Els muntadors de cinema tenen el poder de configurar allò que pot ser vist o entès segons com ordenen la successió d’imatges o paraules. Considerada una de les millors muntadores de cinema de la península, Diana Toucedo (Redondela, Pontevedra, 1982), gallega establerta a Barcelona, és actualment cap del Departament de Documental de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Apassionada a la investigació de nous llenguatges, ha estat autora d’una peça que forma part de l’exposició Ciència Fricció. Vida entre espècies companyes del CCCB, en què presenta un diàleg entre les filòsofes Donna Haraway i Vinciane Despret. Al film Camille & Ulysse, Toucedo –autora també d’un film màgic inspirat en la Galícia rural, Trinta Lumes (2017)– mostra Haraway i Despret entre les runes simbòliques d’un món ferit mentre llegeixen dues faules que parlen d’una societat futura més enllà del capitalisme i el parentiu sanguini. En aquestes faules escrites per totes dues filòsofes se suggereix un món on els humans aprenem els gests, el llenguatge i les formes de sensibilitat de les altres espècies. Una ficció especulativa que Toucedo ha transportat a l’audiovisual i que ens deixa unes quantes pistes sobre la importància dels relats en la construcció del futur que volem.

Heu dirigit la peça Camille & Ulysse, coproduïda pel CCCB i el Centre Pompidou, per a l’exposició Ciència Fricció. Què ha significat per a vós aquest encàrrec? Com creieu que es vincula amb la vostra obra?
—Em sembla una pregunta molt bonica perquè precisament quan em van fer l’encàrrec no ho veia gens clar. Jordi Costa, el cap d’exposicions del CCCB, em va dir que creia que jo encaixaria molt bé amb la proposta. Vam veure que tenia sentit perquè jo tot just havia començat a llegir el llibre Seguir con el problema. Generar parentesco en el Chthuluceno, de Donna Haraway. La veritat és que tota la reflexió que ella fa sobre el futur em quedava lluny en relació amb la meva obra. Trinta Lumes era més aviat una reflexió sobre el passat; sobre la preservació de la natura i la cultura, però vinculada a la tradició d’herències passades. De sobte, vaig pensar que podria ser un fil que podia agafar per començar a pensar cap endavant. Perquè el tema central és gairebé el mateix: com ens relacionem i com convivim en aquesta simbiosi amb la natura i amb les altres espècies. Em va semblar inspirador de centrar-nos en aquestes històries de Camille i Ulisses, perquè eren faules que havien nascut en un laboratori, en una convivència que havien fet totes dues pensadores el 2016.

Donna Haraway diu en algun moment del film que cada nova criatura hauria de tenir com a mínim tres progenitors. Vinciane Despret diu que en aquest món futur la gramàtica no hauria de tenir la primera persona del singular i que hauríem d’expressar-nos sense posar tant de pes en el “jo”. En lloc de “jo penso” dir “una idea s’obre camí”.
—Té molt a veure amb la idea de l’antropocè. Hi ha models que hem vist que no són sostenibles. En l’àmbit emocional o íntim, quant a les estructures familiars; en l’ús del llenguatge, i també de les estructures econòmiques i productives que potser és l’àmbit en què reflexionem més. Per a mi, que elles parlin d’assumptes quotidians és important perquè són els que ens reconfiguren. Moltes línies més feministes fa anys que treballen des d’aquesta perspectiva. Una de les coses que treballàvem molt era pensar amb quines idees ens quedàvem, o quines crèiem que eren les més importants a l’hora de transmetre. Llavors vam començar a pensar que moltes altres coses eren possibles, com per exemple uns altres models de família que no haguessin de ser dona-dona, home-home, home-dona. Per a mi, aquesta peça és un manifest per a crear possibilitats d’alguna cosa nova. Coses que no havíem pensat que eren possibles.

Al món de l’individualisme, encara sorprèn de veure dues de les filòsofes més suggerents del moment fent obra en comú.
—Això em va semblar molt interessant. Aquesta manera d’unir, de conviure per crear una nova manera d’entendre el futur. Per a mi va ser un desafiament com posar en imatges i sons aquestes històries tan complexes, tan evocadores i tan de ciència-ficció, sense caure en fer il·lustracions. Vam coincidir que no volíem il·lustració perquè volíem jugar amb aquesta evocació. Que mai no hi hagués res superdefinit ni supertancat. Que poguessis tenir la possibilitat de fer-te un espai en aquest relat i també tu somiar i especular. Crec que el fet que elles llegeixin assegudes un text propi té una potència molt gran. Per a mi aquesta lectura era el cor de la peça. Que la seva presència i la seva veu pogués endinsar-nos a la història era un punt de partida clau.

En aquesta peça apareixen cases abandonades, restes d’un món que va ser, i també una natura salvatge i exuberant, elements que podem vincular també amb Trinta Lumes.
—Són espais que ens podien donar les claus d’aquest món ferit. I el món natural seria el món que necessitem reconstruir per a mirar cap al futur. No vaig gravar tant a la runa com m’hauria agradat, però aquesta era la idea que volia reflectir. Gravar en aquest gran jardí botànic de Califòrnia també ens connectava amb aquestes comunitats del compost de què parla Haraway. De vegades certs encàrrecs poden ser laboratoris d’experimentació de coses que encara no has fet. Moltes vegades per fer-m’ho més meu intento de veure-ho des d’aquesta perspectiva. Per apropiar-me de l’element creatiu. A part d’aquestes lectures dels texts, volia llançar aquests fils que elles llancen mitjançant la seva obra, però en aquest cas mitjançant l’audiovisual. Triar les localitzacions va ser una cosa molt prioritària. Vam gravar al sud de França, on la Vinciane té una casa, i també a la zona de Califòrnia, on viu la Donna. Per a mi era molt important que aquests espais que elles habiten i transiten poguessin quedar reflectits.

Introduïu l’animació com una manera de generar mons paral·lels, d’imaginar quins serien aquests mons possibles.
—L’animació que comentes en realitat és intel·ligència artificial. Vam col·laborar amb una parella d’artistes instal·lats a París que treballen amb intel·ligència artificial i que fa uns anys que s’inspiren en l’obra de Haraway. Va ser espectacular treballar amb ells perquè la intel·ligència artificial fa que aquestes entitats o personatges tinguin vida pròpia. T’insertes allà amb la càmera, però no pots controlar res. I jo de vegades em tornava una mica boja perquè pensava que m’agradaria fer allò o allò altre, i no podia ser. Allà captures el fragment que pots capturar. Això em sembla molt bonic perquè en certa manera aquestes comunitats de què parlen elles viuen aquesta vida pròpia.

Què us inspiren les teories d’aquestes dues autores? 
—Per a mi és molt interessant que essent filòsofes, científiques i teòriques, i des d’un lloc que era molt lluny de la meva pràctica com a cineasta, de sobte ens connectàvem en el punt que compartíem: com crear relats, històries? El storytelling, com elles diuen, és essencial per a imaginar-nos com ens veiem al futur. És cert que som en una situació d’emergència i molt crítica, però aquesta situació ens pot portar a noves realitats. És importantíssim com ens narrem a nosaltres mateixes.

Què pot aportar l’audiovisual en aquesta transformació narrativa?
—Crec que des de l’audiovisual podem apropar idees que en principi són una mica complexes o difícils de pair i que si aconseguim sintetitzar-les o apropar-les, les podem obrir a un públic molt més ampli i divers. Sento que molts d’aquests projectes, com és la mateixa exposició Ciència Fricció, permeten de pensar-nos com a espècie des d’un altre lloc, i això és un canvi de paradigma complet.

Al món de l’art és difícil deixar de pensar en primera persona del singular. Encara pesa molt la idea d’autoria?
—Sí, vivim en la política de l’autoria. Sembla que encara som molt lluny de desvincular-nos d’aquesta idea. L’autoria em sembla una idea una mica contra natura. Cada vegada que planejo un projecte, encara que estigui en el rol de direcció i executi un seguit de tasques, no dic que el film és meu. Intento d’abraçar tot un equip que normalment miro que sigui estable, perquè així ens anem coneixent, descobrint quines són les febleses i les genialitats que pot aportar cadascú al projecte. Per a mi, la creació col·lectiva és allà, és innata. Però hi ha elements més conflictius vinculats amb els models industrials i amb la legislació. Un tècnic de so fa un treball brutal. Per què no té drets d’autor? Per què el so no és considerat quelcom d’autor i el guió sí? I al món de l’art encara és pitjor perquè s’esborra completament a tots els tècnics que treballen al darrere.

Em sembla que ara treballeu en un projecte que portarà per títol Puerto deseado i que torna a estar vinculat amb els vostres orígens a Galícia.
—Tinc dos projectes de ficció en marxa, però que es nodreixen d’històries reals. Puerto Deseado és un projecte que tinc en un calaix. Perquè he tingut problemes i també una mica de blocatge creatiu. És un projecte molt personal vinculat amb el meu pare. Vinc de cinc generacions de pescadors de les Ries Baixes de Galícia. El meu avi i el meu pare van ser les dues generacions que van fer el salt a la pesca internacional. Van anar al Canadà, l’Argentina, Sud-àfrica. Volia retratar aquest món d’homes que passen vuit mesos o nou pescant, tancats en aquests grans vaixells enmig de l’oceà. Avui dia tens internet, però sempre dic que el meu pare va ser el primer tuitaire, perquè durant molt de temps tan sols podia llegir els titulars d’allò que passava al món. Tot pensant i imaginant com la família es quedava a terra i ells desapareixien durant tants mesos. M’agradaria poder acabar aquest projecte abans de final d’any i que surti a la llum aviat.

Creieu que ha canviat el rol de la dona al cinema aquests darrers anys amb iniciatives com ara l’associació Dones Visuals?
—Amb la crisi econòmica, les petites produccions són de les poques que van aconseguir de sobreviure. També hi ha certes produccions que es van posar en una indústria molt salvatge com és la de les grans plataformes. Crec que el món del cinema s’ha polaritzat. I, com sempre, les dones ens vam quedar amb aquesta producció independent de baix pressupost. Una dona acceptava de rodar amb pressupost baix i crec que per això aquesta presència de la dona ha estat reforçada. En general som dones que fa molts anys que treballem al món del cinema, però érem a la part del darrere. Ara es posa més el focus en nosaltres. Però les circumstàncies amb què de vegades treballem són força terribles. Amb Dones Visuals vaig estar a la primera residència i em sembla un espai molt necessari perquè, de sobte, hi ha un lloc on uns altres valors i unes altres narratives són possibles. Es valoren aspectes que no es tenien tant en compte.

Quins?
—Que cada creadora li doni valor a la veu interna; que no tinguem por de fer una altra mena de narrativa que no necessàriament ha de ser la convencional. En el fons és un suport i un acompanyament per a pensar que podem fer una altra mena de projectes. I crec que dóna molts resultats.

Ara el gènere documental és present en moltes disciplines, com ara al teatre. Sembla que vivim un esclat del teatre documental.
—Aquests espais híbrids vinculats amb les arts escèniques i el documentari són molt antics. Tinc referents dels anys trenta en què es treballava aquesta hibridació. Però és veritat que ara torna amb molta empenta perquè la realitat ens crida i no li podem girar l’esquena. Hi ha gent que té més sensibilitat i que no pot no sentir-ho. També és cert que la realitat ens inspira i que nosaltres podem ser canals per a parlar-ne des d’un llenguatge més artístic. M’agrada molt treballar des d’aquí. Sempre dic que no sóc una cineasta gaire enginyosa. M’agrada que sigui el món qui em parli o m’inspiri, i des d’allà poder connectar amb més persones que tenen les mateixes inquietuds o curiositats que jo. Com a docent també em sembla molt important d’obrir aquests nous espais per pensar-nos de manera diferent. Com podem transformar aquests llenguatges si no és des d’aquest primer moment en què comencem a formar-nos?

Vegeu ací Camille & Ulysse, de Diana Toucedo:

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.