'Stalin i els membres del politbur amb els nens al parc Gorki', de Vasili Semenovich

“L’era soviètica no va durar més que una vida humana”, afirma l’historiador Iuri Slezkine, professor d’història russa a la Universitat de Berkeley. Més enllà dels successos històrics, prou coneguts, encara teníem pendent un estudi total, un assaig que analitzés i interpretés què va ser l’era bolxevic i com eren els bolxevics, en tots els àmbits de l’activitat humana.

Coberta del llibre ‘La casa eterna’, de Iuri Slezkine, publicat per Acantilado.

Des de la ideologia i l’acció, fins a l’intent de creació d’un món nou per als homes nous que sobreviurien a la repressió dels seus camarades. Tota una nova enginyeria social, alimentada pel fanatisme, la por, la propaganda i la fe, que va acabar essent un dels experiments més infernals i criminals del segle XX. Un fet que condicionà profundament la història mundial i la vida de milions i milions de persones fins als nostres dies.

En més de mil sis-centes pàgines, Iuri Slezkine, ens submergeix en la vida quotidiana del món bolxevic, a partir d’un edifici que fou símbol i metàfora del paradís a la terra que ells estaven fermament convençuts de construir: la Casa del Govern. Projectada pel visionari arquitecte Boris Iofan, inaugurada el 1931, la Casa es va construir en una illa pantanosa del riu Moskva, just davant del Kremlin. La Revolució va haver de reforçar aquells aiguamolls per construir la Casa. Una obra d’arquitectura colossal, grandiosa. La Revolució va néixer i va morir anys més tard en aquells aiguamolls.

Com diu l’escriptor nigerià Ben Okri referint-se al Quixot: “Normalment ets al món i llegeixes un llibre. Amb aquesta obra mentre ets en un llibre, llegeixes el món.” A mi m’ha passat exactament això llegint La casa eterna, de Iuri Slezkine.

La Casa del Govern

La Casa era l’edifici d’habitatges més gran d’Europa. D’un estil a mig camí entre l’avantguarda revolucionària i el realisme socialista. Era destinada a allotjar l’elit bolxevic i les seves famílies. Tenia més de cinc-cents apartaments de diferents categories. I totes les prestacions públiques que el nou món requeria: patis comuns, teatre, biblioteca, perruqueria, oficina de correus, cinema, bugaderia, botiga de queviures, cafeteria, escola bressol, etc.

L’any 1935 la Casa tenia 2.656 inquilins que vivien en 505 apartaments. Eren la flor i nata del poder bolxevic, tant a la política, com a la direcció de les noves estructures organitzatives que creava la revolució, i a l’art i la literatura, el pensament, la propaganda i la vida social. La distribució de les famílies en apartaments més grans o més petits, més lluminosos o menys, més elevats o més baixos, era el calc exacte de les jerarquies mutants que existien en cada moment en el si del Partit. Molts acabarien els seus dies víctimes de les purgues i les delacions, empresonats o deportats als gulags, o executats en els anys del terror roig.

Cafeteria de la Casa del Govern (fotografia: Acantilado).

L’autor ha fet una recopilació de materials documentals molt extensa i meticulosa d’aquells qui van viure a la Casa durant dues generacions: cartes, fotografies, diaris personals, poesies, dibuixos, records familiars… Seguint les seves vides privades, les seves obres i, contrastant-les amb la literatura, l’art i la propaganda soviètica, Slezkine aconsegueix de traçar el recorregut vital i espiritual d’aquella generació de revolucionaris que ell compara amb una secta que conquerí el poder, s’instal·là i es va creure per damunt del bé i del mal, cada dia més a prop del cel que de la terra. Amb moltes connotacions simbòliques hereves de la tradició cristiana.

Lenin era per als bolxevics, segons l’autor, com el profeta Moisès per als primers cristians. El caràcter diví del seu cos, i la possibilitat d’una resurrecció, ni que fos simbòlica, s’entenen perfectament quan l’autor aprofundeix en la història de l’embalsamament i conservació del seu cadàver, a càrrec d’una de les famílies de la Casa. La perfecció del rostre i la lluita diària contra els fongs de les banderes de la paret i de les orelles del líder eren el seu cavall de batalla quotidià. Com ho eren les maniobres polítiques, simbòliques i de propaganda que va fer Stalin per ocupar el tron que Lenin havia deixat vacant al Regne dels Cels bolxevic. Amb totes les mortals conseqüències que tingueren les seves polítiques brutals per a milions de camperols, antics burgesos i classes mitjanes.

Molts dels elegits, molts dels millors homes, segons l’èpica bolxevic, els destinats a crear el cel a la terra, van morir en dues dècades assassinats pels seus camarades, acusats de falses traïcions i complots ficticis. Al paradís bolxevic no cabia el dubte ni la dissidència. Després d’haver protagonitzat i viscut una revolució, una guerra civil i, molts d’ells, dues guerres mundials, milers i milers d’homes i dones fidels a l’ideal donaren la vida a l’altar del sacrifici, assassinats pels seus vells camarades. Per a construir un paradís a la terra calia vessar molta sang.

Construcció de la Casa del Govern (fotografia: Acantilado).

Del 1930 al 1940 es van desallotjar de la Casa vora 800 inquilins i un nombre desconegut de treballadors acusats de traïció o d’activitats contrarevolucionàries. Més de la meitat, 444, foren afusellats. La resta van ser traslladats a presons o a gulags, d’on molts no tornarien mai més.

La història de la Casa del Govern és símbol i metàfora per a resseguir els moments clau de la història de l’URSS des del 1917. Les epopeies familiars donen vida a la història col·lectiva, bo i omplint de realitat i d’humanitat la fredor dels fets i de les xifres. A la vegada que, en contrast amb la literatura de cada moment, l’autor elabora una anàlisi interessant i molt convincent sobre la creació d’un imaginari de propaganda que calia anar construint en els diferents moments històrics per tal de justificar i donar sentit a l’obra dels grans bolxevics que guiaven el poble cap a una terra promesa que era del tot inexistent, i a la qual no s’arribava mai.

La secta bolxevic

Al començament del llibre l’autor identifica els bolxevics com uns sectaris mil·lenaristes que es preparaven per a l’apocalipsi. “Mai una secta apocalíptica havia aconseguit prendre el control d’un imperi pagà existent”, afirma. I uns capítols més endavant, diu: “Les sectes al poder tendeixen a convertir-se en Esglésies, i les Esglésies tendeixen a tornar-se més jeràrquiques i menys exclusives (o, com deien els bolxevics, ‘burocratitzades’).”

Els descriu amb noms i cognoms, dels més coneguts als més anònims, individualment i col·lectivament, tot certificant la immensa riquesa de procedències culturals, ideològiques, religioses i, fins i tot, nacionals i ètniques que constituïen l’avantguarda de la revolució. D’on venien, què pensaven i com es van anar unint fins a formar l’elit revolucionària, un mosaic humà que no era homogeni, però que va intentar de ser-ho a força de fe cega en els eslògans, els dogmes del Partit i els dirigents.

És apassionant i molt amè i àgil com l’autor narra els principals esdeveniments, com ara l’octubre del 1917, per mitjà de les vides i les accions quotidianes i polítiques dels principals protagonistes –Lenin, Trotski, Bukharin, Mólotov, Stalin, etc.– tot emmarcant-los i connectant-los amb l’univers d’experiències que van viure molts dels inquilins de la Casa. Aquesta manera de contrastar la gran història amb la petita història és summament viva i enriquidora i traspassa els límits habituals que pot tenir el relat històric per elevar-se a la categoria d’assaig polític i literari.

La secta instal·lada al poder i a la psicologia col·lectiva va passar per diverses fases, com van fer les altres sectes mil·lenaristes: l’arribada del gran dia, l’espera del gran miracle o la irrupció al paradís, la gran decepció, infinitat de sacrificis col·lectius a manera d’execucions o plagues de fam, deportacions massives forçoses i l’ofrena desesperada d’un gran sacrifici final. Tots els episodis es narren des de la perspectiva de com van afectar les vides de les famílies que vivien a la Casa de l’elit bolxevic en el context polític i històric del dia a dia de la revolució en marxa, de la qual ells estan entre els principals actors.

La casa, de nit, a la riba del riu Moskva (fotografia: Acantilado).

La violència concentrada

Els bolxevics van imposar-se amb violència. Lenin definia de “detritus humans” els partidaris del capitalisme anterior. I el diari Pravda emprava qualificatius més contemporanis i propers com ara “rates acorralades” i “monstres amb forma humana”, molt habituals al món actual dels piulets sectaris. L’objectiu era netejar el terra rus “d’insectes nocius”.

Bukharin va identificar nou grups socials, dels aristòcrates als camperols pròspers, passant per tota mena de burgesos i la “intel·liguèntsia” als quals calia aplicar una “violència concentrada”. És a dir: detencions, escorcolls, assassinats, censura, treballs forçats, expropiacions, confiscacions, confinaments en camps de concentració, etc.

Els bolxevics es van estrenar al terreny de les execucions en grup, després massives, amb l’assassinat en un soterrani d’Ekaterinburg de tots els membres de la família del tsar: matrimoni, un fill i quatre filles, i quatre persones del servei, inclòs el metge. Després del tiroteig desordenat que es produí al soterrani, alguns continuaven vius i els botxins els van haver de rematar. Primer ho van intentar sense èxit amb les baionetes. Les noies duien una mena de cotilles de diamants molt resistents. Finalment ho van fer a trets una per una. Quan van parar els trets, els gossos bordaven i, per fer-los callar, els van penjar.

A partir d’aquí, els bolxevics van exercir la violència concentrada contra molts grups de gent. Trotski, referint-se als cosacs, demanà d’exterminar-los i uns altres alts funcionaris deien que calia una mena de solució final per aconseguir-ne l’anihilació total.

Amb les purgues de Stalin, la violència concentrada es giraria contra els mateixos bolxevics.

Vestíbul del cinema de la Casa del Govern (fotografia: Acantilado).

El lleure dels bolxevics

Després de prendre el poder i liquidar els “enemics”, el paradís bolxevic no va aparèixer per enlloc. Els anys vint foren els de l’afirmació que la profecia s’havia complert, que havia arribat el gran dia. Les primeres eucaristies bolxevics foren èpiques representacions massives de l’assalt al Palau d’Hivern. Tots els creadors de l’agitprop de la literatura i el teatre, entre els quals destacava Maiakovski, que es va suïcidar, es van esforçar a divulgar la bona nova. Van mitologitzar la guerra civil.

L’any 1924 va morir Lenin, el líder fundador de la secta. El comiat de l’home que “era capaç de sentir com creixia l’herba sota terra” va ser solemne i fanatitzat. Aquell dia el poble passava a ser l’encarnació col·lectiva del dirigent, que segons Arósev, “acceptà el pes enorme i terrible de pensar per cent cinquanta milions de persones, va aixecar tota Rússia i, després de fer-ho, es quedà sense forces i es desplomà”.

Moisès havia mort. Ells havien arribat a la terra promesa. Però no hi havia ni llet ni mel. Havia arribat el gran dia, però continuava havent-hi morts, laments, plors i dolor.

L’elit bolxevic es dedicà llavors a gaudir de les cases requisades, els balnearis i les datxes de camp. Hi havia bons àpats, vodka, massatges, banys termals, billar, jocs de cartes, concerts i passejades. Però també hi havia, explica l’autor, molts problemes psicològics, malaltia i depressió. Les pàgines dedicades a descriure el lleure dels bolxevics són esplèndides perquè, a més, ens endinsen en un món que els revolucionaris no havien relatat gaire.

Val a dir que, mentre molts van gaudir durant molts anys dels massatges i el vodka, les masses camperoles van viure fam i mort per culpa de les requisicions de gra, terres i animals, i les deportacions salvatges a què van ser sotmeses per Stalin, artífex de “la revolució des de dalt” o “el gran viratge”.

La Casa del Govern (fotografia: Acantilado).

Així va aconseguir Stalin, ser el digne successor de Lenin. A còpia de desenes de milers d’execucions, detencions i deportacions massives.

Stalin va ser sacralitzat pels bolxevics. Iuri Slezkine escriu: “Stalin era encara més gran que Lenin, no tan sols perquè Lenin era ‘més viu que els vius’, mentre que Stalin era més viu que els vius i a més, era viu de veritat, sinó perquè Stalin era al centre d’una societat en què s’havia col·lectivitzat als camperols i s’hi havien refós les ànimes: una societat que s’havia convertit en una secta.”

La infantesa feliç, el llegat bolxevic

Seria absurd d’intentar resumir les més de mil sis-centes pàgines de La casa eterna en un article. És un assaig immens, total, com ja he dit. Una feina colossal que només la podreu valorar bé si llegiu el llibre. Hi ha la violència, la crueltat, els plans quinquennals, les massacres, les purgues i la vida privada d’un moviment sobretot masculí que va afectar profundament els fonaments d’aquella societat: l’intent de canviar el concepte de parella i de família, la veritat i la mentida, la vida i la mort, l’intent d’eliminar les preferències burgeses a la vida íntima i social… En definitiva, el fracàs. L’home nou s’assemblava massa a l’home vell.

Per a Iuri Slezkine, els bolxevics van ser notables tant pel seu èxit com pel seu fracàs: “Van aconseguir de conquerir Roma molt abans que la seva fe pogués convertir-se en un hàbit heretat, però no van saber com transformar la seva certesa en un hàbit que poguessin heretar els seus fills i subordinats.”

És molt interessant, cap a la meitat i al final del llibre, com descriu el món dels fills dels bolxevics de la Casa. Una infantesa feliç, filla de l’ideal, però tan desconnectada de la realitat que en arribar a l’edat adulta, quan els seus pares havien viscut la repressió bolxevic i la Segona Guerra Mundial, eren incapaços d’assimilar el passat.

“Quan la mare va tornar molts anys després del gulag, no ens reconeixíem. Mai més no vam tornar a acostumar-nos l’una a l’altra”, diu una de les protagonistes. “Els pares vivien pel futur –escriu Slezkine–, els fills vivien en el passat (llegien Tolstoi i Bulgàkov, entre més autors). Els pares tenien camarades, els fills, amics.”

El llibre conclou amb l’estudi de l’obra La casa del malecón, de l’escriptor Iuri Trífonov, que va créixer a la Casa del Govern, i literàriament va transformar l’edifici en un monument a la fe perduda i a la història familiar del bolxevisme. Com diu un dels seus personatges de ficció: “La vida és un sistema en què tot, de manera misteriosa i segons un pla superior, torna per formar un cercle.”

Iuri Trífonov (al centre) amb amics a la datxa (fotografia: cortesia d’Olga Trífonova).
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.