04.07.2025 - 19:59
Segons el darrer “Report sobre desenvolupament humà”, publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), en alguns països hi ha una distància persistent entre les dades –que mostren una millora de les condicions econòmiques– i les percepcions personals –negatives– sobre l’economia. Sembla que aquestes percepcions negatives han crescut, darrerament, fins i tot quan la gent afirma estar satisfeta amb el seu benestar econòmic personal.
L’informe indica que hi ha dues vies que contribueixen en aquestes tendències paradoxals. En primer lloc, algunes famílies passen dificultats econòmiques objectives, fins i tot quan les condicions generals milloren. En segon lloc, hi ha gent immergida en la percepció subjectiva d’estar amenaçada o de quedar-se enrere, encara que els indicadors objectius de benestar no canviïn o millorin.
Per això, si s’examina la relació entre els indicadors i la percepció social sobre l’economia, de vegades ens enduem sorpreses. L’aparent desconnexió entre les dades macroeconòmiques positives i l’experiència quotidiana de moltes famílies ens alerta de la complexitat del fenomen i de la necessitat de servir-se de múltiples indicadors, a banda l’habitual creixement del PIB, per a avaluar els resultats de la vida econòmica. L’exemple el tenim ací mateix, ara que l’economia de l’estat espanyol és una de les que més creixen d’Europa. Recordem que el primer trimestre d’enguany ha crescut del 2,8% anual (el PIB català, al 3,4%), en contrast amb l’1% de la zona euro. Encapçala la llista dels grans estats de la zona euro, com l’any passat. Doncs bé, el fet és que, malgrat aquest important creixement del PIB (i també de l’ocupació), l’opinió pública no acaba de percebre aquesta millora de manera generalitzada.
Aquesta és precisament la principal conclusió a què arriba l’Enquesta Funcas sobre “Economia i Finances de la Llar (2025)”, presentada la setmana passada, sobre la visió de la gent respecte de la situació econòmica general i la de la casa seva, a més dels factors que influeixen en aquesta percepció. Els resultats mostren una societat preocupada per l’evolució de l’economia, tant la de l’estat espanyol com la pròpia. Tan sols la cinquena part dels enquestats creu que l’economia espanyola ha millorat d’ençà d’abans de la pandèmia i solament una altra cinquena part creu que ha millorat la situació econòmica de casa seva. Tanmateix, en tots dos casos són molts més els qui creuen que la situació ha empitjorat, especialment la de l’economia general.
Efectivament, més de la meitat dels ciutadans de l’estat espanyol, el 55%, pensa que l’economia de l’estat és pitjor avui que abans de la pandèmia. En canvi, respecte de la situació econòmica de casa seva d’ençà del 2019, el percentatge dels qui la veuen pitjor (34%) és inferior. “El país va malament, però a casa meva no tant”, n’hi ha molts que pensen.
Demano a María Miyar, que és la directora d’Estudis Socials de Funcas, a què és deguda aquesta diferència de punt de vista, més condescendent en el cas particular que no pas en el general. “Que els entrevistats es mostrin més positius amb la seva situació personal que amb l’economia general és un patró habitual, com s’ha observat en els baròmetres del CIS o en estudis previs que hem fet. A l’hora de valorar la marxa del país, la gent tendeix a incorporar la pluralitat de realitats i problemes socials, i no sols a cenyir-se als factors que els afecten directament”, em respon.
També s’afanya a dir: “Per avaluar la salut econòmica del país cal anar més enllà del PIB, com el PIB per capita, la renda real… i aquests indicadors no han millorat tant.” En realitat, quant al PIB per capita, segons Eurostat, l’estat espanyol no va superar el del 2019 fins l’any 2024. La percepció popular, doncs, potser no va tan desencaminada. “A més –afegeix–, hi ha factors, com l’edat, el nivell d’ingressos o la composició de la llar, que també influeixen de manera substantiva i sistemàtica en el judici sobre la situació econòmica. Això fa pensar que les condicions, diguem-ne, objectives de la vida també modelen els judicis subjectius.”
I entrem en un altre punt important. Segons l’informe, la ideologia, que reflecteix les afinitats partidistes, es pot considerar un filtre important en la interpretació de l’evolució econòmica i de les seves conseqüències, “si bé no de manera absoluta, ni excloent de components de l’experiència quotidiana”, afegeix Miyar.
De totes maneres, cal remarcar que les dades revelen que l’autolocalització ideològica és un factor molt destacat en la interpretació de la situació econòmica. Per exemple, a l’enquesta que comentem, les valoracions més positives es concentren en les posicions més a l’esquerra. En canvi, al centre i la dreta hi predominen les negatives. Aquesta polarització es trasllada a l’atribució de responsabilitats a les polítiques públiques, bé –per a uns– com a causa de la millora de l’economia, bé –per a uns altres– com a causa de la deterioració.
Un dels aspectes també remarcables en l’aparent desconnexió entre dades i percepció de la realitat, que es dedueix de l’enquesta, és que la preocupació per la pèrdua o per l’absència de millora del benestar és transversal, i això es reflecteix en un ampli consens a partir del deteriorament del poder adquisitiu, l’encariment del cost de la vida i l’incert futur de les generacions més joves. Per això fan uns judicis mitjans, especialment negatius, els segments de la població jove i d’edats associades a la criança de fills, sobretot en les famílies amb nens petits.
En resum, els tres punts que més reflecteixen el neguit expressat per la població en l’informe són, primer, la inflació, que es presenta com la principal causa de malestar, mitjançant els seus efectes sobre el poder adquisitiu; segon, el judici negatiu sobre el creixement dels salaris –que una gran majoria considera per sota de l’augment dels preus–; i tercer, l’estesa percepció d’una pressió fiscal més forta.
Com a complement, hi afegiria que, segons una anàlisi del BBVA Research, un altre element que ha condicionat negativament la percepció personal de la situació de l’economia és l’evolució del mercat de l’habitatge. L’augment dels preus del lloguer ha dificultat l’emancipació dels joves i ha limitat la capacitat de les llars de majors edat, propietaris d’immobles, per a rendibilitzar amb seguretat els seus actius. D’això, ja n’hem parlat molt i l’actuació de les administracions no ha ajudat a arbitrar solucions al problema, ans a empitjorar-lo. Sens dubte, per a un segment important de la població, l’habitatge és avui un veritable malson que predomina, subjectivament, sobre unes altres realitats personals, encara que siguin positives.
En definitiva, el creixement econòmic no es tradueix en una percepció de millora en la vida quotidiana d’amplis sectors socials, si més no tal com ho expressen en l’enquesta de Funcas. María Miyar conclou: “Les dades presentades apunten que l’opinió pública avalua l’evolució de l’economia, fonamentalment, a partir de la seva butxaca, però també dels seus marcs ideològics, les expectatives personals i el seu grau de confiança en les institucions.”
