Dimarts: Espanya descobreix l’envoltant català

«El problema per a Espanya és que la seua línia de treball va nàixer coixa, perquè ni era natural ni racional i, per tant, allò que aparentment era la demostració de la força de l'estat ha esdevingut, de sobre, el seu punt feble»

Vicent Partal
18.12.2019 - 06:28
Actualització: 18.12.2019 - 07:28
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir acabava l’editorial cridant l’atenció sobre el ‘detall Puig’. Sobre el fet que, tot i no tenir el conseller de Cultura cap immunitat a la vista, el jutge belga no el va separar pas dels altres dos encausats i el va incloure en el paquet de l’espera a veure què dirà el Tribunal de Luxemburg. En aquest article que publiquem avui, Josep Casulleras Nualart hi aprofundeix i hi afegeix un altre element encara, que a mi em va passar per alt: la nova data per a la vista és després del Brexit. És a dir, quan Clara Ponsatí també serà eurodiputada. No sembla que tot siga casualitat.

Com tampoc no poden ser casualitat dos fets que han passat aquestes darreres hores i que són igualment significatius. D’una banda, la confirmació que tres magistrats del Tribunal Constitucional espanyol han emès un vot particular considerant que Pablo Llarena va vulnerar el dret de representació política d’Oriol Junqueras per haver-li refusat un recurs sobre la presó preventiva el desembre del 2017, quan era candidat a les eleccions del 21-D. I per una altra, les declaracions de la degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), Maria Eugènia Gay, opinant que la sentència del Tribunal Suprem contra el procés va ser ‘injusta i desproporcionada’. Declaracions que impliquen un canvi de rumb de la degana molt i molt cridaner.

Aquestes declaracions, curiosament, o no, Gay les va fer poc abans de la publicació dels vots particulars al Tribunal Constitucional. Uns vots sobre el recurs d’empara que el TC havia refusat ara fa unes setmanes i que obren una via d’aigua en la sentència perquè faciliten una possible sentència a favor dels presos al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Són només tres magistrats dels dotze, els qui han emès aquests vots particulars, però trenquen la unanimitat al més alt nivell, cosa que afebleix molt la posició de l’estat espanyol i, sobretot, argumenten d’una manera molt clara i contundent. I en dret, quan el dret no està condicionat, l’argument pesa més que el nombre.

Tot això, pendents la decisió sobre el vice-president Junqueras del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de demà. I enmig de nervis molt notables i visibles a la premsa espanyola i als ambients polítics de Madrid, que semblen haver descobert per fi l’envoltant català, quan ja és massa tard per a ells.

En tàctica militar, un atac envoltant és un tipus de maniobra que tendeix a dirigir i acumular contra aquell punt que l’anàlisi prèvia ha considerat que és el més feble, o el més vulnerable o el més convenient, forces prou superiors perquè la probabilitat d’èxit siga enorme.

I en el cas que ens ocupa, és evident que el judici, i sobretot la sentència, és el punt més feble de l’estratègia espanyola post-referèndum, el més indefensable de tots. Perquè el text de la sentència és un autèntic escàndol des del punt de vista tècnic i perquè tot el procés és un despropòsit monumental.

Un despropòsit monumental, sobretot, perquè cau pel seu pes. De l’única cosa que es pot acusar de manera fefaent el govern és d’haver convocat un referèndum. Però convocar un referèndum no tan sols no és pas delicte a l’estat espanyol sinó que, com sap tothom, va ser despenalitzat explícitament l’any 2005. I així les coses, el tribunal i, segurament, el govern espanyol, van haver d’inventar-se alguna acusació greu per a fer aquella pantomima jurídica que vàrem veure al Suprem. Una pantomima que només tenia com a objectiu justificar l’escapçament del moviment independentista portat a efecte després del referèndum. Inventant-se alguna acusació greu, precisament per justificar l’enorme gravetat de les mesures provisionals que van afectar els membres del govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials. Que són, precisament, oh sorpresa!, les que posen en qüestió ara els tres magistrats del Constitucional.

El problema per a Espanya és que la seua línia de treball va nàixer coixa, perquè ni era natural ni racional i, per tant, allò que aparentment era la demostració de la força de l’estat ha esdevingut de sobte el seu punt feble. Un punt feble que, com passa en totes les maniobres envoltants, facilita trencar la línia i, un cop trencada, passar a l’atac.

I ací és on som avui, dimecres. Tot esperant dijous i pendents del Tsunami.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume vall
jaume vall
17.12.2019  ·  22:23

Gràcies pel text. L’he llegit en diagonal. Però entenent que, sense cap garantia de guanyar la guerra, anem en camí de guanyar batalles significatives. El llegiré amb més calma. Però gràcies per estar al peu del canó informatiu.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
17.12.2019  ·  22:27

Bona nit! Sr. Partal,
A Ñ són tan prepotents que el que ara el ve, no van ni voler suspitar-ho, quan era evident que a Europa (la UE, en formem part, oi?) no ho veurien igual.

Les tramoies que van crear i inventar per fer aquell infame judici, cauran per la seva nul.la consistència.
Per això avui els tres jutges que no.van corroborar la sentència surten a desmarcar-se’n. I la degana, la Sra. Gay ja ho va fer dies enrere.

Quan surti el veredicte de la justícia de Luxemburg voldran amagar-se sota les pedres. El desprestigi serà total i d’abast internacional.

En Borrell a sobre ho agreuja amb els seus estirabots totalment fira de lloc, i més sent el alt representant d’exteriors de la UE.

Tinguem paciència 48 hores més.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
17.12.2019  ·  22:38

La questió és si una vegada trencades les línies passarem a la ofensiva o perdrem l’oportunitat amb l’excusa d’eixamplar la base.

Josep Salart
Josep Salart
17.12.2019  ·  22:44

Que rectifiquin tres magistrats després de la sentència es ben be per dissimular, per treure ferro i ajudar a investir un govern, diguem per si cau algún partit polític català a la trampa ( amb promesa de premi que s’incomplirà).

Per lo demés, els amos ho tenen ben lligat, els gossos lladrant i serenos-marchena vigilant.

Els tribunals europeus probablement començaran a endarrocar la barraca però no la faran caure ni molt menys, els llogaters deuen molts diners i d’això es tracta, no de dignitats ni drets humans. Això els governs espanyols tenen ordres de fer-ho passar pel entrecuix.

Demà hem de propossar al tsunami que torni a parar l’aeroport o be millor: que siguem 10,20 ó 200 mil que, a la mateixa hora del mateix dia i en pobles de tot Catalunya, fem alguna cosa perquè ens encausin per lo penal a tots.

jordi Rovira
jordi Rovira
17.12.2019  ·  23:07

Tant simple i tant clar: la sentència que havia de ser la victòria final, i és així com la lloava el presidente sánchez; és la trampa definitiva. En català tenim aquella expressió que fa: posar els peus a la galleda. La sentència és l’aigua glaçada d’una galleda que empresona uns peus que mai haguessin hagut d’estar allà. Els peus d’una cúpula judicial espanyola que comença a fer un “mutis pel foro” que déu n’hi do.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
17.12.2019  ·  23:10

Tinc moltes ganes de llegir la sentència dijous! Espero que es faci justícia.

Josep Usó
Josep Usó
17.12.2019  ·  23:17

No sé quines conseqüències acabarà tenint la decisió del TSJE de demà. No sé si Espanya en farà cas o continuarà envestint com un bou enfollit. Però cada vegada sembla més clar que les expectatives ens són favorables. I un detall significatiu és que tant la degana del col·legi d’advocats de Barcelona haja canviat d’opinió, com ho han fet tres magistrats del TC. Només pot ser perquè veuen prop conseqüències personals negatives si es mantenen ferms defensant l’indefensable. Esperem que avui guanye el Barça i el Tsunami. Hem de recordar que es juga només aquest partit. El geni de l’estratègia que el va decidir posposar també es mereix un agraïment.

Gemma R.
Gemma R.
17.12.2019  ·  23:29

Tot decaurà si el TJUE segueix la tesis de l’ advocat general. Si no, a Brusel.les hauran de tornar a passar pel mateix tràmit però amb la sentència sobre la taula. Prefereixo seguir prudent.

Ramon Perera
Ramon Perera
17.12.2019  ·  23:32

Ostres! S’estan jugant jugades transcendents. Estem jugant un partit interessant. No ho tenim tot a favor ni tot en contra. Disfrutem del joc, juguem lo millor possible i acostem-nos més a la victòria.

teresa labourdette
teresa labourdette
17.12.2019  ·  23:38

S’agafa abans un mentider que un coix. Seguim tossudament alçats i expectants.

Jaume Riu
Jaume Riu
17.12.2019  ·  23:58

Gràcies Vicent Partal. Hi ha paraules que porten molta energia per les evidències objectives que comuniquen.
Molt necessari l’editorial d’avui per empoderar-nos tots plegats i encara hi podríem afegir un comentari que em suggereixen els fets dels darrers dies, just quan començava la setmana. Veig que tot una sèrie de personatges prenen posicions per guardar l’esquena el dia següent.
Es preparen pel dia següent.
Bona notícia.

Empar Valls
Empar Valls
18.12.2019  ·  00:08

Afegiria que possiblement haguem arribat al moll de l’os de l’estructura que sustenta l’estat espanyol.
Hem anat desprestigiant i per tant desactivant els poders de l’estat.
El poder de l’església i el militar, els primers.
Desprès el poder econòmic, i les empreses ja tornen a Catalunya.
Fa uns anys el poder polític i el de la premsa, i ara veiem clarament els resultats.
Aquest any el poder policial.
Espanya ha anat utilitzant cada un contra nosaltres, i de mica en mica els hem anat desprestigiant i desactivant.
Finalment toca el judicial, que és també del funcionariat, i no tingueu dubtes que tard o d’hora també desactivarem, i amb això, desprès, caurà el rei.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
18.12.2019  ·  00:21

Sembla que arriba l’hora de saber si el brau ha raptat Europa o és Europa qui el cavalca.

Salvador Molins
Salvador Molins
18.12.2019  ·  02:49

Millor que m’equivoqui. No tinc cap esperança en la decisió del TJUE, ho deixaran en taules per no quedar malament amb Espanya. Alguna cosa faran per aigualir-nos aquesta possible victòria. És clar que Europa, l’Europa de la gent s’hi juga molt enfront de l’Europa dels Estats, que els diputats i la seva sobirania siguin votats per la gent d’Europa i no pas pels poders fàctics, siguin quins siguin. Ara, donar una satisfacció als catalans ofenent Espanya … això ja és massa!
Estic plenament d’acord en l’afirmació de Joan Ramon Gomà “La questió és si una vegada trencades les línies passarem a la ofensiva o perdrem l’oportunitat amb l’excusa d’eixamplar la base.” o alguna altre excusa, sempre perdem les grans oportunitats, “el país ens falla per dalt” com sempre diu Josep Castany, Director de Catalunya Acció, jo hi afegeixo que la culpa també és de tots aquells que no hem sabut o no hem estat capaços de vestir una alternativa independentista decidida i preparada a trencar de veritat amb Espanya, una alternativa a ERC, PDCAT, …
Abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, serem capaços de crear una alternativa plenament lleial al Mandat del 1r d’octubre? Potser des de “Primàries”? Potser una “Via Bàltica” -tots junts, Units per Declarar la Independència-?
Agraeixo a Vilaweb els editorials de Vicent Partal, els escrits de Joan Ramon Resina i demés col·laboradors, així com les respostes a aquest editorial.
No em puc estar d’afegir ací l’enllaç d’un article meu als Blogs de Vilaweb: https://blocs.mesvilaweb.cat/smolins9/?p=274274, de com Europa abandonant Catalunya ha perdut definitivament el Regne Unit i si no corregeix es perdrà a si mateixa.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
18.12.2019  ·  06:06

Anem a formular una hipòtesi, va !

Imaginem que guanyem 10 a zero. És a dir, suposem que el TSJUE ens dona la raó en tot, que no hi ha extradició perquè la justícia belga deixa en ridícul Llarena i, a més, en 3 o 4 anys el TDHE falla en favor dels presoners polítics i els deixa anar.

Victòria contundent, però la pregunta és què i per a què.

Dit d’altra manera: Catalunya, per una sèrie de circumstàncies entre les que cal comptar la defensa de la pròpia cultura i identitat, però també un tracte absolutament injust fiscalment i política i un model i concepte de la societat molt diferent, i davant la constatació que Espanya no pot canviar ni- sobretot- vol fer-ho (i no em refereixo a les oligarquies, sinó ja a la majoria de la gent) va iniciar un procés d’autodeterminació que l’havia de conduir a la independència.

Llavors, una victòria judicial exterior total ens porta més a la vora d’això ?

Sincerament, crec que no.

Una victòria judicial només portarà, en 3 o 4 anys a que persones justes i innocents puguin sortir de la presó. Però res més. Haurem tornat més o menys on érem el 2010. Perquè és això: no veig que hi hagi un camí clar, ni la força, ni noves idees per avançar. I l’altra banda només ha de fer que dir no a tot i donar cops de porra, encara que després els censurin per això. Sap que té el temps a favor, la població del seu costat i que a les censures a fora se les emporta el vent. Si no han reaccionat per un món que s’està morint, ningú mourà un dit per 7.5 milions de catalans que no tenim res que els interessi.

Suposant que tots els presos siguin fora: què canvia ? Vol dir que entre tots tornaran a plantejar el mateix camí que fins ara ? És a dir, referèndum, DUI, llistes plebiscitàries, etc, que ens han dut on som ? Les mateixes persones que saben perfectament que Espanya actuarà igual ? I la gent els seguirà, sabent ja tot el que probablement passi (i com es varen comportar tots, per cert), i sabent també que Espanya sap exactament què farem i com (de fet el 1O va ser com va ser perquè el 9N en va ser un assaig i no estaven disposats a permetre un altre cop la imatge del 9N amplificada) ? Junqueras, Romeva, Ponsati, Puigdemont… tornaran a arriscar la seva llibertat personal per tornar a fer el mateix, suposant que guanyem judicialment ?

Jo, sincerament, crec que no. La victòria judicial és enormement important perquè ens carrega de raó com a poble i repara una injustícia contra persones bones que no han fet més que allò que tot polític hauria de voler fer: complir el mandat pel qual fou escollit i de manera escropolosament democràtica. Però per veure com de molt s’ha torçat tot només cal adonar-se que com a poble hem passat de demanar un lloc entre els pobles del món a mobilitzar-nos per tal que alliberin 23 persones (i les que vindran quan acabin amb en Trapero i la cúpula de Mossos i quan el 13 acabi el procés general contra l’independentisme).

De fet, és una tàctica molt coneguda: si la SEAT (per dir alguna cosa) té una vaga per millores salarials, el primer que fa és fer fora el comitè de vaga. A partir d’aleshores la demanda dels treballadors passa de ser millors condicions laborals a la readmissió dels companys acomiadats i, en segon terme, les condicions inicials. És un principi bàsic de les negociacions i té un nom. Per això en el cas català, i en tants altres casos de demanda d’independència, el que cal fer és deslligar totalment la demanda i l’acció conduents a l’objectiu final de la presència de presoners, de manera que no puguin fer-los servir com a ostatges per tal de condicionar les nostres demandes.

Però precisament hem fet el contrari: tota la política i tota l’atenció des de fa 2 anys està concentrada en les reivindicacions dels presoners polítics (fins i tot amb quelcom tan ridícul com fer Junqueras cap de llista sempre, sigui quina sigui l’elecció, o de fer elegir regidor de Barcelona en Forn quan sabien perfectament que en aquest cas no es presentava ni la possibilitat d’aforament). Mentrestant de les reivindicacions nacionals ningú se’n recorda i ens perdem en lluites per les cadires. És més, la nova generació dominant substituta de polítics el que s’està movent és cap el neoautonomisme d’on en teoria havíem sortit el 2010 (no li direm així i ho bastirem de radicalitat, però només cal veure els resultats per tal de no deixar-nos entabanar). Acabarem essent, amb tots els respectes i totes les distàncies, una mena de Compromís o Més Mallorca: una colla de partits nominalment sobiranistes però que al màxim que arribarem és a apujar un parell de punts l’IRPF (si ens deixen) per contruir tres guarderies, o aconseguir que desdoblin d’una vegada el tram Vandellós-Tarragona mentre van construint el corredor central. Entre altres coses perquè està clar que a Espanya només es pot ser independentista si ho ets de forma teòrica i per les costellades, i si no qüestiones ni la monarquia ni qui mana de forma seriosa (podriem dir-li independentisme estèril, o capat, si preferiu una expressió més crua).

Ep !, i que consti torno a dir que li dono tota la importància del món a la nostra possible victòria judicial exterior. Només dic que ens estem perdent en els gestos bizantins, interpretacions favorables, etc i estem oblidant quin era l’objectiu final i per què som aquí. Una mica com a “El Procés”, però de Kafka.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
18.12.2019  ·  07:48

Novament el Ying i el Yang, excel·lent editorial (en masculí, “just in case”) del nostre Director i la rèplica imparable del temible Miquel Gilibert, “ja canviarà el vent” diu l’optimista, “amb aquest vent no anem a bon port” diu el pessimista. Trobo a faltar el ajusta les veles i continua a rumb. Salut.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
18.12.2019  ·  07:55

D’acord amb el Miquel Gilibert, fa dos anys que estem despistats amb els presos i així rns va.
I també d’acord amb qui diu que si no som capaços de bastir una opció netament independentista (ni ERC, ni JxC) estem un altre cop al 2010

Josep Segura
Josep Segura
18.12.2019  ·  08:00

Sí, sí, Espanya molt malament. Ja ho sabem. I nosaltres? Puc demanar a Vilaweb fer una feina periodística sobre els Mossos? Una investigació del perquè els Buch & Co han perdut el seu control, qui mana realment la seva acció repressiva, etc. L’enemic de fora ja el coneixem. Necessitem combatre el de dins. Gràcies anticipades.

josep soler
josep soler
18.12.2019  ·  08:12

Bé ja tenim a l’Estado encerclat en el forat de la seva estupidesa i franquisme. I ara què? Farem president al Sánchez a canvi d’un grapat de càrrecs electes en una autonomia descapacitad? o entrarem a matar?

Esther Miquel
Esther Miquel
18.12.2019  ·  08:32

A veure!!!!

Victor Serra
Victor Serra
18.12.2019  ·  08:44

Miquel Gilibert, tens raó , la victòria juducial servirà pel que servirà si no la sabem aprofitar. Però també podria ser que intentéssim aprofitar-la perquè Llarena, Marchena, Pérez de los Cobos, Baena, Caps de la Guàrdia Civil, el Fiscal Zaragoza, Lesmes etc… paguéssin pel que han fet. D’entrada i co a mínim haurien de ser apartats: Les seves carreres haurien d’acabar aquí. I després a veure quins delictes han comès. Prevaricacions, falsetats documentals… Els catalans sempre som massa tous. Aquesta gent ha de quedar arrassada, com farien ells amb nosaltres. Això també ha d’entrar en les negociacions amb PSOE i Podemos encara que no s’expliciti. I alguns mitjans de comunicació de Madrid (algun de capital català ) també han de sentir com els arriba el fred. Deixar d’anar amb el lliri a la mà no és només anar encaputxat a les manifestacions i cremar contendors.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
18.12.2019  ·  09:13

“I ací és on som avui, dimecres. Tot esperant dijous i pendents del Tsunami.” Gràcies Vicent.
No ho oblidi ningú.
Pessimistes i dubitatius que espereu a fer un exercici d’acció.
Ara no és temps de …a mi que m’ho facin…
Ens trobem al camp.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Albert Miret
Albert Miret
18.12.2019  ·  09:16

Abans del 9 de novembre del 1989 ningú, absolutament ningú ni a Alemanya ni enlloc del món creia que el mur seria enderrocat des de les dues bandes pel poble. Un poble de l’est que va ser represaliat tots i cada un dels dies des de la postguerra pel sol fet d’existir, i un altre a l’oest que donant per segur que era impossible canviar, deixava que aquell monstre de mur seguis existint inamovible. Era així i tothom s’havia acostumat al fet que fos així, fins que un dia va aparèixer una petita esquerda en el mur i també en la inflexibilitat d’alguns dels soldats assassins que el protegien. Llavors, els dos pobles llavors es van llençar amb martells, masses i el que trobaven a enderrocar aquell mur fabricat per cruels dictadors que havien intentat destruir des de feia tants anys la seva societat i la seva cultura. Això va passar en el transcurs d’una setmana, només d’una setmana després de quaranta-quatre anys en els quals tothom creia que res era possible. De sobte, en adonar-se de l’esquerda van entendre que s’havien equivocat. Era possible!
Ara s’ha produït una esquerda en el mur del feixisme repressiu espanyol i també en el del cinisme de la Unió Europea. Preparem-nos amb tot allò que tinguem a mà per a enderrocar el vergonyós mur que ens impedeix progressar amb la resta dels europeus, ben lluny per sempre de l’invasor estranger.

Pep Agulló
Pep Agulló
18.12.2019  ·  09:19

DISSIDÈNCIA A LES ALTES INSTÀNCIES…

Tres magistrats del Constitucional, la degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona…

Hi ha una dita que diu que quan el vaixell comença a escorar perillosament les rates abandonen la nau… Seran indicis?

Joan Begue
Joan Begue
18.12.2019  ·  09:41

Se que no es nova la reflexió que fa el Sr. Gilbert i la comparteixo, hem de saber que el focus sobre els nostres presos no ha estat ha estat un treball ben organitzat pera qui?
Per a qué, doncs han passar 2 anys del referèndum i som on som.
Els ha sortit bé als creadors de respostes socials.
Peró no comptaven amb l’esmentat anàlisi en aquest cas del suscriptor esmentat, no és la primera reflexió que escolto i això en porta a pensar que som vius que som capaços de reflexions i d’estratègies i seguim endavant cosa trascendental.
Per ser avui hi vaig a la convocatòria del Tsunami i vaig amb l’intencio de demanar l’independencia.
La resta és secundari.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
18.12.2019  ·  09:44

A esta España sucia y asesina que ha ensuciado de sangre y de violencia asesina todos los lugares del mundo donde ha puesto los pies…

(Una inmunda suciedad que sigue hasta hoy bien visible en las devastaciónes autoritarias de los países de Centro y Sur América)

A este charco inmundo de suciedad mental que desde siglos

Jaume Bosch
Jaume Bosch
18.12.2019  ·  10:15

No diguem blat…..
Pas a pas cap a la victòria final, a l’enemic ni aigua.
Fem costat als nostres productes locals, per la nostra gent, per la nostra terra i per el nostra planeta, ara més que mai productes locals i de proximitat. 😉

Eduard Samarra
Eduard Samarra
18.12.2019  ·  10:24

Estem tan sotmesos a la realitat espanyola que no ens sabem veure en clau que no sigui espanyola (cosa que ja va apuntar el director en un altre editorial, però en un sentit força més optimista que no pas el meu). En aquest sentit estic d’acord amb l’apuntat per alguns lectors: les victòries no les aprofitem. Jo diria que les fem servir per refer conviccions i autoestima, no pas com peces d’escacs en un tauler. Per això no s’aprofiten com es podrien.

Ja ho vaig apuntar ahir i ho diré avui també: el procés es va iniciar com una forma d’autoafirmació, però un cop acabada aquesta fase, no sabem vehicular-ho en la direcció que toca. A mi no em queda clar encara a dia d’avui si realment volem la independència o només volem reconeixement. Reconeixement pel genocidi de la guerra, el genocidi cultural, l’ofec econòmic, segles d’espoli, etc.

Insisteixo que allò que creus i sents condiciona totalment com et projectes al món. Anar a una entrevista de feina pensant que seràs afortunat si et donen la feina o anar-hi pensant que ells et necessiten canvia completament com t’hi presentes. Si vas a una confrontació emprenyat perquè no et donen la raó és molt diferent a anar-hi amb la serenor de qui se sent bé amb sí mateix, sense esperar cap reacció concreta de qui tens davant.

I qui em digui que ho tenim tot molt clar, que tingui la valentia de negar que quan Pablo Iglesias parla de referèndum, la majoria de catalans i catalanes tenim el mecanisme aquell de, per un moment, dubtar, i pensar “potser em vaig passar quan el vaig anomenar crossa del règim.” Jo treballo dia a dia per a refer tot aquest sistema de creences.

Si l’estat es donés un cop al cap i ens ho reconegués tot (ja sé que no passarà), com hi reaccionaríem?

Dit tot això, si hi ha victòries aquesta setmana, les assaboriré com Déu mana. Salut i força!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
18.12.2019  ·  12:41

Totalment d’acord amb en Joan Ramon Gomà. La justícia europea (de lluny, l’únic front de la Unió Europea que funciona com toca) ens pot estar fent un favor espectacular (sobretot si dijous no li tremolen les cames), i Waterloo es mereix un premi, però encara tenim un problema a l’interior i es diu partits. La gent del carrer estem responent espectacularment i el Tsunami sembla saber bé el que s’està fent, però simplement no podem consolidar cap pas si els tres partits que ens representen consisteixen en un partit “català, republicà i independentista” que en realitat actua com a suport actiu i compromès de l’estat monàrquic centralista espanyol i antiindependentista; un partit de govern (o coalició estranya) que no governa si no és per a llançar els Mossos contra la gent del carrer (aquell cessament pendent); i un partit de gent jove que fa moltes assemblees però que en el millor dels casos resta paralitzat cada cop que se li demana que actui. Com a trio conjunt són encara més pèssims. And that ain’t good.

Joan Ortí
Joan Ortí
18.12.2019  ·  13:40

El Barça i en el seu camp, de tota la vida que s’han expressat sempre el malestar per la política impositiva centralista de Madrid /España, no cal repassar la hemeroteca per veure quants esdeveniments conflictius ha viscut el camp del Barça.
Aquesta vegada d’aquest partit Barça/Madrid, esdevé en un moment molt crucial per la situació política en que ens trobem avui dia 18 de desembre de 2019, no es gens estrany doncs que hi hagi moguda, però també es veritat que ara tenim Tsunami Democràtic i això fa pujar els graus de bullició d’aquesta moguda.
Si fa pocs dies el mon es va assabentar que el sud de França era Catalunya Nord, avui potser s’assabenti que la lluita continua perquè tenim a la presó molta gent innocent i això es una vergonya pel mon lliure democràtic.
Que arreu del mon assumeixi la seva vergonya per coresponsabilitat de que a Europa es tolera la dictadura. (Turquia, Espanya i Polònia tenen governs dictatorials.)
Visca el Barça!!

david graupere
david graupere
18.12.2019  ·  14:01

Demà comprovarem si la UE és un bluf absolut, tindrem una bona mostra si la justícia dela UE fa el joc al club dels estats o és qualque cosa més seriosa i amb suc.

De la justícia flamenca, com la resta de països on hi ha exiliats, cap dubte.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
18.12.2019  ·  14:51

Una probable victòria judicial europea, pot NO SERVIR DE RES perquè la constitució franquista seguirà vigent.

Ara més que mai DEPÈN TOT DE NOSALTRES i no pas dels jutges d’Europa.

Perquè seguim sent territori ocupat POR DERECHO DE CONQUISTA. Sense les lleis pròpies que havíem tingut.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
18.12.2019  ·  16:33

Muy interesantes los comentarios, especialmente los que tratan de explicar lo de ¿por qué hemos llegado aquí? (Samarra), el de ¿sí, pero y ahora qué? (Gilibert) y el del “pater familias” (lo digo con mucho cariño) que es el que inicia la conversación (editorial) diciendo lo de ¡Esto tiene toda la pinta de ir por buen camino!

Como en toda comida familiar que se precie, y ni qué contar si se añaden cuñadas y cuñados, los puntos de vista son más numerosos que el número de comensales porque siempre hay alguno que en el transcurso de la misma dice otra cosa distinta, llegados a los postres, de la que decía durante los entremeses, lo cual casi siempre suele acabar en un mini Rosario de la Aurora durante el café. Hasta la próxima. En cierta manera, todo muy entrañable. Sin ironías.

Yo, siendo cuñado, inevitablemente advenedizo, incapaz por el momento de escribir estas líneas en catalán, me voy a atrever a, sino responder a las preguntas, sí a dar algunas pistas.

· En política, al contrario que en filosofía (filosofar no es ofrecer soluciones es limitarse a plantear -las acertadas- preguntas), las cuestiones se dirimen (o deberían) de manera muy sencilla. Programa electoral implica cumplimiento de programa electoral. Todo lo que se salga de este guion, no es política, es otra cosa, cuando no una estafa. Y el problema (estoy de acuerdo con Samarra) es que la ciudadanía ha hecho dejadez de este, su derecho y obligación, denunciar el incumplimiento del programa. En el caso que nos ocupa, la cosa clama al cielo, aunque admito, en su favor, que sus políticos son exageradamente cucos (el pájaro ese que empolla huevos ajenos).

· En Cataluña, desde el 3 de octubre de 2017, los poderes fácticos procesistas han cambiado las tornas del juego. Ya no se trata de alcanzar la tierra prometida, ahora se trata de salvar al soldado Ryan, prisionero del Viet Cong del Barrio Salamanca en la guerra asimétrica entre nacionalismo español y nacionalismos periféricos. Esto va a misa en la Abadía de Montserrat todos los domingos de los años venideros que haga falta.

· Una vez conseguido liberar al soldado Ryan (son varios pero uno es más Ryan que otros), los poderes fácticos procesistas tendrán la ardua misión de convencer, mejor dicho, de seguir convenciendo a sus feligreses (porque el proceso hace tiempo que comenzó), que la liberación es una victoria de la tenacidad del pueblo catalán no ya independentista, ni tan siquiera soberanista, sino del pueblo democrático con “D” mayúscula de Cataluña, cuando, en realidad, todo habrá sido un mercadeo entre bambalinas, desde el minuto cero, para que ninguno se quede con el culo al aire. Es como en la Mafia (no digo que sea la Mafia), las familias se apoyan hasta que disciernen que se pueden cargar a la otra familia, mientras …. mercadean.

· La actual táctica de los poderes fácticos procesistas es doble. Por un lado, seguir llevándose bien con la Corte del Reino (bien, significa no partir peras, solo amenazar con partirlas) y, por otro, seguir llevándose bien con los dos millones cuatrocientos mil (más niños de teta y menores de edad) independentistas. Y, ahí es donde aparece el Tsunami Democràtic que cumple a la perfección la doble táctica. No hace falta ser un lumbreras para entender que detrás del Tsunami Democràtic hay gente que corta bacalao ¿o alguien se cree que somos tú yo que tras un par de cervezas se nos ha ocurrido desarrollar una app sofisticada hasta el punto de que el CNI no ha conseguido bloquearla, desplegar banderolas de muchos metros aquí y allá y ocupar marquesinas publicitarias?

· No es «la força de la gent» es con «la força de la gent». Lo que no sabemos (yo tengo mi pequeña idea) es, si una vez que cuenten con «la força de la gent», se limitarán o no a mercadear sus poltronas políticas y económicas. Yo creo que sí (aquí hay mucho, mucho dinero en juego).

La independencia de Catalunya pasa por romper, no pasa ni por dialogar, ni negociar, y aún menos mercadear.

Albert T
Albert T
18.12.2019  ·  17:26

Collons, quanta raó tenen el sr. Gilibert i el sr. Alegria.
Els politiquets miserables ens han fet perdre el nord, però…, la culpa és nostra per deixar-nos, per no exigir la veritat i el compliment del que el poble els mana i si no ho fan, com és el cas, traure’ls el poder sense miraments!
No només no ho fem sinó que, a sobre, els seguim votant com a sectaris sense capacitat de percebre la realitat!

Josep Marrasé
Josep Marrasé
18.12.2019  ·  19:03

Aqui, tothom és valent per dir qualsevol atzagaiada. Jo reclamo una mica de serenitat i de reflexió per veure les coses amb unes mires més d’acord a allo que ens mana l’esperit de victòria. Per favor, reclamo mes amplitud de mires que vol dir necessariament més pessimisme. Demà a Luxemburg es dictarà senténcia, potser no serà justa per Catalunya, però tot i així, els catalans hem de persistir i continuar el nostre camí cap a la victòria final. Cesseu ja en la vostra tossuderia de criticar tot i tothom..Bona sort i molta força.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
18.12.2019  ·  22:57

Coincideixo amb la interpretació del sr. Alegria sobre què hi ha darrera del Tsunami. Des del primer dia sabem que darrera n’hi ha alguns de l’elit processista.
Afortunadament que també hi ha molts espontanis que aprofiten aquesta “força de la gent” i potser per aquesta via algun dia ens en sortirem.
Mentrestant ja cal que anem neutralitzant els que només Malden per tornar a la “normalitat autonòmica”.

joan guinarda
joan guinarda
18.12.2019  ·  23:45

Cuixart, pres polític sense ser política ja va avisar dient quelcom com: “no oblideu que som on som per lluitar per la independència. És per això que s’ha de lluitar i no per alliberar-nos.”
Ho he posat entre cometes però no és literal.
Crec que els sr. Gilibert i sr. Alegria. tenen molta raó.
Independentment, Europa crec que fara de pu.a i de ramoneta. No es pot atacar descaradament a un estat membre.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes