Moltes gràcies, …..      8669
Sort que soc un home previsor i he escrit aquests tres fulls perquè, si no, els juro que ara mateix no sabria ben bé què dir. Sé que he de dir alguna cosa perquè no pot ser que agafi el guardó i, simplement, doni les gràcies i me’n vagi cap a casa. Els americans, que són mestres en moltes coses (entre les quals, haver dut al límit la mestria europea en les arts de l’espectacle i el protocol), ho tenen ben solucionat, com queda clar cada vegada que concedeixen els premis de l’Acadèmia de Cinema, aquests que anomenem “els Oscars”.

Reben el premi, l’aixequen amb una mà (o amb dues, si volen donar-hi més èmfasi) i donen les gràcies a la família. Als pares, que tant els van ajudar a obrir-se camí a la vida… Als amics que els han fet ser com són… Als que els han ajudat a fer l’obra concreta per la qual reben el premi… Si algun d’aquests éssers pròxims ja és mort, molt millor encara. Perquè, si galta avall llisca una llagrimeta, encara és més emotiva la interpretació.

Doncs potser que prengui aquests discursos com a model i parli, si no dels pares (en principi, perquè en algun moment apareixeran per l’escotilla), com a mínim de la infantesa, que és on comença tot. De fet, “tot” comença al part, però d’aquella estona d’un dilluns de març del 1952 no recordo res, com tampoc no recordo res dels dies que després vaig passar a la Maternitat de Barcelona perquè havia nascut mig ofegat. El cordó umbilical al voltant del coll, suposo. Sort que el cor va aguantar. No el tenia com ara aquells primers dies de vida.

La infantesa. Si hagués nascut ara, fa uns pocs anys, no sé si m’hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber. Tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d’escriure, encara que sovint facin pena. De fet els youtubers fan teatre, teatre gravat amb un mòbil, i el teatre és literatura, com va deixar claríssim, en aquest mateix escenari, Josep Maria Benet i Jornet quan va recollir el seu Premi d’Honor de les Lletres. Té nassos que en ple segle XXI hagués de reivindicar l’essència literària del teatre.

Però a la meva infantesa no hi havia youtubers ni YouTube, ni internet, ni tan sols televisió, encara que a alguns mil·lenial els pugui semblar estrany. Com a centre narratiu de la casa (de totes les cases) hi havia una ràdio, i gràcies. Una ràdio grossa, generalment situada damunt d’un bufet o d’una calaixera, al menjador. Tots els habitants de la casa s’hi aplegaven al voltant per escoltar les notícies. Mon pare per seguir els partits de futbol, ma mare per escoltar cada dia les radionovel·les a la tarda, mentre cosia. Jo feia el mateix sempre. Escoltava les radionovel·les i els contes infantils (de les quals i dels quals vaig aprendre moltes coses).

No adoptaré ara la posa de marginat ressentit que va créixer llegint els tebeos que trobava als quioscos suburbials, però tampoc no em vaig criar a les sales de l’Ateneu Barcelonès, ni vaig corretejar pel jardí, aquest jardí tan bonic que hi tenen. I, a casa, l’oferta de lectura que hi havia era minsa: els dos o tres llibres de narrativa que hi havia a les prestatgeries, un diccionari i un manual d’instal·lacions elèctriques que mon pare havia comprat per veure com funcionaven l’electricitat i els cables, i estalviar-se haver de pagar un lampista. Aquests dies, des que es va saber això del Premi d’Honor, ho he repetit a la majoria d’entrevistes que m’han fet. En demano disculpes però, si les preguntes són les mateixes a cada entrevista, les respostes també han de ser les mateixes. Si no és que optes per mentir i inventar-te vides que no has viscut.

Acabats aquests llibres que hi havia a casa, un dia vaig descobrir que cada mes, crec, a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) hi aparcava un bibliobús. Omplies una fitxa amb les teves dades personals i et deixaven llibres. Els llegies a casa i (al mes següent o quan fos que hi tornaven) els retornaves i te’n deixaven d’altres. Saber que hi havia un 1 invent que es deia bibliobús em va obrir tot un catàleg de possibilitats impreses. Era de la Diputació, si no mentia el rètol que lluïa a la carrosseria: “Biblioteca Móvil de la Diputación de Barcelona”.

Junt amb les parades dominicals de llibres vells del mercat de Sant Antoni, aquesta va ser la meva font bàsica de subministrament de llibres. Quan vaig començar a treballar — als catorze anys– també vaig començar a comprar-ne. I he de confessar que, igual que hi ha polítiques que sense voler es fiquen a la bossa pots de crema antienvelliment, de tant en tant en robava. (Pobre Drugstore del passeig de Gràcia, que fàcil que era emportar-se’ls!)

I com que una cosa porta a l’altra, llegir impel·lia a escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius repliques o matises textos que t’han agradat. I perquè –siguem sincers– no hi havia gaire més a fer. Si, com era el meu cas, eres un noi de pis, d’aquests que eren poc sociables i no els agradava baixar al carrer a jugar, llegir et permetia créixer. Fos el que fos: novel·les d’Emilio Salgari, de Franz Kafka, de Mark Twain, de Delis Pitt o de Samuel Beckett, una rere l’altra i no de manera programada. Recordo una vegada, a Catalunya Ràdio, que Antoni Bassas va entrevistar Terenci Moix. Jo hi era present. En Terenci, que en aquella època es passava el dia acolorint amb no sé quin programari imatges de pel·lícules antigues, de grecs, de romans i d’egipcis, em va preguntar en un moment determinat: “¿Creus que, si haguéssim tingut aquests ordinadors que tenim ara, tu hauries escrit?”. Abans que li contestés es va avançar i em va dir que creia que ell, no.

D’adolescent escrivia perquè odiava el món que m’envoltava, el règim claustrofòbic que regia el país i els meus pares. Sobretot ma mare, que em semblava dèspota, per dir-ho suaument. Només vaig començar a entendre-la una mica molts anys després d’haver fotut el camp de casa i haver-me’n distanciat. Quan vivia amb ells cada dia posava per escrit la nàusea que em produïa tot el que m’envoltava. I m’hi vaig acostumar. A la nàusea, al món i a escriure cada dia. Em servia de teràpia, suposo, i potser per això vaig aconseguir no llançar-me pel balcó, com tantes vegades havia imaginat. El primer text que vaig escriure i que podríem considerar un conte es deia precisament ‘El suïcidi’. Jo devia tenir catorze anys. ¿Potser quinze? Anava d’un adolescent que un cap de setmana es queda tot sol a casa. És un pis d’un edifici petit, com algun dels que coneixia a Sants, amb un pati interior al qual s’aboquen les portes de tots els pisos. No hi ha cap veí a cap pis. Tothom ha marxat fora. Després de tot un procés mental que els estalvio, l’adolescent protagonista salta la barana del seu balcó i va a parar al pati.

Però no es mor. Fins al pati hi ha menys metres dels que li calien per morir esclafat. Després de l’impacte, l’únic que nota és que no pot posar-se dret, ni bellugar les cames. Però sí arrossegar-se. És així com, empenyent-se amb els braços –ara l’un, ara l’altre–, aconsegueix pujar els graons fins, moltíssima estona més tard, arribar a la planta on viu. Alça el tors, fica la clau al pany i obre la porta del pis. Arriba novament fins al balcó i aleshores, per comptes d’aferrar-se als barrots per intentar elevar-se fins al límit de la barana i tornar-se a llançar al buit, ho deixa estar.

També escrivia poemes que per fortuna no llegirà ningú (perquè, encertadament, un dia els vaig cremar), igual que coses que em semblaven novel·les, pàgines amb provatures que només tenien sentit per a mi… Escriure em confortava. No somiava “ser escriptor”. Voler “ser escriptor” és tota una altra cosa. És posar, per damunt de la passió per escriure, la dèria de “ser algú”.

Ara farem un flaixbac. Quan anava a aquell bibliobús aparcat al bell mig de la plaça de Sants no sabia que el primer va néixer amb la Mancomunitat, per l’impuls bibliotecari que hi va projectar Eugeni d’Ors. Tampoc no sabia que va ser la Generalitat de l’època republicana qui els va consolidar.

Ni sabia que l’últim viatge que va fer un d’aquests bibliobusos (el que subministrava llibres al front de guerra) va tenir lloc el 23 de gener del 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d’entrar a Barcelona. Dins del bibliobús hi anaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l’exili. Que, per comptes de per proveir de llibres els ciutadans, un bibliobús s’hagués de fer servir per portar escriptors a l’exili és un 2 retrat nítid del que hem viscut al llarg de la història, i del que vivim encara ara. Em pregunto si haurem de tornar a fer servir aviat un bibliobús perquè les persones (siguin o no escriptors) puguin escapar de la injustícia, de l’opressió, de la tirania.

Moltes gràcies.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb