Del 15-M al 155-O

Com que no sé per on començar, ho faré pel final. Perquè l’endemà de la massiva manifestació pro-155, encara tinc a l’espinada el calfred de veure aquestes dues piulades del mateix dia:

El detall menys important és que dos admiradíssims escriptors de la generació dita progre i antifranquista avui es facin ressò d’un titular del diari del Conde, perquè també l’haurien trobat a l’Ara, si el llegissin, ves per on. Són ironies que, en un moment que tant és La Vanguardia com El País, i tant és El País com La Razón, han perdut tota la gràcia. El calfred ve de veure uns veterans influencers de l’esquerranisme participant de l’aquelarre deshumanitzador de dos presos polítics, traduït per als negacionistes: dos activistes que per les seues idees polítiques són privats de llibertat. Perquè ningú no dubta que si Sánchez i Cuixart, en lloc de fer una crida a dissoldre una concentració independentista, haguessin fet una crida a dissoldre una manifestació falangista, amb els seus atacs a periodistes, passejants i béns urbans, ara serien al costat de les seues famílies i veient créixer els seus fills. Si la sensibilitat davant de la injustícia va per barris i la diferència la marca que no siguin empresonats a Turquia, el mal no fa menys mal.

D’aquí ve el calfred per aquestes dues piulades idèntiques, i les agafo amb pinces de laboratori, aïlladament, sense tenir en compte polèmiques precedents. El meu calfred ve de percebre clarament la ratlla –vermella no: negra– que travessen, l’aire gèlid de ‘fi de cicle’ que suposen per a algunes persones que, com servidora, van saber admirar aquests autors més enllà de les lògiques discrepàncies de viure dins de marcs –països– mentals diferents. Era fàcil: allò que vosaltres voleu per al vostre país és si fa no fa el que jo vull per al meu, i a veure qui ho aconsegueix primer en benefici de l’altre. De fet, alguns crèiem que hi compartíem una determinada idea del món –del món que no és Catalunya, s’entén– i que, amb ‘adversaris’ com ells, ens podíem sentir segurs més que no amb els adversaris naturals: donàvem per fet que, per sobre de les diferències, coincidíem en la por primària de tornar enrere, a les tenebres, a la foscor. Quanta innocència. Perquè al final ha resultat que la unitat d’Espanya passava per sobre dels valors que crèiem compartits, i ja sé que la majoria ja ho sabíeu de fa dècades, però alguns hem hagut d’arribar fins a aquest punt per a adonar-nos-en de la manera més crua.

Enteneu la meua desesperança: el mateix dia que a Barcelona surten tres-centes mil persones celebrant impúdicament la presó dels innocents i demanant més detencions a crits, el mateix dia que surten al carrer tres-cents mil veïns teus que demà mateix t’empresonarien –faig veure que no sé això dels ‘catalans’ vinguts en autocars, trens i avions–, és del tot descoratjador adonar-te que la resposta de la progressia donat el cas, lluny del silenci dels manifestos, seria avalar la crueltat, la burla i la humiliació. Com el ‘¡Líbranos de Rajoy y del PP, por Dios!’ de l’Iceta que diumenge es feia selfies amb el PP, a la mateixa ‘mani’ on trobava el consol la ultradreta. És això: la unitat d’Espanya per sobre d’uns valors mínims universals. Ara ja entenc del tot els que deien que ja entenien per què Franco havia mort al llit.

Però algú podria esperar, i ara enllaço amb el títol, que la progressia nascuda en democràcia respondria diferent. Molts vam seure a les places el 15-M perquè ens en sentíem part, fins que alguna cosa va començar a fer pudor de socarrim: quan es tractava de votar el reconeixement del dret d’autodeterminació, intentaven treure-se’ns de sobre amb un massa conegut ‘vuelva usted mañana’. Anys més tard, quan l’esperit 15-M va decidir concórrer al sistema, alguns vam fer com amb els ‘progres’ que els precediren: vinga, va, allò que vosaltres voleu per al vostre país bla-bla-bla, i a veure qui ho aconsegueix primer en benefici de l’altre. Al seu país, havien d’assaltar ‘el cel’ del ‘atado y bien atado’, mentre que al nostre, els ‘indepes’ fèiem forat per on és més fàcil enderrocar el règim del 78 i el mite de la ‘modèlica’ transició. A veure qui se’n surt abans, en benefici de l’altre. Alguns vam pensar que l’anhel últim era el mateix –si tu l’estires fort per aquí…–, fins que, de nou, hem tornat a constatar que la unitat d’Espanya passava per sobre dels valors que crèiem compartits. L’equidistància entre el peix petit i el peix gros és el peixet per al peix gros. El ‘Ni DUI ni 155’ del colauisme és sempre 155. Les ‘aliances fraternals’ resulten en la desautorització centralitzada de la dissidència d’Albano-Dante Fachin. Per acabar d’il·lustrar aquesta nova transició ‘modèlica’, una piulada ‘fraterna’ que és tot esperit del 15-M fet 155-O:

Lligat i ben lligat.