Museo Ebraico di Roma
Via Catalana, 00186
Mapa a Google

Diu l’escriptor i hebraista Manel Forcano que molt abans que hi hagués catalans, a Catalunya ja hi havia jueus. En efecte, la presència és documentada ja al segle III dC i, amb el temps, la comunitat va prosperar fins a adquirir un important pes demogràfic, social, cultural i econòmic, a més de consolidar Girona i Barcelona com a grans centres del judaisme. Però tot es va capgirar l’estiu del 1391, arran dels pogroms antijueus que es van estendre de Sevilla per gairebé tota la península Ibèrica, inclosa la Corona d’Aragó: en pocs dies, les comunitats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Fraga, entre més, van acabar arrasades pels avalotadors, com va poder testimoniar el rabí Hisdai Cresques.

Els pocs jueus que es van escapar de la mort i de les conversions forçades van emprendre el camí de l’exili, en una diàspora que s’ha imposat d’estudiar Moriah Ferrús per mitjà de l’associació Nova Escola Catalana, que aspira a recuperar el llegat jueu català. Aquesta última setmana, per exemple, ha explicat en dues conferències a Barcelona i Tàrrega (i el dia 24 de setembre al vespre al Cafè de l’Òpera de Barcelona) quines van ser les destinacions principals d’aquell romanent d’expulsats: a més de la veïna Provença –que com a Catalunya hi havia una important presència jueva a l’època–, van fer cap a les costes d’Algèria, la península Itàlica i l’imperi otomà.

Fins a Alger, a una distància relativament curta amb vaixell des de Catalunya, València i Mallorca, s’hi van desplaçar un bon nombre de supervivents dels avalots dels calls que, de fet, van constituir l’origen de les comunitats jueves d’Algèria. Segons l’estudiós Idan Pérez, al llarg de les generacions els jueus algerians s’han mantingut fidels al llegat espiritual i els costums arribats de Catalunya o de Mallorca, fins al punt que encara ara es pot entreveure en la singular tradició litúrgica d’algunes comunitats jueves d’Alger una gran part de la tradició dels cants religiosos dels jueus catalans de l’edat mitjana.

Un impacte encara més gran va representar l’arribada de jueus de la Corona d’Aragó a l’actual capital italiana, Roma, on als segles XV i XVI es calcula que hi havia una desena d’escoles (sinagogues), i entre les quals la catalana aviat es va convertir en la més notable. El 1555, arran d’una butlla del nou papa Pau IV, es va decretar l’obligació a tots els jueus d’establir-se en un gueto prop de l’illa Tiberina i de compartir una sola sinagoga. Formalment es va complir aquesta última ordre, adquirint-hi un gran edifici, però internament es va dividir entre les cinc escoles principals: la catalana, la siciliana, la castellana, la nova (o italiana) i la del Tempio (o romana). Que els jueus catalans tenien un pes específic dins el judaisme romà en dóna testimoni el fet que l’escola catalana ocupava al nou edifici una mica més espai que les quatre restants juntes i que al voltant del recinte situat a la plaça de les Cinque Scole hi havia, significativament, d’una ‘piazzetta Catalana‘ a un ‘vicolo Catalano’.

Les coses no canviarien gaire fins al 1886, quan es va aprovar un projecte urbanístic per a tirar a terra tot el gueto. Les cinc escoles van desaparèixer sota la runa i, en lloc seu, es va aixecar pocs metres enllà el Temple Major de Roma, la gran sinagoga de la ciutat. El carrer que hi porta i que fa d’eix central de la nova zona reurbanitzada porta el nom de via Catalana, en record precisament de la comunitat jueva més important de la ciutat i molt present, per cert, al Museu Hebreu adjacent al gran temple.

Alguns refugiats catalans dels avalots del 1391 encara van anar més enllà, fins a la ciutat de Tessalonica, i van contribuir a convertir-la en la Jerusalem dels Balcans. Isaac R. Molho, en un article escrit en judeocastellà el 1951, explicava que des del principi del segle XIV ja hi havia jueus provençals i catalans amb sinagogues i tribunals rabínics propis. En una ciutat que va arribar a disposar en alguns moments de trenta escoles, la comunitat catalana era una de les més destacables i el 1515 es va dividir entre la ‘catalan iaixan’ (antiga) i la ‘catalan khadaix (nova). Tot i la divisió, en totes dues sinagogues es va continuar resant segons els costums de Barcelona i els ritus de Catalunya. Del 1527, per exemple, és un ‘mahzor’ (conjunt de llibres litúrgics) seguint la tradició catalana, que es va anar reimprimint fins ben entrat el segle XIX. I encara el 1927, en ocasió del cinc-cents aniversari d’aquell primer ‘mahzor’ català de Tessalonica, l’escola catalana el va reeditar potser sense ser del tot conscient que, pocs anys més tard, amb l’ocupació nazi dels Balcans, la pràctica totalitat dels jueus de la ciutat (molts dels quals amb cognoms provinents de Sefarad com Alxeikh, Almosnino, Barukh, Chacon, Xalo, Xealtiel, Isformis, Aleman, Arditti, Arocas, Tabukh, Saporta i Xalem) desapareixerien als camps d’extermini.

I una mica més: El català va sortir amb la diàspora dels jueus de Catalunya? Hi mira de donar resposta aquest article de Pilar Romeu-Ferré.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb