Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Salvador Alsius acaba de publicar Com TV3 no hi ha(via) res, un llibre ben escrit que retrata el moment fundacional de la Televisió de Catalunya. Un llibre que vol ser una foto d’un moment únic en què un grapat de periodistes, dirigits per Alfons Quintà, van crear una televisió que ensenyava que hi havia una altra manera possible de fer. Un moment únic, en què la passió, l’energia i l’obstinació van accelerar i multiplicar la creativitat com poques vegades ha passat en aquest país: formació a París i als Estats Units, programes com el d’Àngel Casas en què Rod Hudson va desvelar la seva homosexualitat per una pregunta oportuna, tecnologia innovadora… Els límits no tenien caspa per més que la “crosta” sempre estigués en guàrdia. Alsius insisteix que retrata aquest moment sense les ulleres del present. Tot i que insisteix que no vol fer comparacions amb el present, fa una anàlisi final dura i va al gra sense prevencions i a cara descoberta. No us el deixeu perdre.

Una televisió malgrat Pujol?
—Compro la frase, però siguem justos, però també gràcies a Pujol. Jo no era pujolista ni ho ha estat mai, però és cert que Pujol en el seu primer mandat com a president de la Generalitat va construir dues estructures d’estat: Mossos i mitjans públics. Això és incontestable, una veritat com una casa de pagès. Fins i tot els més recalcitrants han acceptat aquest mèrit. Després ve aquesta pregunta que tots ens fem, que té respostes hipotètiques. Si l’execució d’això va ser fruit d’unes decisions que venien condicionades.

Us referiu al possible xantatge de Quintà a Pujol. Per definir Quintà feu servir gairebé cent adjectius.
—Vaig fer aquesta col·lecció d’epítets perquè volia que quedés clar que el considerava un fill de puta i un assassí i se’m va acudir aquesta manera literària de resoldre-ho. Tot això s’ha dit d’ell i ho subscric tot. Dit això, ara deixeu-me traslladar a aquell moment i explicar com era el personatge en aquell moment, com el patíem i com en gaudíem i fer-ho en llibertat. Us explico un secret: jo en aquest capítol del llibre tenia pensat de posar-hi “El boig d’en Pujol”, fent una traducció de “El loco de la colina”. Qui era el boig, Quintà o Pujol? Tota la descodificació era massa complicada. Llavors vaig pensar posar-hi “El monstre.


—Quintà ha demostrat ser un monstre en el pitjor sentit de la paraula, però també era monstruós professionalment. Ho sento molt, però potser hi haurà gent repatània que dirà: el blanqueges. No, jo he escrit allò que penso que havia d’escriure sobre aquest personatge.

L’ambigüitat del títol és idea vostra?
—La proposta és meva, però va ser pactada. Se’m va acudir “Com TV3 no hi ha res”, però semblava que parlés de la TV3 actual. Més que ambigüitat, en dic polisèmia perquè es pot llegir de moltes maneres, però considero que en molts aspectes TV3 ha mantingut durant els anys els mateixos valors fundacionals. Com en les alineacions del Barça cada català pensa que seria el cap de programes perfecte de TV3 i se’n poden discutir moltes coses, però en línies generals ha estat molt bé. Mantinc grosso modo que com TV3 no hi ha res. L’única lectura que no és pertinent és que la d’abans era millor que la d’ara.

Però també es pot llegir, això. Vaja, s’hi llegeix!
—No és la meva intenció! Jo fins i tot admiro la gestió de directors que em van fer la punyeta. Vaja, que em van fer fora i em van defenestrar. Tots han aconseguit una cosa molt difícil que és mantenir un nivell de qualitat molt alt amb una situació de mercat complicadíssima. Aquest equilibri entre fer atenció als valors de servei públic i a l’interès del mercat, agradar i tenir una audiència diferent, és complicadíssim. Tota una ciència i, per tant, tota l’admiració per aquesta gent.

Sense Quintà hauria estat diferent?
—Puc dir, perquè hi he pensat molt, que no se m’acut ningú que ho hagués pogut fer amb aquella imaginació i llibertat de criteri i força que ell hi posava. Ara, mireu com va acabar.

Parleu dels “discs sol·licitats”, un eufemisme que es fa servir per anomenar les peticions dels polítics. També parleu de les sabatines de Jordi Pujol. Fins i tot recordeu que teníeu una pregunta escrita a mà per a Pujol perquè li fes TV3 quan passejava pel país el dissabte.
—Sí, me la va passar un company. Però això eren qüestions menors. També explico dues setmanes en què vaig dubtar si aguantava o llançava el barret al foc. I vaig aguantar perquè la normalitat era plàcida, i no blanquejo ningú. Fèiem el telenotícies que volíem fer. Ningú no m’interferia. Ara sí que és cert que parlo de dues vegades en què tot es va complicar.

Una va ser arran de l’afer Banca Catalana.
—Va ser molt al començament i vaig pensar: on m’he ficat! Durant uns dies semblava que es complirien els pitjors presagis, que deien que TV3 seria la finca de Pujol. Va ser quan vam veure que en Quintà baixava a les sales d’edició i es posava directament a la màquina d’escriure per fer les cròniques de la manifestació de suport a Pujol, després de la seva investidura. En aquell moment, que es convoqués la gent a una manifestació des de la tele grinyolava molt. Va ser molta mala maror per als periodistes. Però el fet és que al cap d’un parell de dies va tornar una relativa normalitat.

I la segona setmana negra?
—Va passar molt més tard. Per sort, no hi ha continuïtat en aquesta negror. Va ser la segona setmana de la campanya electoral de l’operació reformista de Roca. Les hosts de Convergència i Unió es van posar absurdament nervioses. Allà sí que vaig haver de defensar el criteri periodístic pam a pam al despatx del cap d’informatius.

Va ser Granados qui va fer plegar Quintà?
—No ho he explicat al llibre perquè no ho vaig viure, però puc explicar que Granados va tenir un dinar amb Quintà en què aquest li va dir: “Et penses que manaràs tu? Seré jo qui manaré.” Granados, lluny d’acovardir-se, no sé tampoc si advertint o no Pujol, decideix que el fa plegar, que la situació no es pot aguantar més. I així va anar: en Quintà va pujar a la sisena planta, on hi havia el despatx de Granados, convençut que baixaria dient: aquest ja el tinc domesticat. Però la destitució va ser fulminant. Quan va baixar ja havia estat destituït. Crec que es va fer en el moment oportú. Un dia més i allò anava al caos més absolut. Quintà va ser bo per a donar l’impuls inicial, però després se li escapava de les mans i cada vegada tot era més caòtic. Era molt eixelebrat. En el llibre explico anècdotes que ho demostren. La meva opinió personal sobre el tema és que la destitució es va fer amb més aquiescència de Pujol que no pas de Prenafeta, que fins a l’últim moment va defensar Quintà i, de fet, després el va recuperar quan va fer el diari El Observador. Granados va actuar amb molta mà esquerra i va fer de paraigua perquè els xàfecs no arribessin directes als professionals.

I de les trucades de Prenafeta a TV3?
—Prenafeta era el Rasputin del moment, però jo no en tinc constància.

No us va trucar mai?
—L’única trucada que em va fer directa va ser perquè es volia assegurar que dèiem una informació de servei sobre un temporal. Res a dir.

Qui també tenia la fama d’influenciar TV3 era Marta Ferrusola.
—Es deia molt i més endavant he tingut confidències que m’han fet tenir constància que passava. És la sospitosa número u d’haver intentat que no es veiés l’striptease de la Cristha Leem al programa d’Àngel Casas. Quintà va aparèixer de cop al control i va intentar que no hi hagués l’striptease i va ordenar que tot fossin plans llunyans. Aquí sí que hi havia una trucada al darrere. Hi havia gent que s’escandalitzava per tot. Hi ha també el doblatge de les pel·lícules i les paraulotes. Tot era molt mesurat i vigilat. Hi havia un entorn de la crosta que funcionava, però els periodistes sabíem que hi havia una gent que ens protegia d’això.

I TV3 com a instrument per a protegir el català?
—En el llibre ho dic: com estaria la llengua sense Catalunya Ràdio i TV3? No podem ni imaginar-ho. Nosaltres teníem la voluntat de fer les coses fàcils als castellanoparlants. És cert que si hi havia dos termes equivalents i un el consideràvem més assequible que l’altre ens quedàvem aquest. Per posar un exemple, “aquest any” passava davant de “enguany”. Fent-ho així ens semblava que fèiem un millor servei a la llengua, fent pedagogia i estirant la corda a poc a poc.

Expliqueu aquell dia que Cristina Fabregat va dir que no contestava en castellà a una trucada d’un espectador. Això ara seria impensable. Abans la llengua era irrenunciable?
—Jo sincerament no en sabria fer una categoria, d’això. No estic segur que abans hi hagués més fermesa que ara.

Però abans no hi havia gens de castellà a TV3 i ara sí.
—En aquell moment, amb Dallas, el Barça i més programes es va aconseguir d’arribar a uns sectors de públic que han reculat, i no tan sols això, sinó que diuen que TV3 no els interessa per a res. Jo entenc que els directius dels últims anys busquin la manera de recuperar aquest terreny. Jo no em veig amb cor de crucificar ningú perquè en una sèrie parlin en castellà, si serveix per a acostar un públic juvenil, benvingut sigui. Estic segur que aquesta no és la tecla principal per a salvar el català. La tecla principal és a les escoles. On no s’ha d’abaixar la guàrdia és en la immersió lingüística i en la programació infantil, però no solament de la tele. Això és una batalla perduda. Els meus néts, pre-adolescents, diuen moltes expressions en castellà perquè els vídeos i els jocs que miren són en castellà. El seu univers simbòlic es va construint en castellà. Això és molt més greu que el fet que en una sèrie es parli castellà.

I què s’hi pot fer?
—És una qüestió econòmica. Les sèries que miren els nens als mercats internacionals se les queden empreses més potents. No hi ha recursos per a comprar sèries d’èxit i doblar-les. Allò que va significar en el seu moment Pac-Man o Bola de Drac, o tota la mística del Club Super3, que és una de les coses més importants que s’han fet de la història de TV3, ara no existeix. Aquest racó del tauler és molt més important que si una sèrie per a adolescents el dilluns al vespre té el 50% en castellà. Jo no sóc qui per a opinar.

En la part final del llibre dieu que fa falta una energia obstinada. Trobeu a faltar aquesta manera d’actuar?
—Un sí rotund. La trobo a faltar, sobretot, de part dels polítics. Ara, Déu me’n guardi de predicar perquè de seguida et diuen: “Aquests milions que calen per a recuperar els nivells de ficció, de quin hospital vols que els tregui?” Automàticament quedes desarmat. O et diuen: “De quines escoles vols que els traguem”… Quan t’ho plantegen en aquests termes és molt complicat. Per això al llibre no dic quant caldria invertir. Dic: la cosa està molt fotuda. Decidiu quant us hi voleu gastar? I segons això, qui sigui farà el que pugui.

Per vist que està tan fotuda la situació, als programes dels partits de les últimes eleccions no hi havia res gaire obstinat ni energètic sobre tot plegat.
—Un altre tema que em preocupa és que aquest país no hagi estat capaç de promoure una televisió privada en català. Hauria estat molt important. És deplorable com s’ha gestionat el Grup Godó aquests anys, perquè ara s’ho acabi venent a no se sap qui, perquè és molt fosc el que hi pugui haver darrere els compradors. Modestament, des de fa uns quants anys, ho he anat dient a persones molt diverses que pensava que podien tenir sensibilitat per a preocupar-se d’això: ei, alerta!, que això acabarà malament! Després tots ens lamentarem! Però, res, hem estat molts anys badant.

Ja està venut!
—Sí, ja està venut. No vull prejutjar… No sé si en Pedrazzoli farà una televisió que defensi els valors de la cultura catalana. Però sí que falta energia a l’hora de tenir cura dels mitjans públics. I tampoc no se n’ha tingut cura en l’àmbit legislatiu. No s’ha escrit enlloc que els mitjans públics hagin d’existir, són contingents…. Vivim encara de la BBC, però morirà aquest sistema de televisió pública si mentrestant no ens hem preocupat més pel concepte de servei públic i no hem estat capaços en l’àmbit legislatiu de reclamar als prestadors privats que també ofereixin servei públic amb la quota que sigui necessària. Aquí servei públic vol dir català, vol dir serveis, vol dir valors culturals… Al final pot passar que hi perdem bous i esquelles.  Que la televisió pública acabi fent la fallida definitiva si ningú no la revifa ni li dóna oxigen. Se’ns ha escapat de les mans la possibilitat de crear un sector privat que floreixi.

A les últimes pàgines del llibre sou succint i contundent. Cal reduir estructura?
—Aquesta és una altra gran qüestió pendent! Això, si no tens una majoria política mantinguda que ho vulgui fer de debò, és difícil de tirar endavant! A mi m’esgarrifa que el 60% del pressupost siguin recursos humans. Per uns motius determinats, que seria molt llarg d’esbrinar, s’ha anat destarotant allò que havia de ser el model inicial, que era una estructura petita i molta feina per al sector. La televisió i la fàbrica. Això és el que en Jaume Ferrús tenia el cap.

I això per què no ha passat?
—Ja ho vaig dir fa anys, en una entrevista: les culpes s’han de repartir entre polítics, directius i sindicats. I ara ho continuo dient. Aquella vegada només em va respondre les declaracions un cap sindical, que em va dir: “Salvador, dient això no ens fas cap favor.” Jo dic el que penso… Això s’ha de fer amb compte i pactadament. Aquella casa, empresarialment, està instal·lada en uns absurds immensos i s’ha generat un gran monstre que no va enlloc.

Al llibre surten molts noms de companys que vau viure aquell moment d’entusiasme plegats. Als no contemporanis els sorprendrà, potser, de veure-hi els noms de Tatxo Benet i Jaume Roures, ara propietaris de Mediapro, com uns periodistes més. Era previsible que es pogués fer aquest salt?
—En aquell moment no era previsible. Si em permeteu la regla de tres, de la mateixa manera que no era previsible que en Quintà matés la seva dona, no ho era que Jaume Roures i Tatxo Benet es convertissin en això que són ara. Jo els recordo com a col·legues. A partir d’un moment, l’atzar o una sèrie de causalitats els porten a estar junts a esports, i aleshores això els dóna una sèrie de contactes… Crec que el rei Mides, que era Johann Cruyff, hi té alguna cosa a veure en tot això. Bon profit els faci. Estic content que a uns companys els hagi anat bé.

Mediapro hauria pogut fer aquesta televisió privada que dieu?
—Per capacitat econòmica, no ho sé, i per voluntat empresarial o política tampoc no ho sé.

Quan us van fer plegar del telenotícies, hi va haver molts rumors que era perquè havíeu informat sobre les detencions i tortures a independentistes arran dels Jocs Olímpics. No l’heu avalada mai, aquesta versió.
—A mi m’han envoltat dos misteris estranys. Un és aquest: vaig caure en desgràcia i molta gent ho va associar al fet que l’any 1992 vaig fer entrevistes als independentistes que acabaven de sortir de la Direcció General de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid i vam ensenyar, en directe, quines nafres tenien quan sortien. Però no he tingut mai constància de la correlació de causa a efecte. Potser el fet que Jordi Vendrell fos també relegat va fer pensar que tot era per la mateixa raó. Però jo no vull presumir de ser un màrtir informatiu de la independència. No em consta i no n’he presumit.

I l’altre misteri?
—És que un bon dia van aparèixer, quan va començar a governar el tripartit, uns papers, uns informes anònims en els quals es deia que unes persones de TV3 –concretament citaven l’Àngels Barceló i a mi– érem submarins dels socialistes. T’imagines, quines dues coses tan divergents! No he sabut mai si a aquests papers els va donar crèdit ningú, ni qui ho havia fet.

Però el cas és que sí que vàreu caure en desgràcia.
—Jo feia un programa a Catalunya Ràdio que es deia “Què dius Alsius?”, que anava com una seda, amb Lloll Bertran, Monzó… Érem líders d’audiència i anava perfectament. Un bon dia del mes de juny de la segona temporada, el dia abans d’acabar, el cap de programes, em diu: l’any que ve no hi ha programa. Vam estar allà l’últim dia pensant que ens vindrien a dir adeu… i ningú no ens va dir res. Així es van acabar dos anys de dir que ho fèiem molt bé. Però, així i tot, jo continuava a la tele. Al cap d’uns quants mesos el director de Catalunya Ràdio, que m’havia suspès el programa va passar a ser director de TV3 i quan vaig tornar de vacances ja m’havien destituït. No he sabut mai per què. Vaig intentar no fer-me mala sang i per sort em vaig tancar i vaig fer la tesi doctoral. Això em va permetre de presentar-me a professor universitari i he estat molt feliç a la Pompeu Fabra i després al CAC.

No en direu el nom?
—Prefereixo no dir-lo, perquè s’ha mort.

Per acabar, una perla petita del vostre llibre sobre periodisme: el dolent de la pel·lícula no és l’adjectiu, és l’adverbi.
—Els sospitosos són els adjectius i sovint són descriptius. En canvi, els adverbis tenen molta càrrega d’opinió. Si diem “Aquest jersei és verd” és un adjectiu qualificatiu i prou; en canvi, si diem només o ja o encara, van carregadíssims d’opinió.

Podeu comprar Com TV3 no hi ha(via) res a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.