Diu que va dir García Márquez que tothom tenim tres vides: una de pública, una de privada i una de secreta. A l’era del safareig global, per això, en podríem afegir una altra a mig camí de la primera i la segona: la vida publicitada, que vindria a ser la part de la nostra vida privada que seleccionem i editem per fer-la pública a qui se’n vulgui interessar. La vida publicitada pretén projectar la idea de naltros que més ens plau, i es podria equiparar a un espot permanent de propaganda electoral, on tothom participa d’un cert grau de ficció en el programa, però que no admet l’engany en l’ideari principal.

Faig aquesta introducció arran de la conversa masclista privada –o n’hauríem de dir secreta?– entre dos hòmens d’un partit d’ideari feminista i que les clavegueres van filtrar, quan els va convenir, a un dels seus magazins televisius. Ja ho sabeu: un senyor públic que fa broma en privat de nomenar dones per la seua talla de sostens i de com n’és, de difícil, de trobar-ne que facin de conselleres. I encara em diuen per via interna que es va referir a romaneses i brasileres ‘resultones’, com qui parla d’unes cortines per decorar la conselleria d’Ensenyament. Fa mal, fa mal.

Fa doblement mal perquè les paraules han estat furtades de la vida privada d’algú, aquest temple que tothom tenim i que, a les democràcies avançades, és un bé protegit per llei. D’entrada, en aquesta columna ens admira el coratge de les persones que, per exercir la seua vocació de servei públic, s’exposen a la possibilitat de tenir la intimitat amenaçada. En especial les víctimes d’aquesta guerra basada en la violació selectiva de drets fonamentals. Ara, als polítics d’ERC que els han vulnerat els drets –i anar sumant– els tocarà de denunciar, mentre que la resta ja no podrem desfer el fet d’haver ensopegat amb les seues paraules il·legalment sostretes.

Les persones que coneixen personalment la víctima principal expliquen que ell no és així, ans al contrari; que durant la seua activitat política sempre ha estat sensible a la causa feminista; que les seues accions contradiuen allò que expressa a la conversa privada, secreta, masclista, racista, o a la inversa. Amb la proximitat –’jo el conec’, ‘jo hi he treballat molts anys’– vénen els matisos i les justificacions, com és natural: només cal pensar com reaccionaríem naltros si la bomba hagués fet esclatar la intimitat d’algú a qui estimem i valorem, algú de qui en coneixem les virtuts que mai no sabran aquells que en poden fer sang fredament, des d’una pantalla igual de freda.

La proximitat matisa i justifica, doncs. I és també un altre tipus de proximitat, la dels hòmens amb els seus congèneres, que explica que la majoria de justificacions de la conversa robada ens vinguin d’hòmens: ‘qui no s’ha deixat portar, en un ambient de complicitat, per masclistades que en públic no gosaria?’ ‘Qui no ha dit barbaritats en la intimitat, que realment no les pensa, però que en determinades situacions, bla, bla?’ Colló. El gran descobriment. Com si no haguéssim lamentat vegades els comentaris que fan alguns hòmens amb un cop de colze quan les dones s’han girat d’esquena –o de cul?–, agombolats entre camarades que els fan sentir prou segurs per despentinar-se, afluixar-se el cinturó, la corbata, i descansar de la faceta d”aliats’ i companys de lluita que (ens) projecten públicament. Però el fet que siguem conscients d’aquesta realitat no la fa menys decebedora. Prova d’això és que la condemna pública ha estat unànime –pública, he: així qualsevol– malgrat que el veritable pas endavant serà quan el rebuig també es produeixi al moment, en privat, i que no sigui per la sospita que t’estiguin enregistrant.

En aquest cas que tots hi hem dit la nostra, el context és clau: evidentment que tothom és lliure de practicar la ‘doble vida’ que vulgui, fins i tot de predicar una cosa públicament i fer la contrària en privat, en secret, entre còmplices que comparteixen codis de comunicació. Però no tothom cobra un salari públic per ser i semblar fidel a les idees que predica, ni tothom ha assumit un compromís amb uns votants basat en la confiança que a l’esquena d’ells no trairà els principis que defensa de cara. Per aquesta raó, i entenent que fins l’ésser humà més íntegre té moments de debilitat i distensió, tindria sentit que el servei d’un polític fos d’una durada igualment humana, que li permetés de mantenir la coherència ideològica ininterrompudament i ferma durant tot l’exercici, sense posar en risc la salut pròpia i la del partit. I mentrestant, i en temps de guerra bruta amb més raó, qui no en sigui capaç, la porta és ampla. Perquè, a diferència de la vida publicitada d’un qualsevol de nosaltres, que si se’ns veu el llautó a l’Instagram tal dia farà un any, la impostura d’un càrrec públic esquitxa el projecte, els qui hi treballen i, en temps de guerra, fins i tot els votants que hi han confiat.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb