David Verdaguer
Foto: Isaac Planella.

Podem riure de discapacitats, migrants, obesos o transsexuals? Hem donat per fet que no, però David Verdaguer en fa broma cada dimecres a TV3. Presenta ‘Tabús‘, que cada setmana reuneix quatre o cinc persones de diferents col·lectius estigmatitzats, com ara cecs, gent amb malalties terminals, amb diversitat funcional, d’ètnies diverses, del col·lectiu LGTBI, amb trastorns mentals, amb obesitat o en situació de pobresa. Amb ells, passa una setmana en una casa de l’Empordà i mesos després els reuneix a la sala La Paloma de Barcelona per fer un monòleg d’humor negre sobre els seus problemes. Quina és la clau perquè aquestes persones obrin el cor davant les càmeres i accedeixin a ser objecte de bromes? Ens ho respon David Verdaguer, qui ha hagut d’acabar el muntatge i la postproducció del programa des de casa per la Covid-19.

Tabús és un programa d’humor, però alhora és un programa molt emotiu i trist quan empatitzem amb els protagonistes. Quina és la recepta per a fer funcionar aquest còctel d’emocions?
—Suposo que és com l’amor i l’odi, que només hi ha un pas. Entre l’humor i la tragèdia hi ha un pas petit, penso que la cosa bonica és la combinació. Si féssim un programa amb només la part de la casa, seria un ’30 minuts’ o ‘La Marató’. Afegint-hi el monòleg, no tan sols els valora –i crec que la manera més seriosa d’afrontar els problemes és amb l’humor– sinó que també fa que els deixem de tractar amb paternalisme. Els tractem de tu a tu, ni com a pobrets ni com a superherois. Ells riuen molt i és una mena d’agraïment a haver estat valents explicant la seva vida. La cosa important d’aquest programa és que hi treu ferro. És bonic que vegis una part emotiva i moments més foscos, i que llavors hi posis llum amb la broma.

Seria possible fer humor negre d’aquestes persones sense haver-vos-hi acostat emocionalment abans?
—No, segur que no. Per a mi seria impossible. Perquè hi hagi humor, i en aquest cas és humor negre, hi ha d’haver amor. Si no ens tinguéssim afecte, pensarien ‘qui és aquest senyor imbècil amb bigoti que riu del que em passa?’, però pensen ‘en David fa bromes amb mi’. Aquesta és la grandesa. He conegut trenta-quatre persones estupendes, amb algunes continuo parlant-hi força. Sense la convivència no tindria cap mena de sentit, ens permet de ‘riure amb, no ‘riure de.

Com vau perdre la por de plantar-vos davant una sala plena de gent i començar a fer acudits de qüestions que segurament els han fet molt de mal en el passat?
—Amb molt de respecte. Com més anys passen, més por tinc. M’angoixo i tinc més nervis cada any, és horrible. Però ho faig acceptant la por i sortint. És de valents, acceptar la por. Estic convençut que el text està bé i que en tindré el vist-i-plau. A més, els vaig dir que si alguna cosa no els agradava, m’ho podien dir. Jo els deia: ‘Aquest programa només ha d’agradar els convidats. Si també agrada l’audiència, seré molt feliç, però l’important és que veieu el programa i vulgueu ensenyar-lo als fills.’ Tinc la sort de formar part del grup de guionistes i les bromes que faig me les crec molt.

Us passava que us sortien bromes que vèieu massa bèsties, o unes altres massa paternalistes?
—Oh, i tant, sobretot bèsties. Com a guionistes, teníem una sort increïble perquè pots tocar temes que normalment no toques, però hi ha hagut autocensura. Has de saber on ets i a qui les fas. Si les féssim amb gent que no hi tingués res a veure, seria diferent, però és davant una sala plena amb els protagonistes del programa, altres persones del mateix col·lectiu i familiars i amics seus. La qüestió important és el sentit comú i el sentit de l’humor. Fer-ho amb respecte i sinceritat: fer la broma i si entra, bé, i si no, només és una broma.

Quins són els límits de l’humor?
—Crec que no existeixen.

Bé, us heu limitat.
—Ens hem limitat, però els límits de l’humor no existeixen. Els hem limitat a TV3, al col·lectiu, al que nosaltres crèiem que s’havia de fer… Però crec que en l’humor no hi ha d’haver límits, n’hi ha d’haver en les veritats. Es dóna una responsabilitat als còmics que em toca bastant l’escrot. ‘No m’ha fet gràcia aquesta broma.’ Bé, és una broma, no t’ha fet gràcia, però no passa res. T’has de preocupar de la gent que parla seriosament. L’humor no hauria de tenir límits, però ajuda que hi hagi un distanciament i que passi el temps.

Hi ha la teoria que l’humor s’ha de fer de baix a dalt. Si ets pobre, pots riure d’un ric, però si ets ric, no pots riure d’un pobre. Com a home blanc, heterosexual i cisgènere que crec que sou, què en penseu?
— Sóc una dona portuguesa! [riu] No… L’humor que dispara de baix cap a dalt s’anomena sàtira, i és una mena d’humor que està molt bé, però no sempre ha de ser així. Durant els monòlegs, sí que disparem amunt a vegades, però sobretot disparem en horitzontal, de tu a tu. Com que hi ha aquest amor que ens uneix, ho fem així. Que l’humor ideal és la sàtira contra els poders establerts, els polítics, l’església, els rics, el capitalisme, sí, i és molt necessari. Però disparar cap amunt és molt fàcil de fer.

Hi ha històries molt dures. Quin moment ha costat més?
—Hi ha hagut uns quants moments que m’han afectat, però tenia molt clar que no ho havia d’ensenyar a càmera. Els protagonistes són ells i si algú es vol emocionar, ho ha de fer des de casa seva, però jo no havia de fer de catalitzador. M’han afectat moltes històries, però essent sincer: a mi em fa molta cosa morir-me, sóc molt hipocondríac. Al programa de malalts terminals hi va haver algun moment que em vaig trencar, però vaig aguantar fins a acabar l’entrevista i després ja vaig pujar a l’habitació a plorar o fer el que hagués de fer. M’agrada molt escoltar la gent i sóc força empàtic, a vegades ho he passat malament.

D’aquell programa sorprenia la normalitat amb què parlaven de la mort, però és que és la seva normalitat.
—Sí, i això és la cosa bona. No és gens dramàtic, és el programa amb més vida i més ganes de viure. És curiosíssim. De fet, el monòleg acabava així: ‘No he conegut quatre persones amb més ganes de viure que vosaltres.’ És increïble, aquell programa. Amb ells mantinc una relació i és molt bèstia. Aquí també feia humor disparant cap amunt, perquè tots ens morirem. Sabent-ho o no, amb data de caducitat abans o després, però tots ens morirem. És fantàstic fer humor de la mort, aquí ningú no s’ofèn.

Els protagonistes del programa sobre malalties terminals a la platja.

Al programa us heu trobat amb persones que eren de més d’un d’aquests col·lectius. Ara penso en en Rubén, que a més de ser nan és homosexual. Com els afecta aquesta suma de potencials discriminacions?
—Ell ho deia: ‘Jo era un nan, en un poble i homosexual.’ I l’Enric li responia: ‘Tens més números que et toqui la loteria’. Són moltes coses juntes que et fan la vida una mica més difícil. Suposo que allò que no et mata et fa fort. Crec que en Rubén va ser l’únic cas que vam tenir així. De fet, ens va demanar de venir al programa de LGTBI, però li vam dir ‘No Rubén, no pots venir. Ja has sortit en aquest.’ [riu]

Hi ha alguns participants del programa que han nascut tal com són o que han patit un accident, però n’hi ha d’altres, com els dels capítols d’obesitat i pobresa, que arrosseguen un sentiment de culpa. Què us heu trobat en aquest sentit?
—És molt cardat. On ens va costar més trobar gent va ser per als programes d’obesitat i pobresa. Ningú no t’assenyalarà amb el dit perquè hagis tingut un accident de cotxe o tinguis una malaltia terminal. Aquest és el problema: vivim en una societat tan merdosa que si ets pobre o obès, és culpa teva. Això és molt injust. Ara s’ha demostrat que tots som en risc d’exclusió social. Ens va costar molt trobar gent que volgués compartir la seva experiència. De fet, molta gent no sabia que en Joan havia viscut al carrer.

Com heu aconseguit que els protagonistes de ‘Tabús’ expliquin les seves inseguretats davant la càmera?
—Jo no vaig voler ser al càsting perquè no els volia conèixer abans. No sóc periodista i em sembla dificilíssim fer la pregunta que toca i quan toca. Tinc molta pràctica a parlar i escoltar als bars, tota la vida que ho faig. Ha fet molt l’equip, que era molt reduït i no poden ser més macos. Era condició indispensable que no solament fessin bé la feina, sinó que fossin bona gent. Les festes que es muntaven després dels rodatges a la terrassa quan el Pablo de so treia l’ukulele… Això era important, ens sentíem com un grup d’amics en una casa de colònies. Era la clau perquè se sentissin tranquils i relaxats.

Després d’haver travat aquesta relació tan propera, hi ha algú que us hagi deixat preocupat perquè veieu que realment no és feliç?
—Preocupat, no. Que passes dies pensant en alguna persona que et cala més endins que altres, sí. Et deixes de mirar el melic i t’adones que hi ha moltes realitats i que un pas important per a normalitzar això és l’empatia, escoltar i deixar de mirar-te a tu per mirar cap enfora. Tots m’han deixat algun foradet, però alguns més profundament i altres menys.

Com creieu que perceben el programa els espectadors d’aquell mateix col·lectiu que també estan estigmatitzats?
—Crec que, en general, bé. Crec que agraeixen que se’n parli i que sigui des d’un lloc normal. Sense penes ni heroïcitats. Un noi que anava amb cadira de rodes va contactar amb mi per Instagram i em va dir que no tenia clar si li semblava bé que féssim broma d’això. Li vaig dir: ‘Espera que s’emeti el programa de diversitat funcional i en parlem.’ Li vaig donar el meu mòbil, però no m’ha trucat. O li va agradar molt i no me’n vol dir res o li va agradar tan poc que no em vol insultar per telèfon, no ho sé. A Instagram, un noi sense un braç que feia peses em va fer una broma per un acudit d’un monòleg on feia conya sobre la gent sense braços i després va dir: ‘Retiro el que he dit, però si he ofès algú, què faran, em donaran un cop de puny?’ Era un paio sense un braç preparant-se per al cop de puny quan em veiés pel carrer. Amb uns braçots que al·lucines, que eren com quatre cames meves. Ho vaig entendre com una broma. La llibertat d’expressió té això: sóc lliure de riure del que vulgui i tothom és lliure d’ofendre’s.

Prenent el sentit estricte del mot, més que tabús –coses de les quals no es parla– el programa posa cara a gent de col·lectius estigmatitzats. Creieu que a la televisió pública hi ha qüestions de les quals no es parla?
—Suposo que sí. No es parla del suïcidi, per exemple. Afortunadament, hi ha periodistes que fan feines increïbles i tenim documentals de tot, i el ’30 minuts’ fa una feina espectacular, per exemple. Suposo que no és tant de què no es parla sinó com se’n parla. No és el què, és el com. Per això volia ser productor executiu del programa, per tenir control sobre això i no arribar a la part groga de les històries. És molt fàcil arribar-hi i el problema és que el groc brilla tant i és tan horrible… Estic molt content amb això.

No hi ha ni una llàgrima al programa, oi?
—Sí que n’hi ha alguna, però això no vol dir anar al groc, perquè no hi furgava. La Pilar, de pobresa, se li trencava una mica la veu quan explicava que els pares i els fills l’ajudaven a ella, i la Marisé, que anava amb cadira de rodes, s’emocionava una mica al sopar. Però no continues preguntant per pressionar. No volia un to groc, és una cosa que em repugna. I ho hem aconseguit.

Quins col·lectius creieu que han quedat per a una segona temporada?
—Si hi hagués segona temporada, hauríem de pensar-hi. Ara em vénen al cap les addiccions, seria un bon programa. Una persona ludòpata, un ex-cocaïnòman, un ex-alcohòlic, un addicte al sexe… Però hauria de pensar-hi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.