Ells sí que blinden la llengua

Darrerament, quan sento el verb “blindar” en qualsevol de les seves formes d’afirmació i promesa (“blindarem”, “han blindat”, “serà blindat”, etcètera) i relacionat amb la llengua catalana en qualsevol dels espais on hauria de poder campar sense traves (a l’escola, al món audiovisual, etcètera), se m’alça una cella. No ho puc evitar: ho fa ella, la cella. I com que d’un temps ençà la cosa es prodiga força, temo que el petit moviment no se m’acabi convertint en tic.

“Mira, en el cas de Catalunya, la llengua és fonamental.” És una concisa afirmació de Pere Calders en entrevista al programa El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. La vaig treure del llibre homònim de Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell. I és això. I per això, segurament, perquè en aquesta qüestió penso com Pere Calders, em costa d’escriure sobre la llengua, sobre els atacs sistemàtics, atàvics, constants, sobre la defensa que necessita, la promoció, el camp per córrer que no sempre som capaços d’oferir-li (per no saber-ne o per contemporització o pel que sigui), sense un excés de sentiments. Però com que sé que l’estirabot no sempre aconsegueix el propòsit que el mou (gairebé mai, de fet), miro de controlar-me’l. Respirar. Mesurar arguments. Aquesta mena de coses. I suposo que d’aquí deu venir la reacció de la cella. Com una petita vàlvula d’escapament.

Miro de ser objectiva, per tant i en tot cas, i repasso alguns fets abans i després d’aquella fotografia a les escales del parlament, quan, davant de la nova ofensiva judicial espanyola que ara pretén imposar per la via de les togues un 25% de castellà a les escoles, segones o terceres línies dels partits (d’ERC i de Junts i dels comuns i del PSC) van presentar-nos la proposta de modificació de la llei 1/1998, de 7 de gener. I d’entrada vaig pensar ah, mira, aviam. I l’aviam em va durar el temps just d’arribar a la lletra que acompanyava la fotografia, i de llegir-la, i de mirar de pair com pot ser que “blindar la immersió” (cella!) consisteixi a reconèixer per llei el castellà a l’escola. La cella semblava un accent circumflex, sí. Un accent circumflex volador. Perquè no és una interpretació, una opinió, ni una visió ni un biaix, això que he escrit, aquest pretendre que “blindar” (cella!) és introduir per llei el castellà a l’escola: literalment, allà on diu “El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari” ara volen que hi digui “El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre.”

D’aquí, del contingut i del fet que l’arranjament entre partits s’hagi fet al marge del sector en concret i de la societat en general, l’allau de pronunciaments en contra de mestres i professors i estudiants i els sindicats que els representen, de professionals de la llengua i la gent de les lletres i la cultura i els mitjans de comunicació i les entitats cíviques i etcètera. Que potser, diria, si és que volem un govern que actuï sobre la base del diàleg social i aquestes coses, és senyal que alguna cosa no s’ha acabat de fer del tot bé. De cara a la protecció i l’impuls del català, em refereixo.

En fi, que repasso alguns fets, deia, i abans i després de la fotografia aquella hi trobo blindatges a dojo. Abans, perquè el novembre del 2020 ERC ja deia que havia aconseguit “blindar la immersió lingüística” (cella!) bo i aprovant el congrés espanyol “una esmena al Projecte de Llei pel qual es modifica la Llei orgànica d’educació, coneguda com a Llei Wert”, i després, perquè els partits que ara per ara mantenen l’arranjament (ERC i els annexionistes, atès que la CUP ja no en formava part d’entrada i que Junts, arran de la indignació social, se n’ha despenjat) afirmen que això, incloure a la llei el “també és emprat el castellà” significa, en realitat, tornem-hi, “blindar el català a l’escola” (cella!).

Blindar, que és verb transitiu, diu el diccionari que significa “cobrir (un vaixell, un tanc, una bateria, una caixa de cabals, etc.) amb planxes de ferro o d’acer, amb capes de formigó o qualsevol altre material resistent, per protegir-los de les bales, la metralla, el foc, etc.”

I això és precisament el que sí que fa el govern espanyol: blindar el seu tanc. Perquè ells, que veuen i empren la seva llengua com una piconadora contra les altres, no s’estan de res a l’hora de fortificar-la. De res de res. D’inventar-se una cosa que es diu (ho aniré traduint sempre del monolingüisme castellà amb què s’expressa el govern-més-progressista-bla-bla) “nova economia de la llengua” i amb la qual xuclen milions dels fons europeus de recuperació.

Milions i milions i milions.

Dins la cosa que anomenen “estratègia espanyola per a canalitzar els fons destinats per Europa a reparar els mals provocats per la crisi de la covid-19”, hi ha els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica, PERTE. I un d’aquests PERTE és el de la “nova economia de la llengua”. Ho van aprovar el primer de març en consell de ministres: 1.100 milions d’euros d’inversió pública i 1.000 milions més d’inversió privada per a l’espanyol.

Per crear un Observatori de l’Espanyol (“que es dedicarà a estudiar la situació de l’espanyol al món”), i per donar suport al projecte Llengua Espanyola i Intel·ligència Artificial (que diu, de manera inquietant, que “s’enriquirà amb les aportacions de les comunitats autònomes”), i 330 milions per a “intel·ligència artificial en espanyol”, i ciència en espanyol (130 milions), i aprenentatge de l’espanyol i Instituto Cervantes (475 milions), i producció audiovisual i videojocs emmarcats en el “Pla Espanya” (70 milions)…

És clar que ells tenen un estat. Però, sobretot, la claríssima consciència de la importància de la llengua. I actuen en conseqüència.