Sembla un fenomen ectoplasmàtic. Diuen que Franco va morir, però el seu rastre encara és perceptible, el seu llegat perdura. Com en les pel·lícules de por més tronades, Franco i Carmen Polo es passegen aparentment invisibles pels nostres carrers, els podem entreveure somrients en les finestres dels palaus, dels ministeris, de les grans avingudes, però també són presents a les cases més humils. Com els espectres de ficció, els arribem a intuir, fugaçment; quan ens hi fixem, les seves imatges desapareixen. I, tanmateix, han estat allà, són amb nosaltres. En l’últim pla de la pel·lícula sempre els veiem, amb una mirada burlanera, intimidatòria, i ell diu: ‘Lo dejé atado y bien atado.’ I, aleshores, esclata de la pantalla una riallada ensordidora.

És com allò de la nena de Poltergeist: ‘They’re here’; el Dictador mai no ha marxat. Fa més de quaranta anys, des que el Generalísimo va morir, que es fan exorcismes, es provoquen vomitades, alguns proclamen la fi de la fantasmada… Però res no és veritat, ell és aquí, els seus fills i els seus néts l’adoren; subvencionen una fundació a major glòria del seu estat repressor; ells mai no han condemnat la dictadura franquista, no perquè tinguin por que el fantasma se’ls aparegui, això ja els agrada, sinó per estricta convicció; alguns periodistes (sí, els Inda i els Marhuenda donen la cara, però la corrua és molt més llarga) fan veure que Espanya ha canviat molt, però de nit es troben en aquelarres espiritistes per mirar que Franco ressusciti: amb l’ectoplasma no en tenen prou.

Els resultats de les passades eleccions els han deixat contents. Per un moment havien pensat que Jorge Fernández Díaz, el ministre de dretes, el gran sacerdot del neofranquisme, seria crucificat per les hordes roges i separatistes, però han vist que el nus que va deixar Franco és molt sòlid. Un ministre que condecora verges, que admet en públic que té un àngel de la guarda (Marcelo, en diu), que conspira des del seu despatx per alterar la voluntat democràtica popular… Tot això ha servit perquè comprovem que, efectivament, hi ha un franquisme sociològic. L’Espanya casposa, cretina i repugnant aflora quan els fantasmes que la van propiciar se senten amenaçats.

Tot plegat ens hauria d’atemorir. A tots, sense excepció. No perquè no guanyin ‘els nostres’, si és que en tenim, sinó perquè el simulacre democràtic hagi agafat aquest calibre tan pervers. Som una democràcia malalta. Així la qualificava ja l’any 1983 el cineasta i pensador José Maria Nunes. Ell ho justificava amb les renúncies que s’havien fet, acceptant que Franco ens transferís la monarquia per decret, però sobretot es referia a la degradació, a la humiliació col·lectiva que havia significat la tan llarga dictadura i les mentides suposadament reconciliadores sobre les quals va construir-se la transició. Una democràcia malalta és aquella que, amb la presència dels fantasmes i dels seus adlàters, permet i fomenta el vot futboler, crispat i antinatural. Perquè és antinatural que es premiïn els partits corruptes, és antinatural que la catalanofòbia doni rèdits electorals per si mateixa, és antinatural que la gent humil voti els partits polítics que no han defensat mai els seus interessos. Definitivament, la taca blava quasi uniforme que les eleccions del 26-J ha deixat sobre la pell de brau demostra que el fantasma de Franco pul·lula per les cases de molts espanyols, que els aquelarres dels neofranquistes continuen embrutant la legitimitat de la democràcia.

Sé que podria acabar l’article aquí i que potser obtindria un cert consens entre aquells lectors que hagin tingut l’amabilitat de seguir-me fins al paràgraf anterior. Això, però, significaria admetre, com m’ha semblat entendre de moltes de les opinions que he escoltat aquests dies, que el franquisme sociològic no té res a veure amb els catalans. Com si, a Catalunya, el fantasma de Franco no hi hagués deixat petja i fóssim immunes al seu ‘atado y bien atado’. Potser ho he entès malament; si és així ja em perdonareu. Però molts dels qui han vist que la taca blava no empastifava Catalunya han proclamat un ‘marxem ja!’ (amb el president Puigdemont al capdavant) que m’ennuega una mica.

No ho dic perquè negui una evidència: que a Catalunya i al País Basc el conjunt del poble vota diferentment. I me n’alegro. Però no sé si fóra bo que ens poséssim superbs o arrogants. En primer lloc, perquè el vot neofranquista també ha crescut aquí, i això és molt greu. Immediatament després, perquè ningú no sap si el vot majoritari a Catalunya, el dels comuns, vol marxar o no. Finalment, perquè el vot independentista té matisos ideològics, i és bo que sigui així, encara que a alguns els molesti. I, com a corol·lari de tot això, no entenc per què hem d’oblidar que hi ha partits catalans (CDC, PSC) que també estan o han estat embolicats en casos de corrupció. I que un alt dirigent de Convergència i ex-conseller de Justícia, Germà Gordó, surt enfangat en les converses de claveguera de Fernández Díaz i no vull pensar que, en cas de confirmar-se la seva complicitat, l’hàgim de mirar amb ulls permissius.

Però allò que veritablement m’ennuega és que es vulgui deixar entendre que el franquisme no va alterar la vida dels catalans o que la societat catalana n’ha evitat les conseqüències traumàtiques. Que es llanci el supòsit que no hi ha un franquisme sociològic català, ni que sigui residual, tant de bo que sigui així. Em preocupa que vulguem construir un estat nou des de la desmemòria. Perquè és evident que hi va haver un franquisme català, que una part de la burgesia catalana va posar-se al costat del feixisme; una burgesia que parlava en espanyol per semblar més divina; més encara, com diu Eduardo Mendoza, amb diners d’aquesta burgesia es van fabricar bombes que van caure sobre Barcelona. I el periodisme? La familia Godó va posar el seu diari al servei del Generalísimo l’endemà de l’entrada de les tropes per la Diagonal i, així, fins al 20 de novembre de 1975. I també hi va haver un franquisme sociològic: quan el dictador visitava Barcelona, els carrers s’omplien de gent que el victorejava. Això és història, diran alguns. Però no fa gaire Catalunya retia homenatge permanent a Juan Antonio Samaranch, per exemple, l’heroi dels Jocs Olímpics de Barcelona, un home que no va desdir-se mai del seu passat feixista. Com molts dels espies que van treballar per a Franco i contra la República; com moltes persones de pobles catalans que, encara avui, fan els seus petits aquelarres espiritistes per enaltir la figura del militar fatxa.

Em penso que seria més intel·ligent que fóssim humils. La nostra democràcia tampoc no és per a llançar coets de vanitat. I per a construir un nou estat amb tots els requisits democràtics també ens haurem de desempallegar de molts espectres que ens recorden, tossuts, d’on venim. Pensem tots plegats que a les pel·lícules de por sempre hi ha ensurts imprevistos.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb