La pandèmia i la desafecció política fan preveure una abstenció més alta en les eleccions al Parlament de Catalunya de demà que no pas la que hi va haver en les anteriors. Probablement, no hi haurà cap majoria absoluta i caldran acords per a la investidura i per a formar govern, i una de les incògnites és si l’independentisme retindrà la majoria a la cambra –tots els sondatges indiquen que sí– i si superarà el 50% dels vots vàlids, un objectiu al qual contribuiran els vots als partits que potser no obtenen representació parlamentària, com el PDECat, Primàries Catalunya, el Moviment Corrent Roig, Suport Civil Català i l’FNC.

Les dades obertes de la Generalitat permeten de consultar els resultats electorals i tota la informació rellevant dels comicis que hi ha hagut a Catalunya. Hem extret unes quantes curiositats sobre allò que han donat de si les eleccions al parlament:

Quantes eleccions s’han fet?

L’actual Parlament de Catalunya ha estat elegit dotze vegades d’ençà de les primeres eleccions, el 1980. N’hi va haver el 1984, el 1988, el 1992, el 1995, el 1999, el 2003, el 2006, el 2010, el 2012, el 2015 i el 2017. Les eleccions del 14 de febrer obriran la XIII legislatura. Hi ha hagut tres presidents de CiU –Jordi Pujol (1980, 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999), Artur Mas (2010 i 2012) i Carles Puigdemont (2015)–, dos del PSC –Pasqual Maragall (2003) i José Montilla (2006)– i un de Junts per Catalunya –Quim Torra (2017).

En quines eleccions hi ha hagut més abstenció?

Les eleccions del 1992 són les que registren una participació més baixa (59,37%), amb un 45,13% d’abstenció. Les segueixen les del 2006 (43,96%), les del 2010 (41,22%), les del 1999 (40,80%) i les del 1988 (40,63%). En canvi, l’abstenció s’ha reduït en les eleccions d’aquesta darrera dècada, marcada pel procés d’independència. Un 32,24% el 2012, un 25,05% el 2015 i un 20,91% el 2017.

L’abstenció serà una dada clau en l’escrutini de demà, però en cap cas pot utilitzar-se per restar legitimitat al resultat electoral, i més tenint en compte que cap sondatge la situa per sota de la meitat del cens. Els avenços de participació a les 13.30 i a les 18.00 donaran una pista sobre el grau del probable augment de l’abstenció abans del tancament dels col·legis electorals a les 20.00.

Quantes majories absolutes hi ha hagut?

Només tres –i a més, consecutives– de CiU, amb Jordi Pujol al capdavant. El 1984 (72 escons), el 1988 (69 escons), i el 1992 (70 escons).

En quines eleccions hi ha hagut més vot a partits nacionalistes catalans?

El percentatge de vot ha variat molt d’ençà del 1980 (36,73%). Si es té en compte la suma de CiU i ERC, el vot nacionalista català va superar el 50% dels vots el 1984 (51,21%), el 1992 (54,15%) i el 1995 (50,44%). Va quedar per sota el 1988 (49,86%), el 1999 (46,37%), el 2003 (47,38%) i el 2006 (45,55%). El 2010, afegint-hi les dues escissions d’ERC –Solidaritat Catalana i Reagrupament–, va quedar-se en un 49,99%.

A partir del començament del procés, es pot comptabilitzar estrictament el vot independentista, fins aleshores només representat per ERC i SI al parlament. A les eleccions del 2012, en ple viratge de CiU cap al sobiranisme i amb l’entrada de la CUP al parlament, es va arribar al 49,18%. A les eleccions plebiscitàries del 2015, Junts pel Sí i la CUP van obtenir un 47,8% dels vots, i a les eleccions del 2017, amb la participació més alta de la història, JxCat, ERC i la CUP van assolir un 47,5%. No obstant això, el nombre de vots independentistes va trencar el seu sostre de vidre: 2.079.340, superant fins i tot el referèndum del Primer d’Octubre (2.044.038).

L’objectiu de l’independentisme en aquestes eleccions i les següents és superar el 50% dels vots, però l’abstenció podria fer baixar el nombre de vots absolut per als partits independentistes.

La força més votada sempre ha obtingut més escons?

No. A causa del sistema electoral, els anys 1999 i 2003, el PSC va guanyar en percentatge de vot, però CiU va imposar-se en nombre d’escons. El 1999, Maragall va aconseguir el 37,85% dels vots i 52 diputats, mentre que Pujol va retenir la presidència amb el 37,70% dels vots i 56 diputats. El 2003, en el segon assalt de Maragall –contra Mas–, el PSC va tornar a imposar-se en vots (31,16%) a CiU (30,94%), però va quedar quatre escons per sota (46-42). Maragall va poder formar govern amb el suport d’ERC i ICV en el primer tripartit.

És una situació que no s’ha repetit més en unes eleccions al parlament. Tanmateix, alguns sondatges publicats durant la campanya indiquen que demà el PSC podria tornar a ser el partit més votat, però que Junts o ERC podrien superar-lo en escons.

Algun partit ha guanyat mai a totes les comarques?

Sí, CiU, el 1995. A les tres eleccions anteriors (1984, 1988 i 1992), va guanyar a totes les comarques tret del Baix Llobregat, on va imposar-se el PSC. CiU va repetir la gesta el 2010 i novament el PSC va impedir-ho el 2012, quan va tornar a guanyar al Baix Llobregat. El 2015, Junts pel Sí també va vèncer a totes les comarques. Amb l’actual sistema de partits, sembla complicat que algú torni a aconseguir-ho.

Quins canvis hi ha hagut en el sistema de partits?

El PSC i ERC són els únics partits que s’han presentat a totes les eleccions a l’actual parlament, tot i que Esquerra es va presentar dins la coalició de Junts pel Sí el 2015. El sistema de partits ha canviat molt durant aquests quaranta anys. La implosió de CiU ha donat pas a Junts, el PDECat, Demòcrates de Catalunya i altres formacions minoritàries com el PNC, Lliures i Convergents, entre més. El PP no va entrar a la cambra fins el 1984, quan era Alianza Popular; el 1980 hi havia Centristes de Catalunya-UCD, que va desaparèixer, igual com el PSUC.

Hi ha partits que només han obtingut representació una legislatura. És el cas del Partit Socialista d’Andalusia i la UCD (1980), el CDS (1988) i Solidaritat Catalana (2010).

A la dècada dels noranta, va consolidar-se el sistema de cinc partits, amb CiU, el PSC, ERC, el PP i ICV. Es va trencar el 2006 amb l’entrada de Ciutadans.

El sistema ha canviat força d’ençà del 2012, primer amb l’entrada de la CUP, després amb la mutació d’ICV en Catalunya Sí que Es Pot (2015) i el naixement de Catalunya en Comú-Podem (2017). El trencament de CiU i la candidatura àmplia independentista de Junts pel Sí el 2015 va posar fi al partit majoritari del Principat, i el 2017 va irrompre Junts per Catalunya –coalició entre CDC i el PDECat, amb la incorporació d’independents– i tornarà a variar demà, amb Junts com a nou partit i l’entrada de l’extrema dreta espanyola (Vox). El PDECat, partit que es reivindica hereu de CDC, podria quedar fora de la cambra o entrar-hi si supera el llindar del 3% dels vots.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.