Francesc Canosa, en una imatge d'arxiu (fotografia: VilaWeb).

Avui, dimecres, s’emportaran del Museu de Lleida quaranta-dues peces que s’hi conservaven procedents de les parròquies de la Franja de Ponent. De les cent onze que hi havia, ja no n’hi quedarà cap, seguint la resolució judicial que obliga a portar-les a l’Aragó. El 2017 ja se n’havien endut unes altres peces del monestir de Sixena. I ara queden pendents els murals del monestir, que s’han conservat al MNAC, i que una resolució també diu que es portin a l’Aragó. Són les tres branques del conflicte de l’art de la Franja. D’aquest cas, VilaWeb en parla amb Francesc Canosa (1975), el periodista que ha impulsat la revista la Mira (Premi Nacional de Periodisme) i autor del llibre Sixena: la croada de la memòria (Fonoll, 2018). Canosa aporta context al cas i ajuda a fer-ne la interpretació política.

—Quines peces s’emporten ara?
—Quaranta-dues peces que quedaven al Museu de Lleida de les parròquies de la Franja de Ponent. Ara ja no n’hi ha més. Avui, les cent onze peces hauran volat totes. La setmana passada van marxar-ne quaranta-una, i dies enrere, vint-i-vuit. Tot això neix després d’haver dinamitat entre el 1995 i el 1998 el lligam amb aquestes parròquies de la Franja de Ponent, que fins aleshores pertanyien al bisbat de Lleida. I cal remarcar-ho: feia vuit segles que eren del bisbat de Lleida, i durant setze segles, van ser-ho de la Tarraconense. Els anys noranta les parròquies de la Franja deixen de pertànyer al bisbat de Lleida. Ara marxen les peces. Permeteu-me una comparació. Aquests dies tenim la floració del Baix Segre. Camps de color rosa. Vénen periodistes d’arreu del món a veure els camps del Baix Segre i els de la Franja, units pels fruiters. El color és el mateix. No hi ha diferència. Poble rere poble, rere poble, no hi ha cap frontera. El conflicte de l’art ha estat una manera de posar una frontera on no hi havia frontera. El que no havia aconseguit ni l’absolutisme borbònic ni el franquisme ho aconsegueix la democràcia, després de segles de germanor. Posar fronteres. Mereix una reflexió important. I que ningú s’equivoqui, la base és política. No és artística. Perquè el problema que tenen les obres d’art és que expliquen la veritat. I ho expliquen aquestes obres de les parròquies de la Franja, les obres del monestir de Sixena, que ja es van endur, i els murals del monestir de Sixena que ara són al MNAC, però que una sentència diu que s’han de portar a l’Aragó. És tot un lot que explica la mateixa veritat. Perquè el problema que tenen les obres d’art és que expliquen la veritat.

Quina veritat?
—Que la pell de brau és una pell de frau. I que la gènesi de tot és l’estat confederal: el Regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. I aquestes obres d’art ho demostren. Les parròquies de la Franja, administrativament eren Aragó, però culturalment, religiosament són Lleida, Ponent, Catalunya. El problema no són les peces d’art de la Franja, sinó la Corona Catalana-Aragonesa i els Països Catalans. Tres Països, una nació. Això que fan amb les obres és agafar el cos del delicte, i que no quedi cap prova del que som. Les obres d’art són d’una vàlua espectacular, perquè darrere es veu que catalans i aragonesos, germans, van regalar al món una estructura político-social i econòmica que després han adoptat altres països, que es diu estat confederal. I el monestir de Sixena era el símbol de la corona catalano-aragonesa. Per això es va construir Sixena allà al mig. Enmig de les corts itinerants. Destinada a les monges pijas, que dic jo, la beautiful people de la noblesa catalana-aragonesa. La gent no sap que a Sixena es parlava català. I ara es vol tallar qualsevol vincle amb Catalunya amb unes grans tisores: vincles com la llengua catalana. Un altre vincle és l’església. Les obres d’art són el timeline de la veritat sobre els lligams de Catalunya amb Aragó. Són el carboni 14. Aquest és el veritable problema. No parlem d’art. Parlem d’un nosaltres. I això explica el dolor, la tristesa, i la impotència de la gent de Lleida. Hi ha una cosa que costa d’explicar.

Quina?
—Que en tot aquest cas, Lleida es converteix en la consciència de Catalunya. No sols les vas comprar legítimament, totes aquestes peces, sinó que les has conservades, perquè les parròquies de la Franja formaven part del teu bisbat, del de Lleida. I acabar així, d’aquesta manera, buidats, i amb una gran apagada mediàtica, fa pensar. Sorprèn. Hi ha gent que es pensava que el Primer d’Octubre no l’atonyinarien. Ara sorprèn que hi ha gent que no entengui que l’estat espanyol pot fer això: endur-se unes obres que són teves des de tots els punts de vista. Són tot d’avisos que dóna l’estat espanyol. Han convertit la Franja de Ponent en un assaig nuclear d’allò que espera a Catalunya. Tot entra per Ponent. Abans del 1714 va haver-hi el 1707, a Lleida. I recordem la frase del 1938 quan entraven els franquistes per Ponent: “Tenemos a Cataluña en la punta de la bayoneta.” O el 2017, que amb el decret del 155 entren al museu per agafar més peces. La pregunta és: quins vincles quedaran entre Catalunya i Aragó? És el que volen tallar. Si la Franja de Ponent era l’esquena de Catalunya, ara volen que deixi de mirar cap a Lleida i Ponent i miri cap a Saragossa, amb repetidor Madrid. Aquí el conflicte no és amb Aragó, perquè Aragó té darrere un estat. No ens n’oblidem.

Sou autor del llibre Sixena: la croada de la memòria. Fent el llibre, quines coses vau descobrir?
—Per exemple, com he dit, veus que venim d’on venim. Venim d’un estat confederal i el monestir de Sixena n’era el símbol. Després fent el llibre també trobo que quan cremen el monestir de Sixena (1936) els diaris franquistes acusaven les milícies catalanes del front d’Aragó de fer-ho. Doncs aquest és l’argument repetit per Aragó el segle XXI.

I qui el crema, el monestir, l’any 1936?
—Avui dia totes les proves que tenim ens porten a creure que no va ser cremada per les milícies catalanes arribades del Principat. Va ser cremada pels comitès locals i de la zona. La relació del convent amb el poble era ambivalent. Ho veiem amb les fonts del secretari que eren allà, o documents de depuració franquista.

Això s’ha acabat? No es reclamaran més peces?
—No s’ha acabat, no. Ara queden les pintures murals de Sixena que es van salvar de la cremada, i que els catalans vam rescatar. Són al MNAC. Hi ha una sentència, als llimbs, que diu que s’han de retornar. Tot el món ha dit que no es faci, perquè es pot desintegrar. Aquestes pintures murals no són en propietat de Catalunya, sinó en dipòsit. Les van rescatar Gudiol i companyia, la Generalitat de Catalunya, amb el Comitè de Salvament Artístic. Quan el 1936 tot és una barbacoa, van a Sixena, que havia cremat durant tres dies, i Josep Gudiol i dos pintors, entre els quals un anarquista lleidatà, i l’ajuden a salvar-ho. Això està pendent de veure com acaba. En principi, la sentència diu que s’ha de tornar. Però fins i tot el conservador de la Capella Sixtina diu que no es faci. Podrien desintegrar-se. De moment, les cent onze peces de la Franja, des d’avui ja no en quedarà cap. I de les peces de Sixena, tampoc, que se les van endur amb l’espot del 155.

L’espot del 155?
—L’any 2017 recordeu que van entrar a endur-se les peces del Museu de Lleida de Sixena aprofitant el 155. L’assalt del 2017 és un espot publicitari del 155. Fem el que volem i entrem a casa teva. Helicòpter tota la nit, Lleida assetjada, desembarcament de la Guàrdia Civil com si fos operació antiterrorista, gent armada. Uns avis per a navegants. Ara, van deixar una altra imatge: la societat lleidatana més unida que mai. Les esquerres, les dretes, els creients i els no-creients. No defensaven una religió, o unes obres: sinó un patrimoni, un nosaltres. I per això avui veurem el mateix dolor.

He llegit, de fet, que en reclamaran més de peces, més enllà de les actuals.
—Correcte. Aquí hi haurà molts problemes. Obra a obra intentaran judicialment veure què poden rascar. Per això Albert Velasco o Carmen Berlabé, que va fer la tesi doctoral demostrant la legitimació, han explicat la por de tants museus a partir d’ara: la jurisprudència que puguin comportar Sixena i Franja de Ponent. Ara es podran reclamar obres de qualsevol lloc?

I una reclamació per part catalana es pot fer? Apel·lar la decisió es farà?
—L’única via que veuen els entesos amb qui he parlat seria Europa. No hi entenc massa, i no sé si té recorregut.

Res més que vulgueu afegir?
—Preguntar-se i ara què? S’enduen les obres de Sixena, les de la Franja de Ponent i segles d’història compartida. Les peces d’art de la Franja demostren que som història compartida. Però què farà ara el Museu de Lleida, Lleida, i Catalunya? Quan es van endur la caixa d’Isabel d’Urgell, germana de Jaume, comte d’Urgell, el del Compromís de Casp, que havia de ser rei de Catalunya, en aquella caixa a la morta la van rematar dos cops. La caixa deia la veritat. No és tant el valor artístic, sinó simbòlic. Al final nosaltres tenim l’edat mitjana més gloriosa i més potent i hem de veure Joc de trons. I els americans no tenen edat mitjana, i ens l’han d’explicar a nosaltres! És un buidatge en tots els sentits del país. Buidatge de memòria i neuronal. Per això pregunto: i ara què? Quina és la funció de Lleida, i de Ponent, i de Catalunya?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.