27.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.08.2023 - 08:14
Fa dies que vaig escriure un editorial explicant que la reivindicació completament acientífica de la doble denominació “valencià-català” de la llengua catalana era una argúcia del PSOE destinada a convertir una victòria –la normalització lingüística al congrés espanyol i la Unió Europea– en una nova derrota per als valencians. I explicava, també, que entrar en aquest joc irracional equival políticament a renunciar a derrotar l’extrema dreta.
El debat ha continuat aquests dies amb un desacomplexament evident i, ara ja, amb l’aparició de les manipulacions i mentides. Zahia Guidoum, dirigent de Decidim –ni més ni menys que l’organització equivalent a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca o l’ANC– ha arribat a dir que “sols l’extrema dreta i el blaverisme” van contra la doble denominació. Sols no: jo també hi vaig en contra, per exemple.
Convertir en conflictiva la gent que molesta sempre és revelador de les intencions de l’altre. N’he parlat més vegades, de manera que no hi insistiré massa. És mitterrandisme pur i de la pitjor mena: tu renuncies a ser allò que ets, et passes amb armes i bagatges a l’enemic, però perquè no es note tant acuses de feixista qui es manté a lloc. No crec que siga bo deixar passar per alt acusacions com aquesta.
No entraré, evidentment, a la discussió pretesament filològica, perquè no n’hi ha: la llengua és una i té un nom. No hi ha res a discutir. Però sí que vull parlar de la irracionalitat del debat i del mal enorme que aquesta irracionalitat, arrossegada intencionadament de fa dècades, fa a la societat valenciana.
El món viu un atac contra la raó. La negació de la ciència és constant i apareix per tots els racons. Dels terraplanistes als negacionistes de l’evolució, dels conspiranoics als predicadors de les teories més absurdes. Les societats occidentals hem entrat en una espiral molt perillosa en què un dels mecanismes que ens ha definit més bé i ens ha fet ser allò que som –el mètode científic– és atacat i deslegitimat, no tan sols, ni sempre, a partir de la ignorància.
Això té conseqüències que van molt més enllà del debat concret. Una societat on no es respecta la ciència, una societat on deixa de tenir valor saber allò que és cada cosa, esdevé una societat que no respecta la raó en sentit ampli, que no dóna valor al progrés.
Klaus Mann va explicar molt bé a Contra la barbàrie que rere aquest menyspreu s’amaguen sempre moltes més coses. Copie: “En realitat el que ens volen dir és que el mal ve d’aquest esperit estantís i superat de la raó, de la tolerància, del progrés i l’amor al proïsme. […] I allò que ens volen dir és que cal combatre i destruir la totalitat de les tradicions europees: l’herència hel·lènica i del cristianisme, la Revolució Francesa, l’herència de Goethe i Voltaire, de Kant i de Marx, de Schiller i Rousseau…”
I el debat és sobre això, tant si ho entenen com si no els abrandats partidaris de la doble denominació. La imposició política de la doble denominació passant per damunt de la filologia –fins i tot amb el penós espectacle de veure filòlegs passant per damunt de la filologia– és, sobre qualsevol altra consideració, un atac a la raó. Cosa que cap país, el meu tampoc, no es pot permetre.
Sobretot perquè una societat que menysté la raó, la ciència, la tolerància i el progrés a l’hora de definir-se ella mateixa –la cosa més bàsica de totes– què caram voleu que acabe essent sinó un femer intel·lectual i social, saó perquè floresca l’anti-intel·lectualitat de l’extrema dreta?
Fa pena sentir aquests dies gent teòricament partidària de la normalitat lingüística, que volen fer autoritat d’arguments vulgars, de l’estil de: “De la llengua, sempre n’hem dit valencià.” Caram, com sempre havíem dit que el món l’havia fet Déu en set dies! I què? Que aprendre –aprendre que la llengua és i es diu catalana i que cap déu no va crear el món– no té valor? Que progressar –progressar a partir del coneixement científic, entenent que la llengua és i es diu catalana i que cap déu no va crear el món– és una cosa negligible? Que millorar la qualitat del que fem i diem –a partir de saber i assumir que la llengua és i es diu catalana i que cap déu no va crear el món– no paga la pena?
Que “la gent” ho entenga o no, això és tota una altra cosa, però en cap cas no justifica res. “A qui no sap, se li ensenya”: aquesta ha estat la tradició i la forma de fer d’ençà de l’antiguitat clàssica, que aquella proposta demencial del Vulgus vult decipi, ergo decipiatur (‘Al món li agrada ser enganyat i, doncs, que sigui enganyat’) és més vella que Matusalem i hem après molt bé com combatre-la.
Dit tot això, és evident que hi ha un factor determinant que explica per damunt de qualsevol altre tanta incongruència i tanta desídia intel·lectual. Un factor que entra en joc d’una manera claríssima en el cas valencià i que Klaus Mann, en la seua llista, remarca encertadament: l’atac a la tolerància i la por que aquest atac suscita en les persones. Però jo he de dir que, de tot això que vivim aquests dies, aquesta és la cosa que em causa més estupor.
D’ençà dels anys setanta del segle passat al País Valencià la violència espanyolista ha estat brutal i incomparable a la que ha rebut cap altre territori dels Països Catalans. Morts, atemptats, agressions constants, bombes, prohibicions, insults, atacs legals… Ho han fet tot per impedir la normalitat del país i de la llengua catalana. I ara voleu dir que hauríem d’acceptar la seua estratègia eterna de dividir-nos, oblidant i abocant al fem tot allò que s’ha aconseguit amb el treball i la lluita d’aquests anys?
Perquè cal recordar que els anys vuitanta la Universitat de València –i les altres– van resistir com uns autèntics herois i van afirmar la llengua catalana en els seus estatuts, sense acceptar subterfugis ni concessions a la irracionalitat i la vulgaritat, enfrontant-se als tribunals i a la política i assumint amb dignitat el seu paper de far intel·lectual i social. Aquella batalla, que té noms i cognoms en persones digníssimes, va ser una magnífica continuació del propòsit d’enaltiment de la raó que Joan Fuster ens va inocular als valencians en la que jo crec que és la seua màxima aportació personal.
D’ençà dels seixanta, d’ençà del moment en què Fuster rebenta l’apatia històrica del vell regne, al País Valencià s’han dibuixat nítidament dues civilitzacions –tots els països tenen dins seu dos països, però els valencians tenim dues civilitzacions. L’una, catalana, europea i europeista, enlluernada per la raó, rigorosa i il·lusionada a fer de la nostra terra aquella “pàtria lluminosa i alta” –quin projecte polític més bonic!– que cantava l’Estellés. L’altra, espanyola, embrutada pel rot i el pet, vulgar, destinada a ofrenar noves glòries i callar davant Madrid, intel·lectualment tavernària, una nul·litat de projecte.
Si ara, després de tants anys i tantes batalles, després de tanta clarificació, algú vol fer el trànsit de l’una a l’altra per por de dir les coses com són, per cansament personal o perquè assumeix que la raó i la ciència ja no importen en el món d’avui, ja s’ho farà. Però amb mi que no compten per a aquest enterro.
PS1. En la dinàmica embogida d’aquests darrers dies, un altre factor lamentable ha estat la posició de gent del Principat que es permet de parlar del País Valencià –sovint sense conèixer-lo de res o a còpia de pobres anècdotes personals– amb una arrogància i una prepotència que ens fa molt de mal a tots. Com si els valencians fóssem uns subordinats seus, com si no fóssem uns i mateixos, uns iguals. Demane una reflexió també sobre això i agrairia molt, un dia com avui, que els amables subscriptors i contertulians d’aquest diari m’estalviassen la pena i la vergonya d’haver de llegir segons quins comentaris.
Aquells que menystenen la raó i la ciència és condemnen a la pròpia desaparició. Valencià, és com els valencians li diem al català; això ja ens ho va dir Fuster. En els darrers anys, hi ha molta gent, massa, que a qualsevol que no li dona la raó l’anomena nazi. Aquests són dels qui menystenen la raó i la ciència. Per acabar; es parla més català a la Plana, a la Safor o a la Marina, per exemple, que a moltes comarques del Principat.