Hauran estat quaranta-tres les sessions que hauré fet com a autora aquest darrer trimestre de curs en centres educatius de tot Catalunya. He trepitjat unes quantes aules, biblioteques escolars i claustres de professorat, hi he passat hores, no solament parlant amb l’alumnat, també amb el personal docent, entre classes, amb un cafè o un tall de coca perquè avui la Tal fa anys o demà en Qual es jubila, sentint com comparteixen neguits, maldecaps, alegries, reptes i lluites i com treuen tot el suc possible dels recursos, sovint escassos, sovint obsolets, de què disposen. Tenen més alumnes dels que poden assumir, més diversitat de la que poden atendre, però se saben els noms de tothom i és habitual sentir converses com ara:
—Has vist que en Tal fa uns dies que està més centrat?
—Sí, jo ja m’he afanyat a felicitar-lo perquè no abaixi la guàrdia.

He vist mestres canviant bombetes, fent entrepans per a tot el claustre, buscant alternatives de transport per abaratir el cost del viatge de fi de curs, corregint exàmens amb l’ai al cor, rumiant què fer a tutoria perquè l’hora tingui sentit i faci servei, oferint-se voluntaris per a tasques que no tenen responsable assignat però que s’han de fer. He vist com es difuminen els perfils i tothom fa de tot perquè només sumant s’arriba a alguna banda. Els últims dimecres que he visitat centres escolars les samarretes grogues eren majoria, però la dedicació atenta i professional a l’alumnat, també.
—Vosaltres ja heu votat?
—Jo sí.
—Jo ara ho faig.
—Qui va anar a l’assemblea ahir?
—Jo.
—Ens has d’explicar què es va dir.
—Acabo aquests exàmens i us en faig cinc cèntims.

He conegut poques bibliotecàries escolars, poquíssimes, però he vist biblioteques ben assortides perquè al centre hi havia algú que se’n preocupava i hi dedicava hores i esforços –no sempre remunerats. He parlat de llibres amb tots els alumnes que he conegut, de literatura, de llengua, de cultura, i si han sabut valorar l’activitat ha estat gràcies als docents que els acompanyaven no solament durant la meva visita sinó durant la lectura del llibre triat. He vist com els nens i nenes valoren la figura de la mestra, com la busquen, li pregunten tot el que no saben, li demanen permís, li expliquen coses que els han passat.

He sigut testimoni de la infinita elasticitat de la paciència dels que eduquen els nostres petits. He comprovat que fins en el centre escolar més deixat anar de la mà de Déu el més important continua sent sempre l’educació i el benestar integral de l’alumne. He pogut veure cansaments que es compten per quinquennis però que així i tot no defalleixen.

I he vist també totes les mancances no solament de recursos sinó també de formació, no ho puc pas negar, seria una hipòcrita si no ho esmentés, perquè és evident que tot podria anar millor, fer-se millor, valorar-se millor, atendre’s millor, pagar-se millor. Però amb el que hi ha, puc assegurar que es fan molts miracles a les aules catalanes.
He envejat les veus alegres dels docents saludant els seus alumnes. Aquella força vocal i coral que els surt cada dia, de dilluns divendres.
—Bon dia, Tal, et trobes millor, avui?
—Ei, Qual, baixa del banc, que és per seure-hi no per saltar-hi.
—No duus esmorzar, Tal? Passa per la cuina i demana una peça de fruita.
—Qual, ha trucat la mama, que avui ve l’avi a buscar-te, sents?
—Tal, recorda que avui és l’últim dia per lliurar el writing.
I he vist, ho he vist i ho he tornat a veure, ho he vist arreu, com aquest país nostre menysté l’ensenyament, l’educació i el futur dels nens i nenes, dels nois i noies que encara estan en edat escolar. I sé qui en té la culpa des de fa tants anys: cal mirar amunt, cap al Departament d’Ensenyament, cap a la Generalitat, cap a qui representa que governa el país. Desídia administrativa, incompetència poc dissimulada, burocràcia excessiva, precarietat alarmant, centres que necessiten reformes serioses… He vist classes de 30 criatures amb dos ventiladors de peu, un a cada banda, que fan el que poden per airejar l’ambient, baixes que no són cobertes, interins que són com baldufes, problemes de salut física i mental, classes mal equipades, llibres socialitzats fins a l’extenuació, criatures que vénen al centre amb les mans buides… A tot això no s’hi arriba d’un dia per l’altre. Cal molta mala gestió durant molts anys i molt d’abandó per arribar-hi.

No són vagues, no són protestes, no són reivindicacions, és assenyalar el sistema sencer i demanar el que fa tants anys que es retalla, que es nega, que s’obvia des de l’administració. No és exclusiu del gremi docent, hi ha més lluites, més precarietats que ens haurien de fer sortir al carrer, però aquesta és la que, juntament amb la dels metges, ens afecta a tots més directament: a les aules s’hi fa el futur.

Si hi ha cap docent que em llegeix li demano que no cedeixi ni es conformi, que continuï la lluita fins al final, si pot, i dic “si pot” perquè molts obliden que fer vaga és perdre diners, també, no solament classe o lloc on deixar les criatures de nou a cinc.
Jo més aviat voldria que la lluita dels docents servís d’exemple, i la del gremi de bibliotecaris, i la dels metges, i tantes altres, perquè és així com s’aconsegueixen millores i èxits, no defallint ni dins ni fora de l’aula, aprofitant totes les oportunitats de fer soroll i de despertar consciències, d’arribar a tothom i fer entendre a la població que hi ha problemes que són de tots i que es resolen entre tots.