dones lgtb

Sovint es considera que la lluita feminista i la lluita pels drets de les persones LGTB van unides. Només cal veure com les administracions apleguen aquests dos àmbits en les mateixes regidories o conselleries i com conceptes com ara ‘heteropatriarcat’ i ‘heteronormativitat’ s’empren per a ambdós moviments. No obstant això, col·lectius i activistes feministes denuncien que les dones passen desapercebudes en una lluita LGTB que es reivindica des d’una perspectiva androcèntrica i que formula unes certes demandes que xoquen frontalment amb el feminisme.

L’exemple més clar és el debat sobre els ventres de lloguer. Un sector de la comunitat LGTB –encapçalat per homes gais– demana que aquesta pràctica es reguli perquè les parelles homosexuals puguin accedir-hi sense traves legals. Això entra en clara contradicció amb la posició del moviment feminista, que considera que aquesta pràctica cosifica les dones i vulnera els seus drets i els dels nadons, perquè implica, entre més, la pèrdua de l’autonomia sobre el propi cos; i, a més, afecta, majoritàriament, dones pobres a països del tercer món. Els col·lectius que lluiten per l’abolició dels ventres de lloguer a l’estat espanyol han emès un comunicat conjunt amb motiu de la celebració de l’Orgull, en què subratllen que aquesta demanda no representa tot el col·lectiu LGTB. Diuen: ‘Les parelles gais són utilitzades per la indústria tecnoreproductiva com a reclam comercial, mostrant una pràctica elitista, classista i que vulnera drets humans de les dones com si fos una aspiració de tot el col·lectiu.’

Maria Giralt, activista pels drets LGTB, explica que el col·lectiu no és pas homogeni, ni de bon tros, però reconeix que hi ha veus dins el moviment que demanen de regular aquesta pràctica: ‘Considero que hi ha un percentatge molt alt de possibilitats que s’aprofiti la precarietat de les dones, però entenc la situació de parelles d’homes homosexuals que ho veuen com l’única possibilitat de tenir fills. Jo crec que se’ls hauria de facilitar la possibilitat d’adoptar.’

El col·lectiu Stop Vientres de Alquiler considera que la major part de la comunitat LGTB no defensa la regulació i que ‘no és una qüestió d’LGTB, sinó del capitalisme més ferotge’. ‘Les agències que fan d’intermediàries en aquesta pràctica es presenten com a “amics dels gais”, però acceptar que és més desitjable la filiació genètica que no la filiació per adopció reforça els valors patriarcals sobre els quals se sosté la família natural heterosexual tradicional’, diuen.

Ventres de lloguer: què implica aquesta pràctica?

La qüestió del gènere

Una altra qüestió complexa en la relació feminisme-LGTB és la transsexualitat. Corrents del feminisme, com ara el feminisme radical, consideren que certs discursos de la comunitat trans són poc crítics amb el gènere –construcció social de la feminitat i la masculinitat– com a eina d’opressió a les dones. Les feministes radicals consideren que no hi ha una ‘identitat dona’ amb què es puguin identificar perquè tot allò que culturalment s’assigna a dones i homes es fa d’acord amb els genitals amb què neix cadascú i, per tant, creuen que el gènere va estretament lligat al sexe. ‘El feminisme sempre ha reivindicat que tot allò que ens inculquen a les dones no és natural, sinó cultural; en canvi, actualment ens diuen que una dona és la seva feminitat’, denuncia la periodista i activista feminista Anna Prats. Considera que existeix la disfòria, és a dir, un sentiment de gran disgust amb el gènere atribuït a una persona quan neix, però no considera que tingui una explicació biològica. ‘Hi ha moltes teories que diuen que la disfòria té un origen biològic, però amb això diuen que tenim cervells diferents segons si som homes o dones? Penso que s’ha d’investigar més, però alhora també penso que és una qüestió social, que ningú no se sent al cent per cent a plaer amb el seu gènere.’

Giralt discrepa i pensa que aquesta polèmica respon a un intent de dividir el feminisme, que corrents com el feminisme radical són molt minoritaris dins del moviment i remarca que les dones trans són dones. ‘El feminisme hauria de donar-los suport perquè, quan passen d’homes a dones, perden privilegis. Pot ser molt enriquidor allò que les dones transsexuals puguin donar-nos al feminisme. Crec que són més a prop de nosaltres que no pas els homes transsexuals, de qui he arribat a patir misogínia alguna vegada.’ Prats està d’acord amb el fet que les dones trans estan discriminades i són objecte de moltes formes de violència masclista i recorda que sempre han participat en el feminisme. Creu que es poden trobar punts de lluita en comú que afecten ambdós col·lectius, com ara l’abolicionisme de la prostitució.

Activistes com Prats defensen que les contradiccions entre sectors d’ambdós moviments es poden traduir, a la pràctica, en lesbofòbia i en la invisibilització de les dones. En el cas de les lesbianes, es denuncia que alguns sectors del col·lectiu trans considerin ‘transfòbic’ que una lesbiana refusi sexualment una dona trans pel fet de tenir genitals masculins. ‘Si una persona té uns genitals que a tu no t’atrauen, no ets trànsfoba, simplement ets lesbiana. Tu pots refusar qui vulguis en l’àmbit sexual pel motiu que sigui. Si no, és cultura de la violació’, diu Prats. Alhora l’activista denuncia el que considera esborrament de les lesbianes: ‘Segons les estadístiques, la majoria de dones que fan la transició de dona a home són lesbianes. És difícil d’estimar una dona des d’un cos de dona, però és més fàcil de fer-ho en una relació heterosexual, i hi ha moltes lesbianes que tenen disfòria per aquest motiu. Que això es fomenti i se celebri dins el transgenerisme és perillós per a totes les dones.’

Des d’aquest corrent del feminisme es denuncia que alguns sectors de l’activisme trans critiquen símbols tradicionals de la lluita feminista, com ara el triangle que es forma amb les mans. El triangle simbolitza, segons algunes interpretacions, els genitals femenins i, per tant, pot interpretar-se com un símbol transfòbic i excloent perquè les dones trans no tenen genitals femenins, encara que molts sectors del transactivisme no el refusen. Giralt pensa que no és tan important reivindicar tot allò que té a veure amb el sexe biològic, però per a les feministes radicals refusar aquesta mena de símbols equival a ocultar la biologia femenina i, per tant, l’origen de l’opressió a les dones, que es considera que és la seva capacitat sexual i reproductiva.

Tanmateix, la principal crítica d’aquest sector del feminisme és la proposta de llei trans a l’estat espanyol, que preveu que, per a ser legalment considerat home o dona, només cal demanar-ho al registre civil, sense necessitat d’un diagnòstic de disfòria de gènere, quelcom que patologitza la transsexualitat. Aquest sector del feminisme pensa que això pot implicar un retrocés en les polítiques contra la violència de gènere, en cas que no es pugui evitar la situació en què un agressor es declari dona i que això pugui arribar a significar que no li apliquin l’agreujant per violència de gènere. Giralt considera que és un debat ‘absurd i frívol’: ‘Cap home no dirà: “Ara em diré Maria.” No és tan banal. El procés de transició és un procés molt dolorós en molts casos.’

En relació amb l’activisme trans, una teoria sobre el gènere que reivindiquen sectors del col·lectiu LGTB és la teoria Queer, popularitzada per la filòsofa Judith Butler. Diu que l’orientació sexual i la identitat sexual o de gènere són resultat d’una construcció social, no biològica, i refusa la classificació de les persones en etiquetes com home o dona, de manera que obre la porta a identitats no binàries. També és criticada per sectors del feminisme, que la consideren individualista i neoliberal: ‘Butler diu que tothom pot arribar a ser una dona, que ser-ho és una performança i que hi hauria tants gèneres com persones’, explica Prats. Critica que aquestes teories ‘eludeixen el context’; és a dir, una societat en què néixer amb genitals masculins o femenins té connotacions ben diferents, i en què aquests genitals tenen a veure directament amb les experiències de la persona, tal com evidencien violències contra les dones, com ara la mutilació genital femenina.

Una ‘L’ que a vegades desapareix

El debat sobre els ventres de lloguer o totes les implicacions del transgenerisme i la teoria Queer no són pas les úniques desavinences entre feminisme i lluita LGTB. També es considera que les lesbianes, que de primer van encapçalar la lluita, ara han passat a un segon pla, perquè tenen el timó els homes gais i les dones trans, gràcies al fet que la lluita pels drets dels transsexuals ha fet grans passes endavant aquests últims anys. ‘La L de l’acrònim, encara que vagi al davant, moltes vegades va al final o desapareix, tot i que ara som en un moment en què les lesbianes comencen a apoderar-se, especialment des del #MeToo’, explica Giralt.

Aquest segon pla en què es troben les lesbianes dins el moviment es pot comprovar tot passejant per municipis o zones considerats ‘amics dels gais’, com ara Sitges o el ‘Gaixample’. ‘A Barcelona, els pocs llocs que hi havia per a lesbianes pràcticament han desaparegut’, comenta l’activista LGTB. ‘Sitges és molt gai. Per a lesbianes hi ha poca cosa més que un bar, però això s’explica per la demanda, que és la que fa que hi hagi negocis per al públic gai.’ Giralt considera que les lesbianes no demanen aquesta mena de locals probablement perquè tenen una relació amb el sexe diferent de la dels homes homosexuals.

Stonewall, una història també de dones

També es pot trobar una certa invisibilització de les dones del col·lectiu en algunes interpretacions de la memòria històrica LGTB. ‘Com que la història l’escriuen els homes, obliden les transsexuals i les lesbianes’, lamenta Giralt, que considera que s’ha de reivindicar el paper de les dones que van ser clau en la revolta de Stonewall, el punt d’inflexió en la lluita pels drets LGTB.

Cinquanta anys de la revolta de Stonewall,
la nit que el col·lectiu LGTB va dir prou 

Martha Shelley, una setmana més tard dels fets de Stonewall, i essent l’única lesbiana en una sala on hi havia quatre-cents gais, es va aixecar i va dir: “Hem de sortir al carrer i celebrar el dia de l’Orgull.” Així va néixer la primera manifestació LGTB de la història’, explica. Destaca també el paper de Stormé DeLarverie, que, tal com recorda Prats, és qui va engegar la revolta: ‘Diuen que Stonewall va començar amb Marsha P. Johnson, però s’obliden que va ser una dona lesbiana: Stormé DeLarverie.’

Reivindicar amb els talons posats?

Alguns sectors del feminisme, però també sectors de la comunitat LGTB crítics amb la festa de l’Orgull, consideren que la celebració banalitza la lluita amb reivindicacions més festives que no polítiques, que fins i tot poden arribar a reproduir estereotips, com és el cas de les curses de talons, programades en algunes ciutats amb motiu de l’Orgull.

‘Les feministes sempre hem estat crítiques amb la imposició dels talons per a ser més estilitzades. Ara això és reivindica? Stonewall va ser una lluita de veritat, no una cursa de talons. Però això passa amb molts moviments socials dins el capitalisme i el patriarcat: que es banalitzen i deixen de ser perillosos’, denuncia Prats. Giralt, en canvi, considera que dur sabates de taló no fa la protesta menys reivindicativa: ‘L’Orgull és 50% festa i 50% reivindicació. Si un home es vol vestir amb lluentons i talons, perfecte, encara que reprodueixi estereotips. Hem de posar més sentit de l’humor a la lluita.’

Prats considera que el ‘discurs de la diversitat’ és patriarcal i funcional per al sistema. ‘El problema del moviment LGTB és que és reformista. És funcional per al sistema patriarcal i capitalista perquè busca l’acceptació o tolerància de lesbianes, gais, trans, etc., però no pretén un canvi real. No volem tan sols que ens incloguin dins el règim heterosexual, sinó que canviï la societat des de l’arrel.’ Giralt és més optimista. Considera que ben aviat serà ‘el moment de les lesbianes’ i que el moviment LGTB deixarà de ser patriarcal ‘quan assumeixi el feminisme com una cosa pròpia, una lluita amb què ha d’anar de bracet’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb