Un grup de treballadors de la cultura penjant una pancarta al Teatre Metropol de Tarragona

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

De totes les decisions incomprensibles que es prenen en aquesta crisi del coronavirus la persecució de la cultura, dels treballadors de la cultura, és, probablement, la que entenc menys. Pel menysteniment que implica d’una activitat que ens ha estat bàsica, que ens és bàsica, i que crec que no solament no hauria de ressentir-se de les conseqüències de la crisi sinó que, per contra, hauria de ser catapultada i promocionada encara més. Perquè no hi ha res com la cultura, a més del suport màxim al sistema de salut i de la creació d’una renda garantida per a tots, que ens puga ajudar a escampar aquesta molèstia íntima, aquest mal de panxa permanent i feixuc que ens afecta de fa mesos. Salvar-nos d’aquest malson.

La cultura no guareix el cos. No és aquesta la seua faena ni ningú li ho demana. Però la cultura té cura del caràcter i les emocions de les persones. I en una situació tan excepcional com la que vivim això és d’una importància transcendental. La tensió a què ens trobem sotmesos també ha de ser tractada i també necessita l’esforç prioritari de la societat, ara, quan pitjor ho passa.

És veritat que aquestes darreres hores unes quantes administracions han reaccionat a la protesta legítima dels artistes, que finalment han començat a alçar la veu amb impaciència i evidentment molests. Però no n’hi ha prou. Cal molt més. El teatre, les músiques, el cinema, les llibreries, la dansa i els museus, per exemple, han d’ocupar tan ràpidament com es puga el lloc més normalitzat que siga possible en la nostra societat. Els necessitem per a ajudar-nos a entendre això que ens passa. Ens són necessaris i imprescindibles per a mitigar l’ansietat que ens acaça, per a acompanyar-nos i treure’ns de l’obsessió diària sobre el coronavirus, d’aquesta roda que gira sense aturador sobre el nostre cervell.

Tanmateix, deixeu-me dir que crec que encara hi ha una altra raó per a reclamar que els professionals de la cultura no resten desatesos en el pitjor moment –ni els de primera fila ni els més humils, ni els qui es posen davant els micros ni els tècnics amagats sempre rere la foscor, amb un petit llum il·luminant la seua tasca. I aquesta raó és l’agraïment. L’agraïment que crec que els devem tots, que tinc jo, per la manera com el seu treball ens han fet, com ens han ajudat a entendre’ns amb la música, amb el teatre, amb el cinema, amb els llibres…, per tant d’esforç que hi han esmerçat, tant de treball, a ensenyar-nos a viure.

Jo no sé si seria més o menys igual –com a persona, vull dir– si en compte de beure cafè begués te. O si treballàs en una oficina. O si visqués a Austràlia. O si tingués carnet de cotxe en compte d’anar amb tren. Però sé –en posaré només un exemple i crec que cadascun de nosaltres en podria posar mil– que sense haver devorat el Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés jo no seria qui sóc. Perquè ell em va explicar que hi ha les dones i la llibertat. Que hi ha la terra. Que hi ha veus que s’escolten rere les portes. Que la nit camina de puntetes i els llençols dibuixen sempre la suor com si fos un quadre d’un d’aquells de museus altíssim. Que no s’és res si no s’és poble. I que tots tenim una mort petita, ben nostra.

I perquè sóc conscient que això no té preu, no estic disposat a restar sord ara davant la seua queixa, quan més ens necessiten, i a deixar la cultura i els seus treballadors allà al final de totes les prioritats, morint-se de gana. Simplement, és que no em semblaria decent…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.