Demolir Via Laietana, 43

  • La Gemma Pasqual ha escrit un llibre dur, honest, imprescindible. Trenat amb moltes veus, ordenat amb moltes dades. És clar que costa de llegir. Feu-ho

Núria Cadenes
05.04.2023 - 21:40
VilaWeb

Això és el que jo faria: seure a la cabina d’una d’aquelles grues que sostenen una gran, pesada bola d’acer forjat, respirar fondo i vinga-li.

Es veu que hi ha dos processos clau per a executar la demolició: situar la bola suspesa del braç de la grua a l’altura desitjada, tibar-la cap a la cabina amb un altre cable d’acer, alliberar-la i deixar que colpegi la paret de la casa del terror per l’efecte pèndol (que també es pot accelerar amb l’impuls d’un moviment subtil del braç de la grua); o bé, si comences l’enderrocament per la teulada o et vols carregar el terra d’una planta que ja no té sostre, pots deixar penjada la bola enlaire, lligada curt, i alliberar aleshores el cable secundari per propiciar-li, senzillament, la caiguda lliure.

Sense pressa, tot plegat. Assaborint cada moviment, cada cop, cada estrèpit que causi la força justa de l’energia cinètica, l’avenç implacable de la destrucció.

Fins que no en quedi res. Pols i runa per passar-hi un gran rasclet.

Això és exactament el que jo faria si la cosa depengués de mi, o, més precisament encara, si depengués tan sols del que em demana el cos sense cap altra consideració: demolir, trinxar, enderrocar, derruir, capolar, esfondrar completament el maleït edifici, la carcassa sinistra que és la seu de la policia espanyola que tenim plantificada al número 43 de la Via Laietana de Barcelona.

La casa de l’horror.

La Gemma Pasqual ha escrit un llibre dur, honest, imprescindible. L’ha editat Comanegra, duu per títol Torturades i el subtítol és explícit: “Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019)”. Costa de llegir. Jo ho estic fent molt a poc a poc. Aturar-se a respirar. Empassar saliva. Tornar-hi. Serrar les dents. Una llàgrima. Una altra. Aturar-se. Tornar-hi.

És un llibre trenat amb moltes veus, ordenat amb moltes dades. La primera, 1941-2019, ja colpeix des de la coberta mateix: dins d’aquests anys queden compresos els testimonis que tracen el dibuix del tètric edifici. És la paorosa continuïtat. Un altre fil que la mort del dictador Franco no va tallar. La Soledad Real, que va ser detinguda el 23 d’agost de 1941, que va sobreviure a vint-i-vuit dies a l’infern de Via Laietana, que va perdre el company, en Josep Fornells, l’amor de la seva vida, assassinat a les mateixes hòrrides estances, ho explicava amb una imatge esfereïdora de la sala de tortura: “Al fons de l’habitació hi havia asseguts un grup de joves, tots molt ben vestits, que contemplaven l’actuació dels veterans.” Eren els aprenents.

El darrer testimoni cronològic és el de la Xènia Garcia Riera. La van detenir l’any 2019. I és important que sigui la seva veu, precisament, la que obre el llibre. La veu del 2019. Del 2019. Cal tornar-ho a dir? Del 2019. Perquè en quedi constància d’entrada, que el passat brutal continua aquí, avui. Perquè siguem de seguida conscients que les fotografies en blanc i negre han transitat fins a les pantalles interconnectades en color sense que dins de les estances llardoses de la comissaria que la policia espanyola ens manté a Via Laietana hi hagi arribat la llum de les garanties democràtiques. Perquè ens adonem que la història que s’hi descriu és present esgarrifós.

Ara farà un parell d’anys vaig anar a Colònia. Volia repassar l’antic limes entre l’imperi romà i els pobles germànics de l’altra banda del Rin. Coses. El cas és que vaig fer estada a la Colonia Claudia Augusta Agrippinensium, l’actual Köln. I que, com que l’objectiu era el segle I de la nostra era, m’hi vaig concentrar. Però que qui sap si hi tornaré mai, i que hi ha coses que igualment s’han de conèixer. La catedral imponent i sempre en reconstrucció, l’església romànica de Sant Martí… el Centre de Documentació sobre el nazisme.

Entre el desembre del 1935 i el març del 1945, aquell edifici convertit de fa dècades en museu i centre d’estudi i memòria i difusió va ser la seu de la Gestapo, la policia secreta de l’Alemanya nazi. L’antiga presó, el pati on van assassinar centenars de persones, són ara espais commemoratius. I visitar-ho trasbalsa. Molt. El soterrani amb les cel·les. Les parets amb les inscripcions de la gent que hi tenien tancada. Costa de veure. Desfer després el nus a la gola. Però s’ha de fer.

A més de la preservació dels noms i la memòria, de la commemoració, del dir a les víctimes que aquí ens teniu, en homenatge, aquell Centre de Documentació és també espai expositiu per a estendre el coneixement: la vida a la ciutat durant l’època nazi, les persecucions per qüestions polítiques o d’origen, el genocidi contra els jueus, contra els gitanos, i la resistència, també. S’hi fan conferències. Estudis. Trobades. Exposicions temporals. És un punt d’investigació important. Té una biblioteca especialitzada. Una Oficina d’Informació i Educació contra l’Extremisme de Dreta. Un Departament de Documentació per a preservar i organitzar i oferir l’accés a fotografies, documents, objectes, cartells, testimonis, de tot.

He dit que, si fos per mi, el maleït edifici de Via Laietana aniria a terra. Així ho sento. I, tanmateix, sé que, en realitat i en justícia, s’ha de fer allò altre, allò de Colònia, allò que de fa anys reclama la societat catalana: convertir el tenebrós catau de la tortura en espai de memòria i d’estudi. Allò que les institucions de l’estat espanyol es neguen sistemàticament a permetre.

No ho volen de cap manera.

Torturades es tanca amb un apartat documental ben ordenat. Un apunt de la història de la brigada político-social de la policia espanyola, de la brigada d’informació, de l’anomenat grup sis. I amb els noms. Les denúncies per tortures. Els ascensos. Les medalles. És això que s’explica al començament de tot: “L’estat espanyol ha estat deu vegades condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans per no investigar denúncies de tortura. D’aquestes deu, en set ocasions el jutge instructor era Fernando Grande-Marlaska, l’actual ministre de l’Interior”.

És clar que costa de llegir. Feu-ho.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor