El tomb del PSC: abandonar la immersió i desplaçar el consens polític

Els socialistes han combinat la tesi de la politizació de la llengua de Ciutadans amb l'intent de desplaçar la centralitat

Odei A.-Etxearte
Odei A.-Etxearte
15.04.2022 - 21:50
Actualització: 15.04.2022 - 19:26
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El febrer del 2018, mentre l’independentisme maldava per arribar a un acord de govern que aixequés el 155, després de la victòria electoral d’Inés Arrimadas, el PSC va inaugurar la nova seu del carrer del Pallars: el Casal Socialista Joan Reventós. Miquel Iceta va recordar el compromís de qui va ser primer secretari del partit amb la unitat civil, i va lligar la continuïtat del projecte a l’actual PSC. “No permetrem que els nens i les nenes del nostre país siguin dividits per raó de llengua. Mai. Nosaltres defensarem sempre una escola catalana en què el català sigui el centre de gravetat”, va dir. I tot seguit, hi va afegir: “Però en què el gran objectiu, que ho ha estat sempre, és que en acabar l’ensenyament obligatori els nens i les nenes dominin perfectament totes dues llengües que majoritàriament es parlen al nostre país, el català i el castellà.” Alguns titulars van destacar que Iceta reivindicava la immersió, però no s’hi va referir explícitament i, en canvi, va començar a traçar el camí que el partit va seguir després: prioritzar la finalitat per sobre de l’instrument.

Iceta va proclamar amb orgull que el PSC era el partit de Joan Reventós i de Marta Mata i de Pepe González, que van treballar perquè no s’instaurés una doble xarxa educativa que segregués per raó de llengua. I així va ser, però el posicionament del PSC era a punt de canviar. El novembre de l’any següent, poc abans que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemnés Quim Torra a un any i mig d’inhabilitació i la legislatura entrés en un punt de no retorn pre-electoral, el PSC va fer, definitivament, un tomb. Els socialistes esperaven que les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez fructifiquessin i contribuïssin a propulsar el partit. I en l’esborrany de la ponència del congrés que s’acostava, van defensar un model plurilingüe sense esmentar la immersió.

Aquella decisió, que després van esmenar parcialment, va fer que el PSC centrés bona part del debat públic pre-congressual en la immersió. I va trencar un dic polític de contenció: el que els partits defensors de la immersió havien mantingut per a protegir el sistema dels atacs de Ciutadans, que d’ençà del 2006 –havent-se nodrit de les tesis del Foro Babel– en reclamava la supressió. L’últim intent definitiu per a provar de preservar la immersió de les amenaces judicials, abans que el Tribunal Constitucional dictaminés en la sentència contra l’estatut que el castellà també havia de ser llengua vehicular en l’ensenyament, havia estat la llei d’educació de Catalunya del 2009. Però el discurs de Ciutadans feia anys que feia forat, i va penetrar especialment en els sectors més espanyolistes coincidint amb el procés. Un electorat que el PSC volia atraure a les seves files. Si obrien en canal internament el debat sobre la immersió, els socialistes es ressituaven en el tauler polític acostant-se al votant desencantat de Ciutadans.

Però tampoc no volien convertir-se en Ciutadans. Per créixer, havien de guanyar terreny en la sempre desitjada centralitat política. Per això, alhora que qüestionaven el model, continuaven erigint-se públicament en continuadors dels postulats de Mata i González i recordaven que, sense el paper de l’esquerra catalana, hi hauria hagut una doble xarxa d’ensenyament. Amb aquest pedigrí, Iceta va saber moure’s, com ningú, en el terreny dels grisos. I va procurar establir connexions discursives, reiteradament, amb ERC, tot cercant nous ancoratges polítics.

El 24 de novembre del 2019, en una entrevista a RAC 1, el primer secretari del PSC d’aleshores va advertir que la realitat de les escoles catalanes no podia “escandalitzar ningú”. Perquè, tal com era sabut, la immersió lingüística no s’aplicava de manera universal i, si bé hi havia entorns de l’àrea metropolitana de Barcelona en què s’havia de fer més català, també hi havia llocs on calia més castellà. En concret, Iceta va esmentar els famosos nois d’Olot de què el conseller Ernest Maragall va parlar el 2006 en una intervenció al parlament. Uns nois que suposadament no sabien explicar-se prou bé en castellà en un concurs internacional. I també va parlar de la tercera hora de castellà. La referència no era banal. Iceta va parlar primer de Maragall –que després va aliar-se amb ERC i hi va entrar a militar el 2018– i tot seguit de Josep Bargalló. En concret, va fer referència a la proposta per a repensar el model que el conseller havia fet un any abans i que considerava també que calia reforçar el castellà en els entorns d’hegemonia del català. En el congrés anterior, el 2016, el PSC ja havia advocat per adaptar els plans lingüístics i les metodologies dels centres a les necessitats i a la realitat sociolingüística de l’entorn, però partien d’una premissa: “Consolidarem el sistema d’immersió lingüística que garanteix un sol model de societat amb el mateix accés al coneixement.”

Aquesta vegada, la revisió del model anava lligada al discurs de la politització de la llengua, del suposat ús del català com a eina de divisió política. El PSC es va afegir a les tesis de Ciutadans malgrat que, paradoxalment, durant aquells anys una part de l’independentisme havia incorporat l’ús social del castellà per mirar d’afegir catalans d’orígens diversos al projecte republicà. Si la llengua era un instrument polític, segons el PSC, on s’havia de situar la immersió? Pepe González va ser l’autor d’una de les esmenes que es van presentar en el darrer congrés. En aquesta entrevista a VilaWeb, González va defensar el model i, alhora, va advocar per flexibilitzar-la.

En els documents finalment aprovats en el congrés, els socialistes van optar pel manteniment del català com a llengua vehicular, però també per una modernització que fes avançar l’escola cap a un “model plurilingüe”. I això volia dir que calia “compensar els dèficits lingüístics dels alumnes en cada comarca, municipi o barri”, i que el català, el castellà i les llengües estrangeres es tractessin “com a llengües d’aprenentatge i com a vehiculadores de continguts als centres educatius”. “Cal que es reculli així als projectes lingüístics i que la Inspecció Educativa vetlli pel compliment d’aquest criteri. La immersió lingüística és només un mètode i, com a tal, és susceptible de ser modulat i adaptat a cada situació singular”, deia el PSC. Uns postulats que, de fet, no s’allunyaven tant del pacte que el PSC, ERC, Junts i els comuns van tancar ara fa menys d’un mes per reformar la llei de política lingüística en resposta de la sentència del 25%.

En la ponència el PSC també es referia al document de Bargalló. Els socialistes cercaven insistentment una proximitat amb ERC que es va materialitzar en part el 2020 amb l’aprovació de la llei Celaá. La LOMLOE eliminava l’esment al castellà com a llengua vehicular que havia imposat la llei Wert, però establia que les administracions educatives garantirien el dret dels alumnes de rebre l’ensenyament “en castellà i en la resta de llengües oficials”. Amb aquell acord amb els socialistes, ERC va donar per blindada la immersió.

Allò arribava després d’anys de bel·ligerància amb el català per part del govern espanyol del PP. Un temps en què el PSOE i el PSC van formar part del consens que va fer possible que la llei Wert no s’apliqués. Així ho va explicar l’ex-consellera Irene Rigau en una jornada de la Fundació Campalans. Rigau va recordar que el TC havia derogat el finançament específic de l’escolarització en castellà en centres privats dels alumnes que ho demanessin, i va remarcar que, si la Generalitat no havia determinat un percentatge de castellà a l’escola, havia estat perquè tenien “un compromís polític” dels grups parlamentaris –amb Alfredo Pérez Rubalcaba i Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant­– que derogarien la llei Wert quan el PP perdés el govern. “Això es veia venir i anàvem explicant i allargant el procés dins el marc legal per no determinar un percentatge”, va dir Rigau. Però va ser precisament per l’incompliment de la llei Wert que el ministre Íñigo Méndez de Vigo va presentar el 2016 un recurs al TSJC que, tal com va recordar Rigau, el govern de Sánchez no va retirar durant la negociació de la llei Celaá. I va ser aquest tribunal el que va fixar el percentatge de castellà, i el Tribunal Suprem espanyol ho va ratificar després. I el PSC, que havia convertit l’acatament de les sentències en un principi polític inqüestionable després de l’octubre del 2017, i que havia guanyat les eleccions del 14-F atraient el vell electorat de Ciutadans, es va moure definitivament. Iceta, a més, era ministre de Cultura espanyol d’ençà del juliol del 2021.

El PSC tenia més clar el seu posicionament respecte del 25% que no es podien pensar alguns dels seus adversaris polítics. Però en va fer una comunicació progressiva. D’entrada, els socialistes no van assistir a la primera reunió que va convocar el conseller Gonzàlez-Cambray amb els grups que avalaven la immersió per a fer front a la ratificació de la sentència. Ho van justificar perquè no havien estat convocats tots els partits. Però ben aviat, en una entrevista a la Cadena SER, Salvador Illa va aclarir que no veia malament la sentència del 25%: “No em sembla que ataqui el model ni posi en risc el català a l’escola.” Una altra absència significativa: el partit tampoc no va anar a la manifestació de refús de la sentència que va convocar Som Escola i que coincidia amb el congrés en què Iceta fou rellevat per Illa. La raó no va ser la coincidència de calendari. Una volta passat el congrés, Illa va admetre a RAC 1 que no estaven d’acord de “fer fronts” amb aquest afer. D’aleshores ençà, el PSC ha intentat de fer compatible la defensa del model d’escola catalana amb el compliment del 25%.

Uns mesos després, els socialistes van entrar al Pacte Nacional per la Llengua, que ha d’actualitzar el consens sobre les polítiques lingüístiques del futur. Una victòria aparent per al govern en la recuperació d’un consens lingüístic que s’havia esquerdat feia temps. En paral·lel, el PSC va impulsar una via de reflexió pròpia sobre la immersió a la Fundació Campalans. Va ser aleshores, al gener, que va “fitxar” Irene Rigau com a participant en unes jornades per a contribuir a “renovar el consens lingüístic a Catalunya”, bo i establint un fil de connexió amb l’antic món convergent. Allò va ser l’origen de les negociacions de després –en què Rigau va tenir un paper clau– amb ERC, Junts i els comuns per a reformar la llei de política lingüística i reconèixer per primera vegada en una llei catalana la condició del castellà com a llengua d’aprenentatge. Però signant aquest acord, el PSC no contradeia cap dels nous principis que havia assumit aquests darrers anys sobre la immersió. No es movia ni un mil·límetre d’on s’havia anat ressituant i imantava una nova centralitat.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies