Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No li surten els comptes, però Salvador Illa ha volgut estirar la celebració de la victòria en vots i l’empat amb ERC en escons. “Em presentaré a la investidura. El canvi és imparable”, ha dit. L’efecte Illa existia: el PSC podrà dir que ha guanyat les eleccions i ha recuperat el pes històric que havia perdut d’ençà de la retallada de l’estatut i durant els anys del procés. També ha servit per a empènyer Ciutadans cap a la residualització. Però Illa no podrà ser investit i en canvi ERC tornarà a tenir un president de la Generalitat. Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Aragonès. Això si el candidat d’Esquerra aconsegueix de tancar un pacte de govern amb les forces independentistes i els comuns. La posició central d’ERC en el nou parlament li ho hauria de permetre, tot i que potser l’entesa no serà tan àmplia com voldria si JxCat i En Comú Podem es comporten com l’oli i l’aigua. Almenys, d’entrada, perquè la legislatura pot ser llarga i Aragonès ja va poder tirar endavant un pressupost amb un pacte amb els comuns i amb Torra de president.

Però sobretot caldrà veure com ERC combina el trànsit per la via àmplia amb el millor resultat que ha obtingut mai l’independentisme, que per primera vegada ha superat el 50% dels vots i s’ha enfilat fins a 74 escons. Esquerra ha esdevingut el primer partit independentista i té la potestat de marcar el rumb. Podrà imposar la via del diàleg, però necessitarà que doni fruits per a sostenir-lo. Pedro Sánchez haurà de moure fitxa, tard o d’hora, i potser començant pels indults, però amb això tampoc no n’hi hauria prou. Perquè Aragonès probablement serà president però la disputa per l’hegemonia continuarà durant la legislatura vinent, aquesta vegada amb les posicions canviades amb Junts: els distancia un escó i més de 35.000 vots.

Aragonès ha marcat d’entrada els objectius que voldria: avançar cap a l’amnistia i l’autodeterminació i, alhora, continuar amb la gestió de la pandèmia i entomar la crisi econòmica i social. “És hora de resoldre el conflicte”, ha dit en castellà per a qui el volgués escoltar a Madrid. I després, en anglès, reclamava la intervenció internacional. I si Aragonès actuava ja, de facto, com un president que s’adreça als seus però alhora als poders amb els quals haurà de tractar, Junqueras reblava el compromís del seu partit amb la república, tot acabant de bandejar qualsevol hipòtesi d’una entesa alternativa a la independentista: “Estem compromesos a culminar aquest procés.”

ERC i JxCat semblen condemnats a entendre’s malgrat el pes de les motxilles que porten i no serà fàcil que acordin un programa de govern. Laura Borràs sosté que la superació del llindar del 50% en vots “ha de tenir conseqüències polítiques tant al govern com al parlament” i la CUP, que ha guanyat cinc diputats respecte a fa tres anys, voldrà tesar els acords per a avalar un futur de govern que podria tenir la mateixa composició (però a la inversa) que el de la legislatura anterior. Un govern, aquell, que feia autonomisme, segons que van criticar. Els anticapitalistes han defensat un referèndum, a tot estirar, el 2025, i reclamen “desobediència i unilateralitat” contra les sentències del Tribunal Constitucional espanyol per a defensar les necessitats bàsiques de la població.

Els resultats també confirmen que no hi ha espai al parlament per a un partit independentista clarament de dretes. El PDECat, amb els drets electorals heretats de JxCat i tota l’atenció mediàtica que això implicava, ha obtingut gairebé 77.000 vots i difícilment podrà sobreviure durant els anys vinents sense cap escó, malgrat la seva força municipal i els quatre diputats al congrés espanyol. Es confirma que el centre independentista s’ha desplaçat a l’esquerra, i el govern d’Aragonès voldrà marcar aquest accent. També es podria interpretar que la divisió de l’antic espai convergent ha passat factura a Junts. Amb els vots del PDECat hauria pogut superar ERC i mantenir la presidència de la Generalitat, però d’aquesta manera s’ha desfet d’allò que molts consideraven el llast convergent, incloent-hi l’ombra del 3%.

Vox és ja la quarta força al parlament i condicionarà per sempre el clima polític la cambra. L’extrema dreta s’ha desinhibit. Ignacio Garriga fins i tot jugava amb les paraules de l’històric eslògan antifeixista: “Hem passat, passem i continuarem passant.” Diuen que el seu projecte és de futur, que aquest és el primer pas. La resta de partits hauran de decidir ara com els confronten perquè el pes que han guanyat no sigui només el principi. D’entrada, ja han aconseguit de confirmar la residualització del PP, amb un escó menys dels quatre que tenia, i situar-lo en via de desaparició a Catalunya. Pablo Casado pot tenir una dificultat de lideratge greu a Espanya, i el judici per la caixa B del PP encara és viu.

Ciutadans ha tingut la caiguda d’escons més gran que s’hagi vist mai. Trenta diputats perduts entre el PSC i Vox. Inés Arrimadas se’n va anar a Madrid a falcar Albert Rivera i salvar el partit a costa de perdre forces al parlament i, no solament no ho va aconseguir, sinó que potser serà Catalunya que acabarà d’enfonsar Ciutadans. En canvi, Jéssica Albiach ha pogut mantenir el pes dels comuns. No serà possible el tripartit que anhelava, però podria arribar a acords amb ERC, encara que siguin aïllats i tampoc no es formi el “govern Frankenstein” que Albiach desaprova. A Aragonès també li convé d’entendre-s’hi i tenir un soci dins el govern espanyol que tibi el PSOE i permeti que l’etapa que s’obre doni algun fruit per a la distensió.

L’abstenció ha estat més alta que no preveien els sondatges, i la participació, d’un 53,5%, és la més baixa d’ençà del restabliment de la democràcia. Supera el rècord de les eleccions del 1992, quan les majories absolutes de Jordi Pujol deixaven poc joc al parlament. És una caiguda de més de 25 punts. I això és la pandèmia, és clar, però també la desmobilització que ha originat una legislatura de tres anys totalment marcada pels efectes de la repressió, de la falta d’una estratègia compartida de l’independentisme i de la incapacitat de l’unionisme de presentar una alternativa sòlida que esdevingui majoritària i permeti, com voldria Illa, girar full. Sembla que no, que els ciutadans no volen girar full. Que encara hi ha un conflicte polític a resoldre, aquí. I que el volen resoldre votant.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.