El documentari La presó dels capellans (Apaiz Kartzela) ha destapat una història poc coneguda sobre com el franquisme va idear una presó per a capellans que defensaven els drets civils. Sobretot eren bascs, però per aquest centre de Zamora també hi van passar cinc catalans. Un d’ells és Eduard Fornés, una de les veus del documentari, que recorda en aquesta entrevista el seu pas per la presó. Quan en va sortir, es va secularitzar i després va fundar l’Editorial Mediterrània.

Per què us van tancar a la presó de Zamora?
—Després d’ordenar-me capellà, vaig anar a la parròquia del Sagrat Cor, al barri de Ca n’Oriac de Sabadell. Era una barriada d’immigració amb unes condicions molt precàries. El primer de maig de 1968, CCOO i més grups organitzats del barri van fer una trobada als afores de la ciutat i ens hi van convidar, als capellans del barri. Que ens convidessin volia dir que estàvem integrats. Hi vam anar i vam tornar tots en grup i, com que hi devia haver algun infiltrat, quan vam arribar al pas a nivell que separava el barri de Sabadell, ens hi esperaven els grisos. Es va sentir un toc de xiulet i van començar a carregar i a pegar la gent. Vàrem obrir les portes de l’església perquè la gent pogués entrar-hi, perquè segons el concordat, quan algú entrava dins una església quedava protegit. La policia va envoltar-la i ens hi vàrem quedar unes trenta-cinc persones, entre dones, homes i criatures.

Quantes hores?
—L’església va estar envoltada tota la nit amb focus i gossos, i fins i tot van venir amb metralletes. Ens van tallar el telèfon, la llum, l’aigua… Durant la nit em vaig posar la sotana i vaig sortir per acompanyar una dona, la Pilar, perquè se l’emportés l’ambulància. Estava embarassada i va avortar a causa dels cops de porra.


—L’endemà al migdia, la policia em va ensenyar una carta escrita pel bisbe Marcelo González que els autoritzava a entrar a l’església. En contra d’allò que diu el concordat. Van entrar i amb dos autocars se’ns van endur a la comissaria de Sabadell. A tots tres capellans ens van separar per fer creure que col·laboràvem amb la policia, cosa que era mentida. Es van passar tota la nit interrogant-nos i demanant-nos que identifiquéssim gent. El comissari en algun moment treia la pistola, però no sabia què fer-ne. El fet d’anar amb sotana ens protegia i ens donava una certa autoritat. Ens havien de portar a la Via Laietana, però mentre hi anàvem van arribar ordres que ens portessin a les Teresianes del carrer de Ganduxer, on vivia l’arquebisbe Marcelo González. Va donar una carta als policies i els va dir: “Es queden sota la meva jurisdicció.” Els policies se’n van anar i l’arquebisbe ens va deixar en llibertat tot adduint que teníem una funció pastoral. No m’ho creia. Em deté la policia i m’allibera el bisbe? Però què coi és, això? No ho podia acceptar. Era la manera d’actuar de l’església del nacionalcatolicisme, del franquisme.

Però això no us va alliberar de les acusacions.
—No. El 25 de març de 1969, ens van jutjar pels fets del maig del 1968 al Tribunal d’Ordre Públic, a Madrid, acusats de manifestació violenta i desacatar la policia. El judici es va fer a porta tancada perquè hi havia estat d’excepció. Per sort, la defensa de l’Albert Fina i en Josep Soler Barberà va ser molt bona, i de la petició de dos anys de presó, ens van condemnar a sis mesos i un dia.

I cap a Zamora.
—Sí. Abans de nosaltres tres de Sabadell, ja hi havia passat en Botey i havia ensenyat als capellans bascs alguna cançó en català. Hi vam arribar tard, de nit. Ens van posar en cel·les individuals. Imagina’t la situació, i, de cop, a mitjanit, els bascs s’assabenten que els catalans hem arribat i comencen a cantar: “Vull ser lliure, vull ser lliure ara mateix.” És clar, se’t fa un nus a la gola quan sents cantar en català quan estàs tot sol en una cel·la d’una presó en què et diuen que seràs tractat com un enemic polític. Va ser molt impactant.

Com eren les condicions de la presó?
—Vàrem passar molt de fred. Era una presó gran en què hi havia molts presos comuns que tenien unes condicions molt més bones que no pas les nostres. Ens havien adaptat un pavelló, però ens feien dormir a tots en una mateixa sala que donava al patí a través d’una reixa. Al matí, quan et llevaves, havies de vigilar de no relliscar perquè hi havia gel al terra de l’habitació. I el menjar normalment era una galleda amb un potatge amb unes taques vermelles de greix, o vés a saber què. Alguna vegada ens hi vam trobar un drap o un fregall, com a missatge de menysteniment cap a nosaltres. Per sort, els bascs tenien un bon rebost de menjar que els enviaven. I hi havia algun funcionari que ens tenia en certa consideració. Un d’ells –que surt al documentari– es va oferir a aconseguir-nos medicament o allò que necessitéssim.

Per què hi havia tants capellans bascs?
—Per aquesta presó hi van passar solament cinc catalans. I de bascs, una cinquantena, i a alguns, com ara en Jon Etxabe, els van demanar pena de mort en el procés de Burgos. Els bascs van patir molt i uns quants van passar molts dies en cel·les de càstig –vint-i-tres hores dins la cel·la i una al pati, tot sol. Era molt dur. Aquesta diferència era perquè havien ajudat alguns pròfugs i els van vincular amb ETA. Per això a uns quants els demanaven condemnes molt altes. Arran d’això al País Basc hi havia una sensibilitat molt gran envers els capellans i aquí no n’hi havia. Estaven molt organitzats i rebien molt de menjar, cosa que ens anava molt bé. Fins i tot vam arribar a tenir una emissora dins la presó, feta amb peces que havien entrat en llaunes de conserva. Vaig arribar a parlar amb periodistes de Le Monde per explicar la nostra situació.

La cosa que més sorprèn dels capellans bascs és el seu caràcter contestatari, molt allunyat del caràcter pacifista que hom pot pressuposar a un capellà.
—Segurament era per tot allò que havien viscut i per la situació que hi havia País Basc. Cada nit cantaven l’himne basc. També hi ha diferència entre bascs i catalans, però certament ells tenien molta fortalesa i eren molt durs.

Fins i tot van arribar a construir un túnel. Bèstia.
—Exacte. N’hi havia un que havia estudiat arquitectura i van començar un túnel. Van arribar a tenir-hi una mica de llum a dins amb un cablejat que havien ideat. Realment és admirable allò que van fer. Van excavar vint metres de túnel! I van arribar a veure llum a fora, però el dia que volien sortir hi havia lluna plena. Com que el voltant de la presó era molt àrid i els haurien pogut veure, van ajornar la sortida, però això va fer que descobrissin el túnel.

El documentari hi passa molt per sobre, però vàreu ser dels qui va intercedir perquè el procés de Burgos no es fes a porta tancada. Com va anar?
—Vaig escriure una carta en un mocador de paper per al bisbe Saint-Gaudens de Tolosa, amb qui era amic. Li explicava que en el procés de Burgos, com que es jutjaven dos capellans a qui demanaven pena de mort, el judici es faria a porta tancada. I que pensaven de secularitzar-se perquè es fes a porta oberta i fos més transparent. Vam amagar la carta a l’anorac d’un pres basc que sortia el mes de febrer i la va portar a Tolosa. Saint-Gaudens tenia contactes amb el secretari d’estat del Vaticà, que va parlar del procés de Burgos a Pau VI. El Vaticà va enviar tres cartes: una al nunci d’Espanya al Vaticà, una altra al bisbe de Bilbao i la tercera al ministre de Justícia. En aquestes cartes, el Vaticà renunciava al privilegi del concordat que el judici es fes a porta tancada. Madrid va acceptar de fer-lo a porta oberta, van millorar una mica les condicions de la nostra presó, Franco va indultar els catalans i a final de març vam sortir en llibertat. Va ser una maniobra política per a dir: “Amb els catalans pactem, però amb els bascs no.” No teníem cap intenció de sortir de la presó i ens van haver de fer fora.

Quan sortiu de la presó, us secularitzeu. És una pregunta molt personal, però per què vau prendre aquesta decisió?
—Va arribar un moment en què hi havia un plegat de tradicions religioses sense base real. El diumenge, fer no sé quants casaments, a la tarda més bateigs… Tota l’església plena de gent, allò era una festa, però incapaços de resar junts un pare nostre. Tenia la sensació que sagramentalitzava un poble que no estava evangelitzat. Sona molt fort, però vull dir que anàvem repartint sagraments, però no sentia que es visqués el cristianisme, cosa que em creava tensions. Això va ser un aspecte. Per una altra banda, havia començat a treballar de soldador elèctric per renunciar a la paga de l’estat, perquè no estava d’acord amb aquesta església. Els capellans érem pagats com a funcionaris de l’estat! I la presó va ser determinant. T’anul·len del punt de vista humà. I va arribar un punt en què no em veia amb cor de continuar.

Sobre la secularització, un capellà que apareix al documentari fa una reflexió interessant: “Volíem canviar l’església i l’església ens va canviar a nosaltres.” Us hi sentiu reflectit?
—Sí, entenc què vol dir. Hi va haver un moment en què volíem canviar l’església. Vàrem renunciar a la paga de l’estat, ens vàrem posar a treballar, volíem tenir les portes de l’església sempre obertes a tothom, acollir tothom, volíem una església més pròxima a la gent. El Concili Vaticà II ens va crear unes esperances de renovació a fons, però l’episcopat espanyol mai no en va acceptar l’esperit. Volíem una església deslligada del franquisme, no tan jeràrquica, més participativa, però l’església ens va canviar a nosaltres. Arriba un punt en què ets conscient de la teva impotència i ja no pots més.

Us en vau anar decebut.
—Els anys després del concili, molts capellans van decidir de secularitzar-se i formar una família. Per diversos motius. També és cert que la qüestió del celibat és un inconvenient greu i s’hauria de resoldre. I la prova és el problema de la pederàstia que hi ha hagut a l’església. En canvi, unes altres religions accepten que es pugui fer una funció pastoral i formar una família. És una herència del Concili de Trento, enlloc de l’evangeli no diu que per a ser capellà no et puguis casar. Em vaig casar quatre anys després d’haver sortit de la presó i tinc tres fills i cinc néts.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.