M’imagino que no vaig ser l’únic que al desembre, quan es va fer públic el nom de Pep Puig com a guanyador del premi Sant Jordi amb la novel·la ‘La vida sense la Sara Amat’, va reaccionar preguntant-se qui dimonis era aquest escriptor. De seguida, però, ja hi va haver qui va recordar que pocs mesos abans L’Altra Editorial li havia publicat un recull de contes amb un títol dels que criden l’atenció: ‘L’amor de la meva vida de moment’. I els més veterans, després d’apel·lar a la memòria o als papers arxivats, vàrem recordar també que la carrera literària d’aquest autor nascut a Terrassa el 1969 havia començat deu anys abans amb un parell de novel·les: ‘L’home que torna’ (Empúries, 2005) i ‘Les llàgrimes de la senyoreta Marta’ (Empúries, 2007).

Economia narrativa, difícil senzillesa
De fet, el 19 d’octubre de 2005 jo mateix vaig escriure en el suplement de llibres del diari Avui una crítica de ‘L’home que torna’ en què elogiava el sentit de l’economia narrativa (remarcable encara més en un debutant) de Pep Puig, la contenció a l’hora de gestionar com desenvolupava la tensió de l’argument i la difícil senzillesa amb què ens presentava el món interior dels personatges principals de la novel·la. Després d’això no em va costar gens de recordar –també gratament– la segona novel·la, publicada dos anys després, tot i que en aquella ocasió el comentari crític va anar a càrrec d’un altre col·laborador del suplement.

Un cop recuperada la memòria d’aquells dos llibres em vaig adonar que, en vista del que Pep Puig havia explicat als periodistes durant la conferència de premsa prèvia a la Nit de Santa Llúcia, l’argument de ‘La vida sense la Sara Amat’  –la desaparició sobtada d’una noia que decideix marxar del seu poble– tenia molts punts de contacte amb les dues novel·les precedents. Encuriosit per aquesta coincidència, em vaig disposar a rellegir ‘L’home que torna’ i ‘Les llàgrimes de la senyoreta Marta’ i a llegir per primera vegada, ja que no els coneixia, els contes de ‘L’amor de la meva vida de moment’.

No és pas la meva intenció fer aquí una prospecció analítica detallada dels tres textos esmentats, però sí que em ve de gust dir que Pep Puig és un autor que ha sabut dotar-se d’un univers literari molt personal al qual torna en cada nou llibre. Un univers que, segons el que s’ha explicat fins ara, culmina en la novel·la del Sant Jordi desconeguda fins ara, tret dels membres del jurat que la varen distingir (sembla que per unanimitat) i de l’equip de producció que aquests dies la deu editar.

Els elements d’un microcosmos molt personal
Tinc la impressió que quan ens disposem a llegir ‘La vida sense la Sara Amat’ ens ajudarà a tots plegats de tenir a la vista alguns dels elements característics del microcosmos en què Pep Puig ha inscrit fins ara les seves històries i els personatges que les habiten. Generalment es tracta d’històries plantejades en temps present tot i que la veu del narrador no amaga que, realment, les evoca des d’uns quants anys després. I en alguns casos, a més a més, aquest protagonista que hi ha darrere de la veu no només es limita a evocar-les, sinó que les escriu. Són, de fet, el text que el lector té al davant.

El protagonisme principal se’l reparteixen els infants i els adolescents, nois i noies, mentre que el paper dels adults es presenta com a teló de fons o com a complement de l’acció. Joves i adults que, a més a més, passen sense problema de l’un llibre a l’altre. Són històries ambientades en un poble i en la majoria dels casos durant les vacances d’estiu, cosa que fa que sovintegin els jocs al carrer de les colles després de sopar, els matins de sol i de mandra a la piscina, les complicitats entre germans i cosins, el enamoraments fugaços o les passejades en bicicleta fins a la línia del mar no excessivament llunyana del poble.

Un altre element molt important és el paper de les novel·les com a eines de formació en les històries de Pep Puig. El seu protagonista –que l’autor no s’amaga gaire a revestir amb atributs de ‘alter ego’–  rep el guiatge de mestres que l’orienten a l’hora de triar les lectures, l’estimulen a visitar biblioteques i l’aconsellen que llegeixi amb una llibreta al costat per anotar les paraules que desconeix i amb un diccionari a prop per a consultar-les. Un veritable procés d’aprenentatge de l’escriptura –i de maridatge entre la vida i la literatura– que, com he dit més amunt, de manera deliberada l’autor no es molesta a dissimular.

Hi ha dos tipus de personatges molt importants en les històries de Pep Puig: els qui marxen (fugen?) del poble i els qui hi tornen. I en la majoria dels casos, tant els uns com els altres, de manera imprevista, sense avisar. També és un tret habitual la inseguretat dels protagonistes, adolescents i pre-adolescents, que no gosen mai formular la pregunta que tenen a la punta de la llengua. Aquella pregunta que segurament ajudaria a aclarir els embolics que els torben.

Històries d’amor
Un dels set contes de ‘L’amor de la meva vida de moment’ es titula ‘Clara Bou’ i és el precedent més clar i directe del que serà ‘La vida sense la Sara Amat’. Em sembla summament interessant, aquest recull de contes, perquè els quatre primers mantenen els trets característics de les dues novel·les anteriors que he intentat descriure més amunt, mentre que els altres tres, en canvi, obren unes perspectives bastant diferents de cara a l’evolució futura de l’univers literari de Pep Puig.

Un univers molt particular i atractiu en què m’he submergit amb plaer durant uns quants dies i que em sembla que es podria resumir amb un fragment del diàleg que manté la parella protagonista del conte que dóna nom a l’últim llibre publicat fins avui per Pep Puig. La dona pregunta: ‘Què escrius amb tanta afició?’, i el seu home, el narrador de la història, li respon: ‘Una història d’amor.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]