Ella m’ho diu.

És una veu que comença, una veu greu en la negror que canta tota sola alguna cosa quasi indecent, sense aire.

Ella m’ho repeteix.

Una veu limitada per tota casta de restriccions, els contactes no desitjats, el seu flux, el seu boig sentiment del ritme, la seva manera de tornar a posar el llenguatge en moviment.

Ella encavalca temporalitats sense cap desconcert.

Allò que podria semblar una prosa d’un exercici d’escriptura automàtica s’escolta com una música increïblement melodiosa; aquesta melodia repetitiva ens enfonsa en la consciència d’una criatura amb una saviesa al·lucinatòria (sap el que hi ha abans de la naixença i després de la mort), i, tanmateix, la superposició de temporalitats, lluny de desorientar-nos, il·lumina la nostra experiència vital millor que les novel·les realistes i les seves existències per capítols; pensam que tractam amb un autor sense superego, que aboca tot el que li passa pel cap, però descobrim un escriptor d’una magnífica modèstia.

Ella recorr els caminois de l’ombra del sotabosc com si volgués trobar entre l’humus teb la construcció d’una arquitectura de l’hospitalitat més íntima sense mostrar mai emoció, per la simple evocació d’un borró epifànic a la branca d’una figuera o la llum fugaç d’una estrella a la negranit.

La veu seria, seguiria sent una pobra cosa, una pobra sacsejada amb prou feines suficient per a destapar la lletra i crear una altra casta d’espai literari. Permetre a la literatura que es demani allò que constitueix la seva especificitat ara mateix com a art. Eixamplar el migrat territori de la narració com objecte i cridar i cantar que té d’altres objectes i objectius tan diversos com el ritme, la incomoditat, el deliri, la traïció, el maquillatge, el territori arriscat de les fronteres entre llenguatges…

Ella, amb una veu encantatòria, remuga que la poesia de cada vegada més recerca una aproximació narrativa que sigui autoficcional, enigmàtica, amb un enfocament més voluptuós, amb nervi, rabeleisià i caòtic; que la poesia sigui el lloc de la narració de la història i, alhora, de la creació del verb.

Quantes vegades cal repetir que la literatura és una empresa de salut! Els llibres bons donen salut a la gent que surt de l’obra literària amb més lucidesa, més ritme, més sensibilitat i més vida. No ho sabies?

Ella em diu que he d’obrir la meva mirada a tot allò que ens envolta amb el fervor d’un adolescent i amb la lucidesa d’un gran; que he d’inventar una llengua formiguejant i elèctrica, una llengua orgànica que desplegui una atenció sensible a les variacions d’escala –del detall quasi microscòpic a la visió de conjunt–, per atrapar per exemple la primavera que crepita en la botànica del jardí; teixir sensacions, percepcions tènues, de vegades quasi fugisseres per mantenir-me tostemps en estat d’alerta. 

Ella em diu que m’he de sotjar a mi mateix.

Potser l’escriptura hauria de ser una invitació al silenci.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: