Hannes Bahrmann, en una imatge d'arxiu (Foto: HB)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La llarga ombra de Franco. Dictadura i democràcia a Espanya (Ch.Links Verlag) és el darrer llibre del periodista alemany Hannes Bahrmann (1952). Especialitzat en la història de la República Democràtica Alemanya i l’Amèrica Llatina, Bahrmann ha escrit darrerament llibres sobre les revolucions de Cuba (2017), Nicaragua (2018) i Veneçuela (2019) i ara dedica el seu treball a la història espanyola recent. L’autor divulga per al públic alemany la història espanyola des de 1898 fins a la transició amb una mirada molt crítica. Bahrmann creu que la transició no va fer net amb les estructures de poder franquistes, que encara perviuen. És el franquisme que no marxa. VilaWeb ha entrevistat el senyor Bahrmann per parlar del seu darrer treball.

Heu estudiat la història d’Espanya de 1898 fins als nostres dies. D’on neix el vostre interès per la història d’Espanya? Per què un llibre sobre Espanya?
—He estudiat història general i estudis llatinoamericans a la Universitat de Rostock, a la desapareguda República Democràtica Alemanya. Els meus primers interessos van ser, lògicament, processos socials a l’Amèrica Llatina, especialment a l’Amèrica Central. Després de la caiguda del mur de Berlín, vaig tenir la meva segona casa a Andalusia. Durant aquella dècada, de 1998 a 2007, es va despertar el meu interès per Espanya.

Heu tingut cap moment deureka? De llegir un episodi o descobrir un personatge o un element que us resultessin reveladors?
—La posició del PSOE i del seu president Felipe González bregant amb el passat va ser una sorpresa. Que el PP, com a successor de Franco, no tingués interès a remenar el passat tenia la seva lògica. Però els socialistes? Recordo que el 1985 Felipe González deia, amb motiu del cinquantè aniversari del cop dels generals: ‘La guerra civil espanyola és definitivament història, part de la memòria dels espanyols i de la seva experiència col·lectiva. Però ja no té –ni n’ha de tenir– presència viva en la realitat.’ Doncs encara avui la guerra civil divideix la societat espanyola i és present en els conflictes polítics, com s’ha demostrat en els debats parlamentaris de les darreres eleccions.

Quin element heu descobert fent el llibre que no sabíeu i us ha impressionat?
—L’existència durant la dictadura franquista de tres milions d’investigacions contra els defensors de la república en forma de ‘causa general’. Amb aquest material la dictadura disposava d’una arma contra totes les aspiracions de descobrir crims durant les quatre dècades següents.

Coberta del llibre ‘La llarga ombra de Franco’.

El títol del llibre és La llarga ombra de Franco. Per què?
—Perquè el dictador Franco té fins avui una presència viva en la realitat espanyola.

Calculeu la fortuna dels Franco. De quants diners és?
—Mariano Sánchez diu en el seu llibre Els Franco S.A. que és, com a mínim, de 500 milions d’euros.

Quin aspecte dels quaranta anys del franquisme us ha sorprès?
—L’habilitat de Franco per a adaptar-se a condicions canviants.

Sou molt crític amb la transició espanyola de 1978. La qualifiqueu de nyap. Quins elements de la transició creieu que van ser un error?
—L’experiència al meu país amb el canvi de societat el 1989 va reforçar la convicció que la pacificació no és possible sense assimilar el passat i reconèixer la veritat. Espanya és un cas singular en la història del segle XX a Europa: la dictadura no va desaparèixer, l’aparell del poder va continuar en plena funció –solament el seu representant, Francisco Franco, havia mort.

Quins elements de la transició creieu que van ser un encert?
—Les eleccions lliures, l’adopció de la constitució i evitar un cop militar. Hem de recordar que fins el 1980 tots els generals dels alts comandaments van ser membres de la 250a divisió de la Wehrmacht de Hitler com a soldats i oficials de la División Azul.

Una tesi del llibre és que el franquisme a Espanya encara perviu. En què us baseu per a dir això?
—Després del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les noves forces polítiques –especialment els socialistes en el govern– van tenir la missió històrica de democratitzar l’aparell del poder: les forces armades, la Guàrdia Civil, la policia, els serveis secrets, la justícia, etc. Això no va passar. El perill d’un cop d’estat penjava com una espasa de Dàmocles sobre la nova societat. Als anys vuitanta hauria estat útil la creació d’una comissió de reconciliació. Feia dècades que les víctimes exigien una comissió de la veritat. I no va passar. El cas del jutge Baltasar Garzón és exemplar: el 2010 va voler anul·lar la llei d’amnistia de 1977 amb l’argument que els crims de la dictadura havien estat crims contra la humanitat, i aquest tipus de delicte no es podien amnistiar. Doncs el Tribunal Suprem va prohibir a Baltasar Garzón l’exercici de la professió.

Quina relació veieu entre el PP i Franco?
—Després de la mort de Franco, el PP va ser el guardià del Sant Greal dels franquistes. La prova és que fins fa poc no va existir cap més partit a la dreta del PP.

Quina responsabilitat creieu que té el PSOE en la continuació de les estructures franquistes?
—El PSOE no ha complert la seva missió històrica de reelaborar el passat. A Espanya, des del començament, li han faltat els demòcrates. Existien franquistes i antifranquistes.

La transició espanyola va ser pacífica i modèlica?
—No ho crec.

Quines diferències veieu entre la desnazificació alemanya i la desfranquització espanyola?
—Després de la Segona Guerra Mundial, l’estat alemany va deixar d’existir. Durant quatre anys el país va ser governat per potències aliades. La desnazificació va ser un procés imposat des de fora. Deixeu-me comparar la desfranquització amb la integració de l’Alemanya de l’Est en la República Federal els darrers trenta anys. Tots els arxius d’aquest estat van passar a ser oberts; per exemple, tots els documents de l’Stasi, l’Staatssicherheit, del Ministeri de Seguretat de l’estat. Va ser un procés dolorós. Però es va aconseguir una reconciliació. Al meu entendre, a Espanya no hi ha hagut desfranquització, i el resultat són centenars de milers de víctimes de la guerra civil en fosses comunes desconegudes, milers de records i torturadors dels temps de la dictadura, com ‘Billy el niño’, honrats pel seu excel·lent ‘treball’ policíac.

Comenteu-me, si us plau, els següents personatges: Juan Carlos I.
—El seu enriquiment després de 1975 em va sorprendre.

Felipe González.
—Em va decebre.

Santiago Carrillo.
—Un camaleó.

Quins elements tenen en comú Cuba, Nicaragua i Veneçuela?
—Possibilitats perdudes.

Hi ha qui compara la situació actual espanyola i el procés de Catalunya amb el 1898.
—Em sap greu, però no puc avaluar els processos de la política actual, ni en el cas de Catalunya ni de la política actual.

Quines fonts, arxius i llibres heu fet servir?
—Sóc periodista, no historiador. Faig servir tots els materials rellevants que hi ha disponibles: Llibres, arxius digitals, revistes, periòdics, articles científics, films, noticiaris històrics a YouTube – tot el material que em serveixi per a comprendre els esdeveniments. Sóc periodista i això m’obliga a controlar les informacions. Contrasto dues vegades i, en alguns casos, més. La diferència amb un llibre d’historiador és que em dirigeixo a un lector sense coneixements del tema. És a dir, hi ha feina a traduir a una llengua fàcil i un estil narratiu no avorrit.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.