Catedral Basílica de Nuestra Señora de la Paz
Villa Imperial de Potosí, Bolívia
Mapa a Google

A quatre mil metres d’altitud, enmig de la serralada dels Andes, una ciutat va aconseguir d’eclipsar, a la darreria del segle XVI i una bona part del XVII, la majoria de grans capitals europees. Potosí, fundada a la falda d’una de les mines de plata més importants del món, es va convertir de la nit al dia en “el nervi principal” de la vida colonial hispana a Amèrica. Tot i que la importància de l’extracció del preuat mineral –i de retruc de la ciutat– va decaure a partir del segle XVIII, el record i l’esplendor d’aquella època d’or s’ha mantingut fins els nostres dies amb l’expressió castellana valer un potosí (valdre un imperi).

Gràcies a la plata que fluïa de les seves vetes obertes –o venes, en paraules d’Eduardo Galeano–, la vila imperial de Potosí es va destacar fa cinc segles per una magnificència arquitectònica sense parangó en la resta de fundacions espanyoles al continent americà. Com a exemples tardans d’aquella arquitectura florida i notable es pot esmentar la remodelació de la Casa de la Moneda i la reconstrucció de la catedral de la ciutat, aixecada originàriament a mitjan segle XVI i refeta del tot a partir del setembre del 1808 a causa d’un ensorrament. En totes dues obres, hi va participar, amb més o menys implicació, fra Manel Sanahuja, un franciscà amb estudis d’arquitectura nascut el 4 de desembre de 1755 a les Voltes (Baix Camp): en el cas de l’edifici civil, es va encarregar de reconèixer-ne el terrat i les voltes i de fer-hi la xemeneia cònica del forn de fosa; i en l’edifici religiós, en va ser l’encarregat principal. Malgrat que l’arquebisbe de Charcas, el també català Benet Maria de Moixó i de Francolí (Cervera, 1763 – Salta, 1816), en va col·locar la primera pedra el 15 de desembre de 1809, la guerra d’independència respecte d’Espanya –que començaria al cap de pocs mesos amb uns quants pronunciaments revolucionaris– va fer allargar molt les obres del temple, que no es va acabar de construir fins el 1836, dos anys després de la mort de Sanahuja.

De la vida d’aquest frare franciscà a Catalunya, en tenim ben poques dades: va fer el noviciat a Reus el 1785 i va passar pel seminari de missions de Propaganda Fide d’Escornalbou (Baix Camp). El 1796, es va oferir per anar a Amèrica i el van destinar al col·legi de Moquegua –a l’actual Perú. Tampoc no se’n sap gaire cosa de la seva formació en arquitectura, que es devia consolidar ja en terres americanes amb el contacte amb un altre frare català, Francesc Miquel Marí (de Claramunt, a l’Anoia). Però gràcies a la investigadora Maria Garganté Llanes sí que podem saber les influències profundes que van exercir les esglésies de la Catalunya Nova i de l’antiga diòcesi de Tortosa a l’hora d’aixecar la seva obra capital a la vila imperial andina, la basílica de Potosí, declarada monument nacional de Bolívia.

En un interessant i completíssim article, la historiadora va demostrar ben clarament la filiació catalana de l’edifici per mitjà de l’anàlisi i la comparació de la distribució de la planta, la decoració interior i tots els elements de la façana amb desenes de temples –ermites, esglésies, catedrals…– de pobles i ciutats de la meitat sud del Principat, el nord del País Valencià, la Franja de Ponent i l’Aragó aixecats al llarg del segle XVIII, just abans que Sanahuja creués l’Atlàntic. Així com la majoria de catedrals llatinoamericanes sembla que seguien el model de la de Jaén, en el cas singular de la de Sanahuja a Potosí alguns estudiosos l’han mirat de relacionar amb les de Granada o Cadis, amb la basílica del Pilar de Saragossa i fins i tot amb la de Bogotà –obra del caputxí valencià fra Domènec de Petrés. Però, per Garganté, el referent és molt més senzill: “Sanahuja va importar directament una tipologia que li era familiar pels seus orígens geogràfics més immediats: les esglésies construïdes durant la segona meitat del segle XVIII a la zona de Tarragona i Lleida.” Només cal comparar la seva catedral amb les esglésies d’Aitona, de Batea, de Cinctorres, de Maials i, especialment, d’Alcanyís.

De fet, la insòlita estructura que el frare català va fer servir per a la basílica de Potosí va acabar representant, a l’Amèrica colonial: “La transició entre una arquitectura encara d’arrels barroques i un incipient neoclassicisme que es consolidarà gràcies a arquitectes posteriors com Felipe Bertrés”, afirma Garganté. I conclou: “A la catedral de Potosí, Sanahuja ens va deixar un record llunyà de l’arquitectura religiosa que havia conegut durant la joventut a la seva terra, a la qual ja no tornaria mai més.”

I una mica més: El fotògraf i realitzador franco-català Miquel Dewever-Plana (París, 1961) fa molts anys que centra la mirada en les desigualtats socials i la violació dels drets humans a l’Amèrica Llatina, amb especial atenció a la realitat dels pobles autòctons. Un dels seus treballs com a fotoperiodista, precisament, va ser retratar la duríssima vida dels miners actuals a Potosí, sota unes condicions laborals que gairebé no han canviat en cinc segles. L’any passat, va publicar a casa nostra el recull Vale un potosí.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.