugui tindre més qualitat de vida que un de rural ple de caparres i lligat a un mas. Perquè el gos el que vol és ser allà on és l’amo i s’ha acabat.

Però fer esclatar pobles i ciutats pels gossos que ens destorben no seria un pla quirúrgic, precisament. Al final, de cans se’n moren pocs, per Sant Joan, comparats amb la petita fauna que no té la protecció humana, ni tranquil·litzants veterinaris, ni cap residència especial aïllada al mig del bosc. Hom pot pensar que les guerres ja ho tenen, això: són danys col·laterals.

L’antigossisme no és gaire diferent d’altres “antis” en expansió. A vegades, s’escuda en una falsa preocupació pel benestar de les bèsties, com altres “antis” fan veure que els amoïnen els drets d’aquells a qui menystenen: aquests amos bojos que els vesteixen!, aquests que els humanitzen!, els que els porten en cotxet! Segons com es miri, es pot agrair l’intent, encara que sigui espuri. Perquè això vol dir que en el fons abissal hi ha una llumeta, alguna cosa que batega, una intuïció. De fet, en l’antigossisme, com en altres “antis”, hi ha un fort component de resistència al canvi: viure entre més gossos vol dir viure entre més gent transformada pels seus gossos, potser irreversiblement. Més gent estovada, més gent compassiva, més gent que sent un vincle amb una altra espècie que sent, més ciutadans presos d’això que en diuen empatia. La queixa pel pixum, la cagarada, el lladruc al celobert és l’excusa, la superfície d’aquest malestar profund: on anirem a parar?; quina mena de societat sensiblota estem creant?

Hi ha qui pretén impugnar aquest poder transformador d’aquestes bèsties estrenyent els punys: però si Hitler tenia gossos!, Hitler adorava els gossos!, que seria com negar el poder transformador dels fills perquè hi ha pares psicòpates, pederastes o assassins. Però si donem per bona la filosofia que el progrés moral d’una societat es mesura per la manera com tracta bla, bla, bla, és definitiu que el gos, que cognitivament s’equipara a una persona de dos anys, és el millor candidat per obrar la transformació. I això, qui té gos ho sap i qui no, s’ho pot figurar.

Ara bé: desenvolupar la sensibilitat cap als éssers vulnerables és poc còmode en general, i col·lideix amb les celebracions decibèl·liques en particular. Ja hi ha prou desgràcies al món, que a sobre ens hagi de vindre el telenotícies amb la matraca dels autistes i els rarots, els malalts i els dements, els gossos i els ocellets. “Hipersensibilitat auditiva”!, i què més?, “hipersensibilitat als collons”, és el que tinc jo. Ja no es pot fer res, ja no es pot dir res, tot molesta tothom, i a sobre ara volen silenciar-nos les tradicions. Els comprarà sa mare, aquests petards woke de llumetes i colors. “De baix impacte sonor”, en diuen, que la definició no podria destrempar més, de tan poc testosterònica que és. Doncs posi’m mitja dotzena de Supertruenos i ara sabran el que és bo.

Heus aquí el món nou i el món vell en la seua pugna desigual. Al barri on visc, de matinada, quan la revetlla ja és morta i enterrada, un individu es dedica a fer explotar un tro a cada carrer que passa. Pots sentir com s’acosta, deixant anar un rastre de bombes darrere seu talment com un Hansel artificier. Cap riallada a continuació, cap gatzara de colla: un home sol —potser borratxo, potser només sol—, imposant el seu poder individual sobre el silenci de tots, disposant del son i la vigília de la gent com els torturadors, arrencant —oh, paradoxa— els ganyols dels gossos que encara tenen força per ganyolar. Potser algun dia Sant Joan tornarà a ser com va començar, la festa del foc purificador, les remullades i les cançons, però mentrestant, cap dia de l’any és més fàcil triar bàndol que aquest. Els enemics dels gossos són els meus enemics.