Cesk Freixas (@ceskfreixas) ha arraconat una estona la guitarra per publicar ‘Alè de taronja sencera’ (Tigre de Paper), un conjunt de poemes que signifiquen el seu debut en aquest gènere. Fa tres anys va fer una incursió en la narrativa i ara ha portat la seva passió per la poesia un pas més enllà. El resultat és una edició acuradíssima que convida a asseure’s i passar les pàgines amb tranquil·litat. L’objectiu és entrar a la plaça on Freixas es troba amb ell mateix i ens parla de les seves preocupacions.

Els poemes, alguns en forma de cal·ligrama, són plens de crítica social, amb temes com el capitalisme, el patriarcat, la crisi dels refugiats… Però tampoc se n’escapa el nacionalisme. Com diu ell mateix, aquí no hi ha autocensura i les aboca pel broc gros.

—Per què ‘Alè de taronja sencera’? És un homenatge al País Valencià?
—Sí, perquè hi tinc família i la meva relació amb el País Valencià en els últims anys és molt intensa. He aconseguit conèixer aquell País Valencià que els principatins no estem acostumats a conèixer. Ara potser més que abans, però he pogut conèixer una terra diferent d’aquell estereotip que ens han transmès. I he agafat la imatge i la simbologia de la taronja per fer un homenatge al País Valencià.

—Molts poemes  del llibre són d’estil lliure. Entenc que sou poc amant de la mètrica?
—Crec que una tercera part dels poemes que hi ha al llibre tenen una estructura més clàssica. Alguns tenen mètrica i rima, alguns altres només tenen mètrica… Però sí que és cert que em sento més lliure saltant les regles de la mètrica i la rima i escrivint en vers lliure, possiblement perquè és molt més fàcil. No sóc un gran entès ni un gran escriptor i per mi és molt més fàcil d’expressar-se de la mateixa manera com escric les cançons, en vers lliure. Tampoc no he trobat el mecanisme perquè em surti natural escriure amb mètrica.

—La mètrica és ‘juràssica’, dieu en un poema.
—Al llibre jugo molt a provocar i m’agradaria que quan algun poeta de veritat el llegís pogués generar una interacció amb ell.

—Alguns altres poemes els escriviu en forma de cal·ligrama. És un homenatge intencionat a Joan Salvat-Papasseit?
—La primera vegada que vaig veure cal·ligrames eren d’en Papasseit. De fet, en un poema li faig vilment un homenatge: ‘La llum del far i els 12 segons d’obscuritat’.  En Papasseit té un cal·ligrama molt semblant, estèticament, i és un agraïment que li faig. A banda, com que sé que la poesia és un gènere literari que costa que arribi a la gent, amb els cal·ligrames he intentat oxigenar el llibre i que d’alguna manera poguessin cridar l’atenció en la part més estètica.

—Quins poetes més admireu?
—A mi m’agrada molt Joan Margarit, per exemple. Inevitablement, també m’ha influït molt en Roc Casagran, un poeta contemporani i una persona que m’ha introduït en aquest món.

—Ell n’és el culpable?
—Fent espectacles conjunts he après a entendre que la poesia no és tan lluny d’allò que jo ja feia amb les paraules a través de les cançons. He aconseguit donar-li un efecte diferent del que li donava abans. Però, així i tot, des de sempre havia llegit poesia. Potser els meus referents més grans són en llengua castellana, Miguel Hernández i Roque Dalton, els dos poetes que més m’agraden i amb qui m’he inspirat.

—Sou músic, heu escrit relats, ara feu poesia. Tot forma part del mateix camp?
—Sí. Potser hauria d’haver començat per aquí, abans que a fer relats. Escriure és molt difícil. Fer cançons és diferent, perquè al cap i a la fi la seva estructura és molt més tancada i allò que has de dir ho pots dir en menys espai.

—És més difícil escriure un poema que no fer una cançó?
—Per a mi, sí. I un relat encara molt més. Hauria hagut de començar publicant poesia perquè és molt més a prop de fer cançons que no el gènere del relat. Al final podria dir que ‘Alè de taronja sencera’ és un recull de cançons sense música. A alguna fins i tot li he posat música i per al pròxim disc potser es convertirà en cançó. Al final, el mecanisme que he fet servir per escriure les poesies pràcticament és el mateix que per fer caçons. I amb la llibertat de no haver de seguir unes estructures musicals.

—Escriviu per deixar una part vostra en vida, dieu en un poema. Voleu que el llibre sigui part del vostre testament emocional?
—Bàsicament escric per a mi, i de la mateixa manera que amb els anys he après a fer cançons per explicar-me i per explicar tot allò que em preocupa, la poesia igual. La poesia és com una plaça on trobar-me amb mi mateix. Serveix per a recollir-me, per a trobar-me sol. I en aquesta solitud intento buscar aliances amb qualsevol cosa que em passi pel cap i tingui la necessitat de fer-ne una cançó o d’escriure una poesia.

—Què implica poder publicar un llibre de poesia?
—De fet, jo ja tenia escrites algunes poesies i ho vaig proposar a l’editorial. Em feia il·lusió de publicar-ho. És gairebé una autosatisfacció, per mirar d’allunyar del nihilisme i de l’autocomplaença, perquè al final la creació cultural és creació perquè vols que sigui compartida. Si no, no té gens de sentit. He escrit perquè tenia ganes de dir un seguit de coses. És important per a mi perquè hi ha coses que fins a aquest llibre no m’havia atrevit a dir.

—Com quina?
—Com podria ser la crítica al nacionalisme des de l’independentisme. Intentar fugir de l’exaltació de la pàtria per acostar-nos a una altra manera d’entendre la terra i d’entendre la necessitat de construir un país nou sense haver de passar per aquesta exaltació d’allò que pertany a la nostra terra. Hi ha algunes poesies que van en aquesta línia. I, després, crec que ha estat un treball fàcil i bonic de fer perquè d’alguna manera l’he fet pel broc gros. No he tingut cap mena de filtre ni autocensura a l’hora d’escriure, cosa que en els temps que corren els creadors culturals ens imposem molt. Per por del fet que no agradi, al fet que no arribi a prou gent… Sense filtres, amb ganes de dir que hi ha coses que, des del meu punt de vista, fem malament en el terreny social i de país. M’he quedat a pler perquè he pogut deixar anar tot de coses que no és moda dir-les.

—Pau Alabajos, Roc Casagran, Cesk Freixas, Feliu Ventura… Heu creat una generació cultural?
—Sí, jo penso que sí. Pel que fa a calendari sortim del mateix lloc, de la transició, i formem part d’una generació en què gairebé no hem tingut horitzons on ens puguem emmirallar. Horitzons d’esperança o il·lusions com a país i com a col·lectivitat. Una generació que hem hagut d’intentar reescriure el nostre dia a dia perquè el que hem trobat políticament ha estat molt lamentable. Per sort ara vivim un moment de canvi en molts sentits. Canvi en polítiques institucionals, canvi en horitzons d’independència… D’alguna manera això dóna la possibilitat d’imaginar que les coses poden ser diferents.

—I tots feu política a través de la cultura.
—Sí, la utilització de la creació cultural com a eina per a descriure tot allò que passa a casa nostra i com a eina de transformació. Crec que tots tenim aquesta idea que al final la cultura potser no canviarà res per ella mateixa, però sí que pot servir per a acompanyar moments i moviments de canvi o transformació. Crec que, lluny de les pretensions i d’aquella cosa tan ingènua de creure que les cançons poden canviar el món, som conscients que al final el millor servei que pot fer la creació cultural és acompanyar els moviments socials.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb