El discret desencant de la burgesia

Les eleccions al Cercle d'Economia tornen a posar en relleu el paper de la burgesia catalana

Andreu Barnils
25.06.2022 - 21:40
Actualització: 25.06.2022 - 21:43
VilaWeb
Jaume Guardiola, candidat a presidir el Cercle d'Economia, en una imatge d'arxiu.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 12 de juliol el Cercle d’Economia farà eleccions i aquests dies els dos candidats, Jaume Guardiola i Rosa Cañadas, han fet debats al club germà i més unionista de la ciutat, el Círculo Ecuestre. Tot plegat ha servit per a tornar a parlar del paper de la burgesia catalana durant el procés, el post-procés, el futur i el passat més immediat. Un paper que el moderador dels debats, Manel Pérez, subdirector de La Vanguardia, repassa al llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida (Península, 2022), resumit a bastament en aquesta entrevista i aquesta idea: van fracassar amb el pacte fiscal, no van saber frenar l’independentisme. És el discret desencant de la burgesia.

Aquesta burgesia que fa eleccions en un dels seus feus, era curiós de veure com començaven preguntant-se per la suposada decadència de Barcelona (en mans de la pèrfida Colau) i de Catalunya (en mans dels malvats independentistes), per acabar parlant de la decadència pròpia, la de les suposades elits econòmiques del país, i en el com hem arribat fins aquí. I ja fan bé de preguntar-s’ho, que aquestes són unes elits que prou feina tenen a ser-ho. Perquè si per elits entenem el grup selecte de persones que tenen més prestigi, reconeixement o influència, la pregunta és si realment l’alta burgesia catalana ho és, d’influent, prestigiosa i amb prestigi.

L’alta burgesia, el gran empresariat, viu també el seu moment de desconcert, sempre entre cotó fluix, això sí. D’entrada, perquè en part, no tota, ha deixat de ser industrial per passar a ser rendista i especulativa, venent-se fàbriques per comprar blocs de pisos (amb la qual cosa els mecanismes d’influència ètica i social, si mai els havien tingut, perden força), i alhora la branca unionista, no tot l’arbre, traslladava la Caixa i el Banc de Sabadell fora de Catalunya (segons Manel Pérez, per voluntat pròpia, i no del govern espanyol) amb la qual cosa la influència sobre el país encara és menor. Has marxat del país, i hi vols influir? Afegeix-li que aquesta classe social ha vist com el procés independentista, la marea que recentment ha canviat el país, caminava de baix a dalt, és a dir, que el país caminava cap a una direcció sense el seu comandament, sense que l’alta burgesia marqués el pas, per molt que pesi a alguns. I, a la vegada, aquest era un procés que no caminava en contra d’ells (per molt que pesi a uns altres), perquè quan es diu que l’independentisme va de baix cap a dalt, vol dir que a dalt també hi arriba, i per això tenim, també, alta burgesia que, en compte de traslladar la seu fora de Catalunya, es mostra desacomplexadament independentista, com els coneguts casos de la família Grífols, els Font de Bon Preu, Tatxo Benet a Mediapro, i uns altres casos més discrets, i igual de rics, o de nou-rics. El gran empresariat també té dins la diferència entre unionistes i independentistes, encara que molts els vegin homogenis, un bloc compacte que no són.

A sobre, les famoses 400 famílies, que en teoria conformen l’elit econòmica del país, han hagut de veure com elements estranys entraven fins a la cuina del Barça (Joan Laporta), o la Cambra de Comerç (Mònica Roca), feus fins fa poc del seu reialme. Aquest juliol, el Cercle d’Economia no s’afegirà a la llista, que cap dels dos candidats actuals no és independentista, i la pregunta és què esperen Tatxo Benet i més a fer el salt. Els independentistes, dins aquesta classe, no han acabat tampoc de dirigir-la del tot. Els uns tenen desencant, i els altres són encantats.

Classe social que ha tingut de tot (de franquistes a independentistes) i que la resta de conciutadans es miren amb savi recel, odi a evitar, gelosia malaltissa o saludable indiferència, és una classe que havia optat pel carril central del catalanisme, l’autonomisme, però que ara que aquest carril central l’ocupa l’independentisme han de decidir si deixen de ser catalanistes o deixen de ser centrals. I se’l veu desconcertat, a més d’un.

La resta dels mortals, aquests dies, continuem fent bastant la nostra, i no parem gaire atenció als debats d’aquesta classe, suposo que perquè ens adonem que el país ha canviat com un mitjó i no eren precisament ells els qui portaven el timó, ni tampoc l’objectiu a batre, sinó uns actors que entraven o sortien d’una onada que anava de baix cap a dalt, i que vés a saber quan tornarà, i en quina direcció, però que no seran ells els qui la comandaran.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes