Uns afeccionats es fotografien amb la Copa, a Porto. (Fotografia: José Coelho)

Avui es juga el partit més important del futbol: la final de la Lliga de Campions de la UEFA. D’entrada, és una final especialment evocadora, perquè compta amb dos equips rivals de la lliga anglesa, el Chelsea i el Manchester City, els quals van participar, tots dos, en el recent intent fallit d’organitzar una nova Superlliga europea.

Amb tota l’atenció posada a Porto, on es disputarà la final, és important de recordar que els dos clubs van ser tan decisius per a donar prestigi al projecte de la Superlliga com per a enfonsar-la. En poc més de quaranta-vuit hores, una competició que molts afeccionats i polítics havien pensat que era una bogeria i un gran error de càlcul es va ensorrar com un castell de cartes.

I sembla que el castell de cartes es va començar a esfondrar a l’oest de Londres quan el Chelsea va expressar el seu desig de retirar-se de la competició, decisió a la qual va seguir, hores després, el Manchester City. I, atenció, segons que informa el diari alemany Süddeutsche Zeitung, la caiguda de la Superlliga va començar amb una trucada telefònica del president rus, Vladímir Putin, al seu compatriota Roman Abramóvitx, propietari del Chelsea. Segons Russia Today, un canal de notícies internacional finançat per l’estat rus, Putin va dir a Abramóvitx que la Superlliga anava “contra els interessos de la pàtria“.

Gazprom, la UEFA i la diplomàcia

L’anècdota exposa els fonaments econòmics i geopolítics del futbol europeu actual. I per això avui és especialment interessant mirar més enllà de les bambolines de la Lliga de Campions i revelar els seus vincles amb la indústria del petroli i del gas.

Des del 2012, l’empresa russa Gazprom és un dels principals patrocinadors de la competició, i ja s’ha anunciat un acord important per a renovar l’associació entre ambdues marques.

Els orígens de Gazprom es remunten a l’antiga Unió Soviètica, quan era un proveïdor estatal de gas. Encara que a començament de la dècada de 1990, durant les reformes de la perestroika, l’empresa va ser privatitzada, l’estat rus va recuperar gradualment la propietat de la majoria de les accions a començament de la dècada del 2000 sota el mandat del president Vladímir Putin. Uns anys més tard, Gazprom va comprar el seu rival de la indústria petroliera, Sibneft, el propietari de la qual en aquell moment era l’actual president del Chelsea, Roman Abramóvitx.

Gazprom també és coneguda per ser la propietària del club de futbol Zenit de Sant Petersburg, cosa que no és realment una sorpresa, tenint en compte que Vladímir Putin és de la ciutat i que és allà on hi ha la seu d’aquest gegant del petroli i el gas. Alexander Dyukov, antic director del Zenit, és ara el president de l’Associació Russa de Futbol. També és president del consell d’administració de Gazprom i, en plena desfeta de la Superlliga, ha estat triat membre del comitè executiu de la UEFA.

La suposada trucada de Putin a Abramóvitx és reveladora de l’interès del poder rus en el futbol, ​​i de la voluntat de convertir-lo en una eina diplomàtica i geopolítica més per a Moscou.

Durant molt temps, molta gent s’ha demanat per què una organització que ven gas als governs, que no té gens d’interès en els consumidors particulars, es troba entre els patrocinadors principals de la Lliga de Campions, al costat d’empreses com McDonalds i Coca-Cola. La resposta es troba en la forma en què Gazprom permet a Rússia afirmar un poder discret, i construir legitimitat per mitjà de l’associació amb l’esport més popular del món, com es va demostrar en un treball d’investigació publicat a mitjan 2020.

Durant el seu mandat, el president dels Estats Units Donald Trump va mostrar una preocupació creixent per les conseqüències del poder de Gazprom. I de fet, la seva administració va arribar a imposar sancions a l’empresa. Segons Trump, la dependència creixent d’Europa de l’energia subministrada per Rússia, especialment Alemanya (on Gazprom patrocina el Schalke 04), representa una amenaça estratègica per a la seguretat europea. En això, l’administració de Joe Biden està d’acord amb la de Trump. Però durant la final de la Lliga de Campions, què veurà el públic en els panells publicitaris de la banda? El nom de Gazprom.

Els interessos del Golf en el futbol

Com si no n’hi hagués prou, amb el patrocini del torneig i els forts vincles amb la UEFA i el Chelsea, a més, Gazprom va reforçant la seva relació amb Abu Dhabi i els Emirats Àrabs Units, i això té una conseqüència si més no curiosa, avui.

Perquè resulta que els Emirats posseeixen el 75% del City Football Group, un grup d’empreses de futbol dins el qual el club més important és el Manchester City [el grup té també una participació minoritària del Girona FC]. Igual com passa amb Rússia, el petit estat del Golf posseeix algunes de les reserves energètiques més grans del món. I, d’aquesta manera, la UEFA esdevé l’escenari d’un estira-i-arronsa entre el gas i el petroli, d’un megajoc d’abast mundial.

La darrera dècada, les relacions entre Moscou i Abu Dhabi s’han enfortit i han donat lloc a una sèrie d’acords estratègics, el més emblemàtic dels quals es va signar el 2018. Descrit com un moment decisiu en les relacions bilaterals, l’acord comprèn tota una àmplia gamma d’acords d’inversió, comerç, cultura, conquesta de l’espai, turisme i seguretat.

Una part essencial d’aquest acord va ser la compra del 44% de les accions d’una de les filials de Gazprom per part de l’empresa estatal dels Emirats Mubadala Investment Company, per 271 milions de dòlars. I posteriorment, el 2019, el proveïdor nacional de petroli dels Emirats Àrabs Units, Abu Dhabi National Oil Company, va signar amb Gazprom un acord marc estratègic en la recerca i explotació de nous jaciments de petroli. Més tard, el 2020, Gazprom i Mubadala van anunciar que unien les seves forces i s’embarcaven en un projecte de cooperació tecnològica a Sibèria, allà on va néixer l’imperi gasístic de Roman Abramóvitx.

Evidentment, aquesta nit, per a la majoria dels seguidors del City i del Chelsea, l’origen dels diners que alimenten els seus clubs i contribueixen al seu èxit importarà poc. De la mateixa manera que importarà poc la geopolítica que hi ha darrere el glamur d’haver fitxat estrelles com Kai Havertz o Kevin de Bruyne. I mentre la perspectiva d’una Superlliga s’esvaeix, davant les esbroncades dels afeccionats del futbol, ​​és possible que alguns vulguin veure o presentar aquesta final com la desfilada de la victòria de la normalitat, del vell model del futbol.

Però això és molt ingenu. Aquests darrers trenta anys, el futbol no tan sols s’ha comercialitzat i industrialitzat, sinó que també s’ha geopolititzat. El futbol és ara el centre d’una complexa xarxa d’interessos i inversions, i per als qui tenen un interès econòmic, el futbol s’ha convertit en un mitjà per a aconseguir una fi, i la Lliga de Campions d’enguany n’és un exemple perfecte.

Perquè ja veurem si el Chelsea contra el City serà un partit amb pocs gols o molts. Però tant Rússia com els Emirats ja han marcat, ajudats hàbilment per l’omnipotent Gazprom.

 

Simon Chadwick és professor d’Esport a Euroàsia de l’EM Lió i Paul Widdop és professor de Negoci de l’Esport a la Beckett University de Leeds. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.