Míting del Partit Andalusista el 2013.

Aquest diumenge, es fan eleccions a Andalusia, uns comicis que han mobilitzat fortament els partits i els mitjans de comunicació. La votació servirà per a mesurar el suport dels partits en un nou cicle electoral en què hi ha previstes, els mesos vinents, eleccions municipals, autonòmiques, europees i, possiblement, espanyoles.

La campanya ha estat marcada per les sortides de to contra Catalunya, per la candidatura de Vox i per l’absència del Partit Andalusista, referent del nacionalisme i amb un paper protagonista en la política fins que, fa tres anys, va dissoldre’s.

Aquesta vegada, el sobiranisme, que ha arribat a governar Sevilla, Jerez de la Frontera i Algesires, entre més, es presenta fragmentat i amb poques possibilitats de retornar al parlament. Però encara és molt present.

Un nacionalisme d’arrels profundes
L’andalusisme té una llarga història. Es va conformar ideològicament a principi del segle XX, quan va començar organitzar-se en centres que feien activitats i difonien les reivindicacions culturals i nacionals. Cal assenyalar que la consciència d’una identitat pròpia és molt anterior: el 1883 s’havia redactat la Constitució Federal d’Antequera, un projecte per a constituir un estat andalús en el marc d’una federació ibèrica.

El principal referent del nacionalisme andalús és Blas Infante (1885-1936), considerat el ‘pare de la pàtria andalusa’, qui va tenir un paper clau en la creació dels centres andalusos, els quals van dotar de contingut ideològic el moviment. De tarannà clarament progressista, Blas Infante era partidari d’una reforma agrària, de la democràcia i les llibertats i era avançat en afers socials.

És justament en les assemblees d’aquells centres on es va reconèixer Andalusia com a ‘realitat nacional’, es va optar per abolir els poders centralistes i es va dissenyar l’actual escut i bandera. Els centres andalusos van ser clausurats per Primo de Rivera, però en arribar la república, el nacionalisme andalús es va reorganitzar i, fins i tot, va redactar un estatut d’autonomia, que no es va arribar a aprovar per mor de la guerra del 36-39.

La repressió franquista va desarticular el moviment, amb l’afusellament i l’exili dels principals dirigents. Blas Infante va ser assassinat l’11 d’agost de 1936.

Blas Infante.

La reivindicació nacional no va reaparèixer fins unes dècades més tard, amb una nova generació que, malgrat no conèixer en un primer moment l’obra de Blas Infante, va arribar a les mateixes conclusions d’existència d’una identitat pròpia, de la defensa de la democràcia i de la necessitat d’un govern propi.

La formació de l’autogovern andalús
En plena transició espanyola, el 4 de desembre de 1977, milions d’andalusos van sortir al carrer en favor de l’autonomia. La reivindicació era una resposta al centralisme existent i se sostenia en la necessitat d’una reforma agrària, la industrialització i la millora de serveis.

A la manifestació de Màlaga d’aquell dia, hi va haver un mort per un tret de la policia. Això, afegit a les mobilitzacions que hi va haver arreu, van fer que el 4 de desembre sigui reivindicat com a Diada Nacional pel sobiranisme andalús.

La mobilització va ser l’inici d’un procés per a assolir l’autonomia per la ‘via ràpida’ i equiparar Andalusia a les comunitats que havien aprovat estatuts abans del franquisme (Catalunya, País Basc i Galícia). Per accedir a aquesta via, calia fer un referèndum i que els vots favorables representessin més del 50% del cens a totes les províncies. Però, malgrat que es va superar la majoria absoluta a tot Andalusia, a la demarcació d’Almeria només es va arribar al 42% del cens electoral.

La situació era insostenible, atès que haurien hagut d’esperar cinc anys per a fer una nova votació. De manera que es va forçar el dret i es va aprovar una llei orgànica que va deixar sense efecte el precepte de la constitució espanyola sobre els requisits per a la via ràpida.

El nacionalisme com a actor clau
El Partit Andalusista es va constituir el 1976, en un primer moment com a Partit Socialista d’Andalusia, quan l’andalusisme va sortir de la clandestinitat. El partit va obtenir cinc escons i un 11% dels vots a les eleccions espanyoles de 1979 i va ser clau per a assolir l’autonomia i, especialment, perquè la resta de formacions no afluixessin.

Percentatge de vot i nombre de diputats a les eleccions al parlament andalús.

Posteriorment, va arribar a assolir deu escons al Parlament d’Andalusia i dos al Parlament de Catalunya, però va veure com el PSOE s’apropiava d’un discurs andalusista més retòric que pràctic.

El paper més important el va tenir en l’àmbit municipal. Ha governat desenes de municipis, incloent-hi Sevilla dues legislatures (1979-1983 i 1991-1995), Jerez de la Frontera (1979-2003) i Algesires (1991-2003).

Però els bons resultats van topar amb diverses discrepàncies internes, tant ideològiques com personals, i també amb incoherències entre el discurs i la pràctica. Tot i declarar-se progressista, el partit va fer de frontissa entre el PP i el PSOE i va donar-los suport en algun moment.

A les eleccions del 2008, malgrat unir tot el nacionalisme, ja no va obtenir representació, i més tard, les escissions, la marxa de polítics a les formacions grans i les diferències ideològiques van enfonsar el partit. Finalment, el 2015, en un congrés extraordinari se’n va aprovar la dissolució, tot i que avui encara hi ha una comissió gestora que dóna cobertura legal als 319 regidors que va obtenir a les eleccions municipals.

Un poble per mobilitzar
Un dels principals dirigents del Partit Andalusista, Alejandro Rojas-Marcos, fundador i ex-batlle de Sevilla, considera que la dissolució va ser un acte de dignitat i lamenta que el poble andalús no estigui convençut de la necessitat d’un partit propi.

Per Rojas-Marcos, no hi ha cap clam per a sustentar l’autonomia, sinó que l’interès de mantenir-la és exclusivament dels poders establerts. Ho compara amb les diputacions, que se sustenten per plataformes de poder i acusa el PSOE de jugar a l’andalusisme. Les institucions públiques, i especialment el govern autonòmic, tenen un paper central en la vida de molts andalusos. Vora un 25% dels treballadors són treballadors públics, i gairebé 200.000 reben la prestació del Programa de Foment del Treball Agrari (l’antic PER). Això fa que gran part de la població tingui interès a mantenir l’statu quo i no en tingui tant en cap ideologia, segons el dirigent andalús.

És veritat que també hi ha una identitat forta i la majoria d’andalusos reivindiquen el seu andalusisme, amb un 15% de la població que se sent més o únicament andalusa i un 22% que vol més autogovern.

Cal remarcar que un dels principals motius per a voler obtenir l’autonomia era la pobresa i la desigualtat i, actualment, continua havent-hi els mateixos problemes, de manera que sembla que l’espai per a una formació nacionalista encara hi és.

Un 42% de la població viu en risc d’exclusió social i els barris més pobres de tot l’estat espanyol són a Andalusia. És el cas de Polígono Sur i Los Pajaritos, a Sevilla, on la renda familiar mensual mitjana és de 1.000€.

La situació s’explica, principalment, per un procés històric que ens fa recapitular fins al període de la ‘reconquesta’, tal com s’anomena, en què es cedien grans terres a nous senyors feudals. L’agricultura en aquest territori ha estat molt polaritzada, amb un pes important de la gran propietat i, en canvi, salaris molts baixos.

Per tant, la burgesia agrària, els grans terratinents, no han tingut mai gens d’interès en la industrialització, la qual podria comportar la migració de mà d’obra barata del camp a la ciutat i, de retop, el seu encariment. Per evitar cap risc i mantenir els grans beneficis, s’ha mantingut el sector primari (agricultura, mineria i pesca), ara mateix juntament amb el turisme, feines sense valor afegit que comporten activitats pitjor remunerades.

Sorprenentment, això no ha portat a cap radicalització de la societat ni a cap mobilització forta, ans al contrari, la majoria de la població se situa en el centreesquerra, amb un PSOE que ha governat ininterrompudament des de la formació de l’autonomia.

El partit més mal vist és Podem: un 61% de la població puntua amb un zero la possibilitat de votar-los. És un percentatge molt més alt que la resta de formacions, com ara el PSOE (30%), Ciutadans (22%) i PP (50%).

Dades de l’Estudi General d’Opinió Pública d’Andalusia. Hivern del 2018.

El fragmentat nacionalisme andalús
A les darreres eleccions autonòmiques, el Partit Andalusista es va quedar només amb un 1,52% dels vots. I es va considerar que ja no era cap actor útil, tot i que es va mantenir com a quarta força en representació municipal, amb 319 regidors i un 3,9% dels vots.

A les eleccions d’aquest diumenge, hi ha cinc formacions que es reivindiquen com a nacionalistes, tres de les quals es consideren successores del Partit Andalusista.

Hi ha una candidatura continuista, l’anomenada Andalusos pel Sí, que es presenta en solitari perquè descarta la col·laboració de forces espanyoles. Formada el 2016, la candidatura ha tingut el suport de l’últim secretari general del Partit Andalusista, Antonio Jesús Ruiz; Javier Delmás Infante, nét de Blas Infante; José Chamizo, ex-Defensor del Poble Andalús; i el guitarrista Manolo Sanlúcar. Hom preveu que tinguin uns resultats modestos, de la vora de l’1% dels vots, tot que hi ha enquestes que l’han situat amb possibilitats d’obtenir un escó.

També es presenta una formació anticapitalista i independentista, Nació Andalusa, que a les últimes eleccions que es va presentar al parlament va obtenir 5.800 vots.

Dos dels partits que es reivindiquen successors del Partit Andalusista formen part de la confluència Endavant Andalusia, juntament amb Podem i Esquerra Unida. D’una banda, Esquerra Andalusista, encapçalat per Pilar Tàvora, candidata del Partit Andalusista a les europees i la batllia de Sevilla. I d’una altra, Primavera Andalusa, amb Pilar González, secretària general del Partit Andalusista entre 2008 i 2012, i que va provar de fer un gir del partit cap a l’esquerra, però es va trobar amb les reticències de part de la formació que es negava a posicionar-se netament a l’esquerra. A aquesta coalició també dóna suport la Candidatura Unitària de Treballadors (CUT), especialment present al camp, amb cares conegudes com Diego Cañamero i Juan Manuel Sánchez Gordillo.

Finalment, hi ha Andalusia en Marxa, que agrupa diverses formacions nacionalistes, amb Pedro Altamirano com a portaveu nacional. Però no es presentarà a aquests comicis perquè, diuen, l’avançament electoral ha evitat que poguessin registrar formalment la candidatura.

Totes les forces andalusistes estan situades lluny dels llocs que els possibilitarien d’obtenir algun escó en aquestes eleccions.

L’èxit de la confluència d’esquerres serà important, atès que se situa en un marc força diferent d’altres comunitats, amb un Podem encapçalat pel corrent anticapitalista i unes formacions andalusistes que diuen que s’emmirallen en Compromís. Podria ser un nou model per al sobiranisme arreu de l’estat espanyol.

El nacionalisme andalús té unes arrels profundes, amb les reivindicacions originàries encara presents. Però el moviment és en ple procés de reconstrucció i té poques possibilitats en aquestes eleccions. Això sí, aplega les condicions adequades per a tornar a néixer.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb