Tot va començar amb aquesta frase del títol que se’m va ficar per dedins com un agent provocador.

Fa dies que em moc per territoris en què la desafecció del mot i les coses que m’enrevolten són l’esquer d’uns viatges tan vius com esgotadors.

Més lleugers que feixucs.

Més aventurers que domèstics.

Més envitricollats que senzills.

Vivim dels mots.

Vivim del so dels mots.

Vivim dins la pell del so dels mots.

Vivim dins la pedra, dins l’arbre, dins el cel, dins el mar dels mots.

Me’n vaig al bressol d’un mot i li cant un vou-veri-vou com si fos sa mare.

Me’n vaig a les significacions d’un mot, i no estic bo fins que les convertesc en mudesa.

Per aquí, en aquesta obaga del mot, començ a treure tels d’aquell signe perquè en el seu no dir em pugui revelar les difícils i exquisides músiques del silenci.

Els fondals del silenci.

Puc assegurar que no hi passa res i tot hi és.

Afirmar que el tot i el no-res poden conciliar-se sense que el cap ho senti.

Trepig el mot i l’escolt amb la planta dels peus: no mormola, no bela, no es queixa de l’endemesa.

Somnii el mot despert, tot somniant-lo, i calla com un mort.

Veig el mot entre la inèrcia i la convulsió i sé que una certa percepció de l’infinit es juga entre aquests dos pols.

Cerc allò que no és mostrable del mot i sent que allà és on es congria el sentit que no toc i que em donaria la transparència d’aquest entelament en què visc.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Abans i després de l’escrit, abans i després del mot,  hi ha un pensament que és una força que es troba dins l’aire i dins l’espai tot el temps i que els mots sostenen –’fonamenten’ potser seria més clar– amb la seva mudesa tronadora.

No et pensassis que has trobat una clau que obri tots els panys.

No et confonguessis amb l’organista d’una tempesta aturada.

No creguessis altra cosa: qui diu menys diu més.

No delirassis com si el mot fos una habitació permanent.

Saps que allà on creix el perill, creix també el que ens salva.

I que el mot passa pel cos, viu en el cos, s’alimenta del cos, fa fruir el cos, mata el cos, és una altra relació entre l’u i el múltiple, és la llavor espirejant d’una llengua nova per expressar visions i espais nous.

La mudesa dels mots pensa en mi i no em puc defensar.

Atmosferitz la meva escriptura de sons inoïts.

I m’hi entreg per complet, m’hi abandon sencer, a la recerca d’aquests espais que respiren una altra energia de ser viu.

Ser viu és ser feliç, stop!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb