Oh, Déu, Donald Trump ens abandona!

De totes les explicacions sobre la victòria de Donald Trump, la que em fa pensar més i la que trobo més única és aquesta peça de John Burn-Murdoch al Financial Times, que es pot resumir així: Kamala Harris ha caigut, de la mateixa manera que han caigut els conservadors britànics a Anglaterra, Macron a França, i els liberals demòcrates al Japó. “Els governants de cadascun dels deu principals països estudiats pel projecte mundial ParlGov i que han fet eleccions nacionals el 2024 han rebut un càstig per part dels votants. És la primera vegada que passa en gairebé cent vint anys de registres”, diu Burn-Murdoch. El cost de la vida, la inflació i els salaris estancats han passat factura, com mai, a governs de colors diferents. Harris ha caigut? També hauria caigut Trump en cas de governar.

De totes les prediccions sobre què passarà durant el segon mandat de Trump, em quedo amb aquesta petita meravella titulada “Imaginar Trump 2.0: sis possibles escenaris de por”. Escrita abans d’estiu per un think tank amb més ànims de fer pensar que d’encertar-la, els tres autors (Célia Belin, Majda Ruge i Jeremy Shapiro) fan les seves prediccions basant-se en les declaracions de Trump, en el seu programa, en les seves accions passades i en converses amb alts funcionaris europeus i nord-americans (per mi, la part més terrorífica).

D’entrada, el document, de vint planes, és una meravella formal, perquè els autors se situen més enllà del 2025 i, per tant, poden escriure sobre l’any que ve en passat (“L’entrada d’Ucraïna a l’OTAN va ser descartada per Trump el 2025”) i trufar-ho amb paràgrafs més pròxims a la prosa poètica que a la sequedat de l’assaig mal entès (“Voldríem agrair al futur haver-nos alliberat de la monotonia interminable de cobrir esdeveniments actuals i alliberar la nostra creativitat. El futur potser ja no és el que era, però encara és un llenç obert sobre el qual podem pintar tant les nostres esperances com les nostres pors”).

I d’aquestes pors (tan europees!) escriuen, que tenen tres eixos bàsics (Ucraïna, l’OTAN i una nova internacional populista) embolcallats amb una foscor que ho capgira tot: Trump vol que els Estats Units deixin de ser el policia del món, i, per tant, els europeus (a qui aquest policia protegia fins ara) s’hauran d’espavilar sols i armar-se pel seu compte, començant per Ucraïna:

“Donald Trump sembla odiar Ucraïna gairebé tant com admira Vladímir Putin”, diuen Célia Belin, Majda Ruge i Jeremy Shapiro, que asseguren que l’home vol sortir de la guerra amb un “acord històric de pau” o que els europeus “comencin a gestionar la guerra pel seu compte”. L’acord passa per l’acceptació de facto del control rus sobre les zones ocupades d’Ucraïna. Els autors creuen que podríem veure Trump fer sortir milers de soldats d’Europa, i que faria igual al Llevant.

Trump proposaria un pla de pau que inclouria un Israel expansionista (Make Israel Great Again, el bategen) i una Gaza i Cisjordània lliures però limitades (sense armes pròpies i supervisades, entre més estats, per l’Aràbia Saudita): “L’estiu del 2025, el secretari de defensa dels EUA va anunciar que es retirarien completament de l’Irac, Síria i Jordània per evitar de ser objectius d’un règim desequilibrat a Teheran.”

Un policia que se’n va, la negació del canvi climàtic, l’aposta pels combustibles fòssils i una futura internacional populista (amb Trump, Orbán, etc.), juntament amb la futura crida a votar per Alternativa per Alemanya per part de Trump, acabarien de fer tremolar Europa, segons els autors.

A mi, però, el que m’ha interessat més són les declaracions dels funcionaris europeus als autors de l’estudi, aquests alts funcionaris que sota anonimat diuen que els fa mandra haver d’armar-se i afrontar conflictes sense l’ajuda del policia d’Occident: “Molts europeus preferirien esperar que això no passés o imaginar que els pitjors escenaris són només catastrofisme. El més trist és que les especulacions dels think tanks i els escenaris hipotètics no mouran Europa. Només la realitat de les polítiques antialiança d’una nova administració Trump pot fer-ho. I els opinadors europeus sabran, en el fons del seu cor, que els europeus no sortiran mai voluntàriament del mantell de seguretat americà. Per tant, algú haurà de treure’ls-en.”

Europeus convençuts, doncs, ja podem jaure al sofà, creure que al final no passarà res d’això que s’ha descrit, i que Trump i els EUA continuaran essent el policia d’Occident. I, ben mandrosos, ja podem mirar novament Years and Years, l’excel·lent sèrie de televisió estrenada el 2019 que explica el canvi climàtic, l’auge dels populismes i l’impacte de la tecnologia entre les societats d’una manera espectacular i que comença amb aquesta premissa: Trump ha guanyat un segon mandat, tu. Qui ens ho havia de dir.