The Washington Post · Jim Wyss

D’ençà que les forces especials dels Estats Units van detenir a Caracas el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, Washington ha insinuat repetidament –i ha advertit explícitament– que el règim cubà serà el següent de caure. Presa del blocatge econòmic imposat pels Estats Units, enguany l’illa pràcticament no ha rebut importacions de petroli ni gas; dimecres de la setmana passada, finalment, el govern anuncià que el país ja no tenia reserves del combustible, clau per a mantenir en funcionament les centrals elèctriques.

El president dels Estats Units, Donald Trump, i el secretari d’estat nord-americà, Marco Rubio, han dit i redit que l’objectiu d’aquesta campanya de pressió econòmica és forçar un canvi de règim a l’illa, governada de fa dècades pel comunisme. Ambdós han insinuat que, si el règim no cau pel seu pes, Washington pot recórrer a la força bruta, sense més detalls.

Trump ha dit que el règim cauria “ben aviat”, però els dirigents cubans s’han mantingut desafiants. “En el pitjor supòsit possible, Cuba té una certesa: que qualsevol agressió externa toparà amb una resistència indestructible”, escrigué a X el president cubà, Miguel Díaz-Canel, el mes de març.

L’any 1999, quan el predecessor de Maduro, Hugo Chávez, arribà al poder a Veneçuela, Fidel Castro –aleshores president de Cuba– no trigà a apadrinar-lo políticament. Veneçuela, un país ric en petroli, esdevingué ràpidament el principal soci de Cuba en matèria d’energia: en un moment determinat, Veneçuela arribà a exportar més de 100.000 barrils diaris de petroli a l’illa a un preu molt rebaixat, per a mantenir-ne viu el govern.

Els vincles entre ambdós governs continuà fins i tot després de la mort de Chávez, l’any 2013; Maduro, de fet, va mantenir les exportacions de cru rebaixat a l’illa fins i tot quan l’economia de Veneçuela començà a fer aigües.

La detenció de Maduro, a començament d’any, posà fi a aquest suport de la nit al dia. Cap país no ha fet cap gest per a omplir el buit deixat per Veneçuela, perquè Trump ha amenaçat d’imposar aranzels a qualsevol qui subministri petroli a Cuba. L’economia de l’illa ja estava molt malmesa abans de la detenció de Maduro; i ara es troba en caiguda lliure.

Els símptomes d’aquesta penúria econòmica es veuen arreu de Cuba. L’escassetat de combustible ha agreujat encara més els problemes d’una xarxa elèctrica decrèpita, i els deu milions d’habitants de l’illa es troben amb apagades constants. La benzina s’ha hagut de racionar, els complexos turístics han hagut de tancar i el govern ha impedit a les aerolínies que omplin el dipòsit a l’illa. S’han vist manifestacions esporàdiques a la capital, l’Havana, i a la rodalia; al març, manifestants de la ciutat de Morón apedregaren la seu local del Partit Comunista i hi calaren foc.

L’ONU ha denunciat que el blocatge nord-americà ha impedit que el govern cubà pugui alimentar els ciutadans més vulnerables, de manera que el país és al caire d’una crisi humanitària.

La Xina, el Brasil, Mèxic i més països han proporcionat –o s’han compromès a proporcionar– aliments i ajut humanitari a Cuba. Si les importacions de combustible no es reprenen a curt termini, no és clar quant de temps més es podrà mantenir dempeus el govern.

A final de març desembarcà a l’illa un petrolier carregat amb uns 730.000 barrils de petroli rus: per mantenir el nivell d’activitat econòmica habitual, a Cuba li calen uns 100.000 barrils de petroli cada dia. El carregament, segons que explicà el ministre d’Energia cubà, Vicente de la O Levy, permeté de reduir la freqüència i durada de les apagades durant uns quants dies. El combustible, tanmateix, s’exhaurí a començament d’abril i d’aleshores ençà no n’hi ha arribat més.

Nombrosos governs nord-americans han provat de fer caure –o, si més no, reformar– el règim comunista de Cuba, que fa seixanta-set anys que és al poder, però segurament cap president no ha intensificat tant la pressió sobre l’illa com Trump. Esperonat, si més no en part, per Rubio –nascut en una família d’ascendència cubana a Florida–, el govern ha endurit les sancions sobre l’illa i ha pressionat els veïns –com ara Guatemala, Hondures i Jamaica– perquè es desempalleguin de les missions mèdiques cubanes, una font d’ingressos clau per a l’Havana. L’Equador i Costa Rica, a més, han tallat relacions diplomàtiques amb Cuba a instàncies de Washington.

Els nord-americans d’origen cubà, que fa temps que clamen per la caiguda del règim, són un grup electoral clau, especialment al sud de l’estat de Florida. Una hipotètica caiguda del règim, per tant, automàticament convertiria Rubio en un dels grans favorits a les primàries republicanes que decidiran el candidat del partit a les eleccions, a què Trump ja no es podrà presentar.

Càlculs electorals a banda, la Casa Blanca veu Cuba com un punt d’entrada al pati del darrere dels Estats Units per als grans rivals geopolítics de Washington, com ara la Xina, Rússia o bé l’Iran. Alguns dirigents nord-americans, per tant, creuen que un hipotètic canvi de règim és una manera de contrarestar aquesta influència.

A mitjan març, després de mesos de rumors i filtracions procedents dels Estats Units, el govern cubà admeté que negociava amb Washington sobre el futur de l’illa.

Representants nord-americans han negociat amb alts responsables del govern cubà, com Raúl Guillermo Rodríguez Castro, nét de l’ex-president cubà Raúl Castro, germà de Fidel. Sembla que Rodríguez Castro es troba estretament vinculat a GAESA, l’extens conglomerat d’empreses dirigit per l’exèrcit cubà.

El 14 de maig, el director de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, John Ratcliffe, visità l’illa per a una nova ronda de negociacions amb representants del govern cubà; aquestes darreres setmanes, alguns alts càrrecs del govern nord-americà han expressat frustració per la manca d’avenços en les negociacions.

Cuba, mentrestant, ha pres mesures destinades a aplacar Washington, com ara l’alliberament de presoners polítics i l’obertura de certs sectors de l’economia al mercat lliure. El 16 de març, el govern anuncià que començaria a permetre als cubans que resideixen a l’estranger d’invertir i fundar empreses a Cuba, com fa temps que reclamaven els exiliats cubans a Florida. L’Havana també ha començat a permetre a les empreses privades que importin combustible pel seu compte.

No obstant això, Rubio diu que amb aquestes mesures no n’hi ha prou i que qualsevol proposta caurà en sac foradat fins que l’Havana no s’avingui a renovar la cúpula del règim de dalt a baix.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb