Carta a Olegário Benquerença

Estimat Olegário,

He llegit que no t’agrada recordar la nit del 20 d’abril de 2010 a Milà. T’entenc. Jo tampoc no voldria fer memòria si un atracament portés el meu nom i signatura. Arbitrar unes semifinals de la Lliga de Campions al San Siro deu ser com tocar el cel amb les mans. A la gespa, l’Inter de Milà de José Mourinho i el Barça de Pep Guardiola. Desenes de milers d’ànimes, una pressió increïble i un simple xiulet per a impartir “justícia”.

Han passat quinze anys, Olegário. Tu estàs tranquil·lament jubilat del futbol, però jo encara et veig vestit de groc, la barba acabada d’afaitar i els ulls somnolents. “No hi ha res que hagi de dir, ni que hagi d’aclarir. La premsa ja va dir tot allò que havia de dir”, respons ara, abans de penjar el mòbil. Ningú no es podia imaginar que un corredor d’assegurances de Leira orquestraria la tragèdia.

Al final del partit, el marcador il·luminat amb un 3 a 1 a favor de l’Inter i les grades de San Siro eufòriques. Recordo afeccionats fent el tres amb les mans davant les càmeres i un núvol rosa de jugadors al teu voltant. Keita, Xavi, Puyol, Busquets, Valdés… Tots exigint-te explicacions i tu, Olegário, impassible. Amb la pilota estelada a les mans com si fos un botí.

Potser vaig cridar “Quins collons!” cinquanta vegades mentre et veia borrós –per la brutícia de la pantalla– en un bar de Sants. Segurament et vaig dir força més coses, Olegário. Per sort, el delegat del Barça, Carles Naval –pensant en la tornada al Camp Nou–, et va protegir de la ira culer. El que no va poder impedir va ser la picabaralla al túnel de vestidors per l’actitud de pinxo de Mourinho.

Què va passar a la segona part, Olegário? De debò que no et va semblar que la falta de Maicon a Pedrito no mereixia una segona targeta groga? La mirada de pànic del defensa brasiler era força eloqüent. Una vermella perdonada, no passa res… I al cap d’uns quants minuts, Maicon comença una jugada embolicada que acaba en gol en fora de joc de Diego Milito…

N’hi ha prou de repassar les imatges. L’argentí remata de cap una assistència de Wesley Sneijder i la primera cosa que fa –molt abans de celebrar res– és girar-se per mirar l’assistent. Sabia que era fora de joc, però el banderí no s’aixecava. Per què, Olegário? Per què? Milito esprinta cap al córner amb els braços alçats, mentre Puyol i Piqué diuen el nom del porc a l’assistent. Per si no n’hi hagués prou, a la banqueta de l’Inter, el traïdor de Luís Figo animant la massa.

I el tercer, el que faltava, al minut 82. Dani Alves supera Sneijder i entra dins l’àrea. El neerlandès es llança en tisora –de seguida s’adona de l’errada– i comet un penal flagrant. El vas xiular, Olegário? No, vas ensenyar una targeta groga al lateral del Barça per simulació. Alves, que no s’ho podia creure, va esclatar a riure. Xavi, en canvi, no es podia treure les mans del cap i no era pas per la gomina.

Olegário, què el teu cognom sigui Benquerença, és a dir, ‘benevolència’ en portuguès, no deixa de ser una mostra més que la mala llet que regeix el món. El partit no va ser en cap cas el més brillant de l’era Guardiola. El volcà islandès Eyjafjallajökull, per més que soni absurd, va tenir bona part de culpa. Dit això, Zlatan Ibrahimovic –ara assessor de l’AC Milan– no deu ni ser conscient que el 20 d’abril de 2010 va ser titular i, per tant, atracat a San Siro.

Gràcies a tu, el Barça no va poder alçar la quarta Champions al cor de la bèstia. Va haver de ser un any després a Wembley. Olegário, un bon gruix de culers et recorden com l’escull que va evitar una orgia blau-grana al Santiago Bernabéu. Jo et confessaré una cosa força més mundana. Tres dies després de la tragèdia era la diada de Sant Jordi, i vaig enviar una rosa a casa a la noia pèl-roja que em robava els somnis.

La flor anava acompanyada d’un text breu. El més normal hauria estat escriure una cosa ensucrada, però em vaig voler fer l’enginyós. Vaig parir un bunyol més ridícul que no pas irònic. No vaig poder evitar de mencionar-te, Olegário. Ella no va entendre res, com tu aquella nit a San Siro.