bbc presentador presos

Bentrobats. Diu que diuen que aquesta tardor començarà forta. I el tret de sortida serà demà.

A manera d’hacendado que puja a visitar, com fa cada tant, l’explotació de cafè que posseeix a la jungla, l’espanyolisme més bel·ligerant desembarca a Barcelona per explicar-nos les virtuts del bilingüisme… en una jornada monolingüe. Com l’explotador de Saimaza, garrell de tant anar a cavall, van tan sobrats que no es molesten ni a dissimular; no és només que el cartell sigui estrictament en castellà, és que ni tan sols escriuen com cal el nom de la institució que els ha llogat el local. En la lògica de l’amo, igual que el carrer d’Aragó és i serà sempre ‘la calle Aragón’, el CCCB és el Centro de Cultura Contemporánea, allà al Distrito Quinto, suposo que del casco antiguo. Totes les ponències, totes les intervencions i tots els debats es faran en la llengua de la convivencia: no hi ha millor bilingüisme que el que es predica en la teòrica.

És obvi que qualsevol costellada organitzada per l’entitat ultra Societat Civil Catalana és el que és, i no cal esperar-ne res més. Més enllà del divertiment de veure la desfilada de mòmios (poca broma que hi haurà intel·lectuals de la talla de Félix Ovejero o Chantal Moll, vinculats a… no endevinaríeu mai quin partit de logo carbassa?), el més significatiu del programa és l’absència de representants de la sociolingüística catalana. Ni de l’Institut d’Estudis Catalans, ni de la universitat, ni de cap entitat privada, concertada o desconcertada. Però no és pas una falta del comitè organitzador, com malèvolament han denunciat alguns. És, senzillament, que no n’han trobat cap. No hi ha cap especialista d’aquest àmbit disposat a prendre part en un festival glotòfag com aquest. Per això han hagut de recórrer a una professora d’anglès que ni tan sols és lingüista sinó especialista en dret (de fet, per parlar de l’ensenyament els deu haver passat una mica per l’estil, perquè resulta que no han trobat ningú més que la prestigiosa catedràtica Carmen Leal, membre de l’Asociación de Profesores por el Bilingüismo –sempre en la llengua bilingüe per antonomàsia, no cal dir-ho– i reconeguda autora de… ni un sol treball o estudi sobre la matèria).

Però alerta: que siguin ultraespanyolistes no vol dir que no siguin honestos ni vagin a cara descoberta. En això ens passen la mà per la cara. Perquè mentre l’independentisme viu tenallat pel bonisme que s’imposa ell mateix, l’espanyolisme no amaga gota les seves intencions. La idea que tenen de convivència lingüística és exactament la que exerciran demà: tolerar que la llengua local tingui una presència més o menys folklòrica, una espècia que dóna una mica de gust al plat, però si pot ser en privat i per a afers intranscendents. No pas per a donar nom a una institució cultural com el CCCB, per exemple. En definitiva, que es pugui dir ‘yo hablo catalán mejor que muchos de ésos, y me sé Espriu y Maragall de memoria’, que és un dels hits que sens dubte proferirà demà l’estimat Arcadi Espada, però sempre en la llengua de Javier Lambán.

Per això us recomano que hi aneu. Perquè és una ocasió d’or per conèixer de primera mà l’espanyolisme lingüístic, aquell que Moreno Cabrera s’ha fet tips de denunciar. Per sentir la veu del suprematisme desacomplexat com Juan Claudio de Ramón o Francisco Oya. Per comprovar de primera mà que el llirisme amb què aquí se sol abordar la qüestió de les llengües encara és més perniciós que el polític: si sou dels que us heu empassat que el bilingüisme social és una sort i que català i castellà conviuran, en màgica fluctuació (com digué el fi estilista), fins a la fi dels temps, aquí us daran un bany de realitat. Perquè l’imperialisme lingüístic castellà parteix dels mateixos pressupòsits que el polític: que hi ha un poble amb més drets que els altres per la simple raó que són més i manen. L’argument dels cuatrosientos millones elevat a axioma científic. La força bruta (en tots els sentits del mot) mal disfressada de rigor acadèmic. Irene Lozano mateixa, cara visible d’España Global i organitzadora de la saragata, passa per especialista en la matèria per haver escrit un pamflet on assegura, entre altres perles, que el castellà es va convertir en ‘lengua común peninsular por convivencia’. No per la guerra de Successió, no pel decret de Nova Planta, no per cap de les innombrables lleis que al llarg de tres segles han castrat el català i els altres idiomes ibèrics, no: per convivència. Després no digueu que no parlen clar.

Anar-hi també servirà, doncs, per a aprendre’n una mica. A dir les coses tal com creus que les has de dir, i no tal com penses que els altres trobarien més escaient de dir-les sense que ningú se senti ferit ni pugui pensar ni tan sols llunyament que hi ha hagut una voluntat, per vaga que sigui, de menystenir, menysvalorar o menysprear, i encara menys humiliar o ofendre, cap col·lectiu ni un, per petit, minoritari o residual que sigui. Bufa. I com que l’àmbit on justament ens costa més de dir les coses tal com creiem que les hem de dir, i no com pensen que els altres etcètera, és el que ens ocupa, us deixo aquesta proposta de Constitució (a l’article 3) que darrerament circula, per si voleu anar fent pràctiques.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb