Dimarts: Espanya descobreix l’envoltant català

  • «El problema per a Espanya és que la seua línia de treball va nàixer coixa, perquè ni era natural ni racional i, per tant, allò que aparentment era la demostració de la força de l'estat ha esdevingut, de sobre, el seu punt feble»

Vicent Partal
17.12.2019 - 21:50
Actualització: 18.12.2019 - 07:28
VilaWeb

Ahir acabava l’editorial cridant l’atenció sobre el ‘detall Puig’. Sobre el fet que, tot i no tenir el conseller de Cultura cap immunitat a la vista, el jutge belga no el va separar pas dels altres dos encausats i el va incloure en el paquet de l’espera a veure què dirà el Tribunal de Luxemburg. En aquest article que publiquem avui, Josep Casulleras Nualart hi aprofundeix i hi afegeix un altre element encara, que a mi em va passar per alt: la nova data per a la vista és després del Brexit. És a dir, quan Clara Ponsatí també serà eurodiputada. No sembla que tot siga casualitat.

Com tampoc no poden ser casualitat dos fets que han passat aquestes darreres hores i que són igualment significatius. D’una banda, la confirmació que tres magistrats del Tribunal Constitucional espanyol han emès un vot particular considerant que Pablo Llarena va vulnerar el dret de representació política d’Oriol Junqueras per haver-li refusat un recurs sobre la presó preventiva el desembre del 2017, quan era candidat a les eleccions del 21-D. I per una altra, les declaracions de la degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), Maria Eugènia Gay, opinant que la sentència del Tribunal Suprem contra el procés va ser ‘injusta i desproporcionada’. Declaracions que impliquen un canvi de rumb de la degana molt i molt cridaner.

Aquestes declaracions, curiosament, o no, Gay les va fer poc abans de la publicació dels vots particulars al Tribunal Constitucional. Uns vots sobre el recurs d’empara que el TC havia refusat ara fa unes setmanes i que obren una via d’aigua en la sentència perquè faciliten una possible sentència a favor dels presos al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Són només tres magistrats dels dotze, els qui han emès aquests vots particulars, però trenquen la unanimitat al més alt nivell, cosa que afebleix molt la posició de l’estat espanyol i, sobretot, argumenten d’una manera molt clara i contundent. I en dret, quan el dret no està condicionat, l’argument pesa més que el nombre.

Tot això, pendents la decisió sobre el vice-president Junqueras del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de demà. I enmig de nervis molt notables i visibles a la premsa espanyola i als ambients polítics de Madrid, que semblen haver descobert per fi l’envoltant català, quan ja és massa tard per a ells.

En tàctica militar, un atac envoltant és un tipus de maniobra que tendeix a dirigir i acumular contra aquell punt que l’anàlisi prèvia ha considerat que és el més feble, o el més vulnerable o el més convenient, forces prou superiors perquè la probabilitat d’èxit siga enorme.

I en el cas que ens ocupa, és evident que el judici, i sobretot la sentència, és el punt més feble de l’estratègia espanyola post-referèndum, el més indefensable de tots. Perquè el text de la sentència és un autèntic escàndol des del punt de vista tècnic i perquè tot el procés és un despropòsit monumental.

Un despropòsit monumental, sobretot, perquè cau pel seu pes. De l’única cosa que es pot acusar de manera fefaent el govern és d’haver convocat un referèndum. Però convocar un referèndum no tan sols no és pas delicte a l’estat espanyol sinó que, com sap tothom, va ser despenalitzat explícitament l’any 2005. I així les coses, el tribunal i, segurament, el govern espanyol, van haver d’inventar-se alguna acusació greu per a fer aquella pantomima jurídica que vàrem veure al Suprem. Una pantomima que només tenia com a objectiu justificar l’escapçament del moviment independentista portat a efecte després del referèndum. Inventant-se alguna acusació greu, precisament per justificar l’enorme gravetat de les mesures provisionals que van afectar els membres del govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials. Que són, precisament, oh sorpresa!, les que posen en qüestió ara els tres magistrats del Constitucional.

El problema per a Espanya és que la seua línia de treball va nàixer coixa, perquè ni era natural ni racional i, per tant, allò que aparentment era la demostració de la força de l’estat ha esdevingut de sobte el seu punt feble. Un punt feble que, com passa en totes les maniobres envoltants, facilita trencar la línia i, un cop trencada, passar a l’atac.

I ací és on som avui, dimecres. Tot esperant dijous i pendents del Tsunami.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any