Natros vinga sulfurar-nos i ells es deuen estar cargolant de riure. Que Ciudadanos no és un partit polític sinó una arma de destrucció massiva de la catalanitat ho prova la penúltima barrabassada que ha perbocat la titella que tenen per cara visible. És obvi que avui ja ningú es creu una de les consignes franquistes més tronades, després d’haver-nos-la haguda d’empassar en aquells anys de cangueli, quan quinquis i grupuscles ultres dominaven els carrers (amb permís dels grisos). A mesura que l’ascensor social anava fent viatges cap amunt, a mesura que ‘aquestes persones arribades fa quaranta anys’ pagaven lletres del cotxe i del pis perquè havien aconseguit la feina que els cacics de la seva terra els negaven, la frase dels trons es va anar esvaint, fora dels malintencionats que la conservaven per a un ús instrumental i victimista. Era una afirmació que avergonyia tothom, els que l’havien dita i els que se l’havien haguda de sentir. Ningú ha gosat dir mai als alemanys, com bé recordaven molts fills i néts dels al·ludits, que turcs i kurds hagin aixecat Alemanya; o, més actualment, a ningú se li acut lloar paquistanesos, magrebins, xinesos, italians o argentins per anar a aixecar Espanya. Ni el més vertical dels sindicalistes gosaria dir-ho en públic per por de quedar automàticament desautoritzat. Això, en Rivera i els seus sequaços ho saben perfectament. Però també saben que el ressort identitari, en aquest país d’equilibri fràgil, és un explosiu d’acció ràpida, i per això el fan servir sense escrúpols.

Però… i si no fos així? I si el neofalangisme riverià fos, sí, tan espanyoler com els seus predecessors, però més fi, més intel·ligent i més cínic? I si la idea fos, en realitat, que andalusos, murcians, extremenys i castellans no van venir a aixecar Catalunya en sentit econòmic sinó a alçar-la del llit? A despertar-la? ‘Hay que levantar al noreste‘, s’hauria proposat el franquisme d’ahir, d’avui i de sempre. Perquè és evident que, espanyòlicament parlant, la terra catalana no ha estat mai prou desperta, ha badallat massa a l’hora de deixar-se inculcar l’espirítu nacional. Traduït a la llengua de la pubilla, ‘sa té ca ievar Catalunya‘. El lerrouxisme ciutadanià hauria aprofitat les virtuts del bilingüisme (ells que n’hi troben tantes) per introduir el seu objectiu veritable: llevar Catalunya. Al capdavall, si han demostrat repetidament que, a ells, els disgusta la llengua catalana, l’escola catalana, la cultura, les tradicions i la idiosincràsia catalanes, res de més coherent que llevar el país. Suprimir-lo, eliminar-lo, fer-lo desaparèixer.

Denuncia, que res en quedarà
Ara, d’ocasions de fer el préssec, ens en sobren. Com que aquesta partida de ping-pong sembla que no s’hagi d’acabar mai, cada setmana és una mena de dia de la marmota político-judicial. Aquesta vegada els toca a una dotzena d’aficionats del Sant Andreu, que han anunciat que presentaran una denúncia contra la policia espanyola pels fets ocorreguts l’altre cap de setmana a l’estadi del Castelló. Per si cap ànima càndida encara no s’ensuma com acabarà, aquesta denúncia, només cal fer lliscar una miqueta la pantalla. Casualitats de la vida, la mateixa setmana l’Audiència de Barcelona ha sentenciat que l’aporellisme no és delicte. Ni tan sols si, en comptes de ser corejat per turbes analfabetes i tal vegada sadolles de finolaïna, els qui s’hi esgargamellen són els presumptes mantenidors de l’ordre. Això ho expliques en un país civilitzat i es pensen que és una pel·li. Resulta que si el senyor (per dir-ne d’alguna manera) que ve a explicar-te que votar no està ben fet, i perquè et quedi clar amanirà l’explicació amb quatre mastegots, escalfa la veu alertant que va ‘A por ellos!‘, no passa res. Per als senyors togats és una expressió neutra (neutra!) que té origen en els ambients esportius. No com aquestes terribles ullades que el pobre Llarena es veu que ha d’entomar quan ve per aquí, pobre, que jo no sé com encara és viu, amb el mal que fan i les seqüeles irreversibles que deixen.

No ho hauríem dit mai, oi? Segur que ens pensàvem que allò d’endarrerir l’empresonament dels ultres de la Blanquerna va ser un error que no es repetiria… Per a mi aquesta és una partida perduda. La de les denúncies, vull dir. Ja sé que diuen que primer cal esgotar totes les vies intrastatals per després poder passar a Europa, però realment voleu dir que aquesta estratègia funciona? Resulta que mentre en Puigdemont encara espera que la justícia dictamini quin càstig li pertoca al cafre aquell del cavall, el que li desitjava una violació en grup (ai, quins nirvis! Quant li caurà?), la policia espanyola tot just ha trigat un parell de setmanes a detenir un home de Reus acusat d’amenaçar el hooligan de Carrizosa per Twitter. Fem messions sobre quin dels dos casos jutjaran abans? I si volem passar a un àmbit menys sòrdid (és una manera de dir), aquesta mateixa setmana també hem sabut que els energúmens autoanomenats ‘La manada’ aviat seran traslladats a una presó de Sevilla, mentre els Jordis i companyia… Cal que continuï?

És que, sincerament, ja no saps si fot angúnia o pena. Juguen amb les cartes marcades i l’àrbitre comprat, i encara s’enduen la pilota quan els rota. I natros, passerells, en comptes d’engegar-los a pastar i apuntar-nos a una altra lliga, continuem reclamant les faltes al col·legiat. I aprofitem que ara han canviat el president de la Federació per demanar-li aviam si té la bondat, i sempre que no sigui molèstia, de rebre’ns per parlar d’allò nostre. Segur que si l’amenacem de denunciar-lo els seus assessors s’acoquinen i li aconsellen que ens rebi de seguida.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb