La tardor de les revoltes, que havia de marcar el 2019, en realitat va començar al juny a Hong Kong. La notícia que el govern local pretenia d’aprovar una llei per a permetre les extradicions a la Xina va desencadenar una protesta, pacífica al començament i duríssima de seguida, que va ser la icona de les protestes globals que la seguiren i la imitaren.

Els joves d’Hong Kong van entendre que ocupar l’aeroport era una acció decisiva en un món globalitzat i, unes setmanes després, també ho van pensar els de Barcelona. Els joves d’Hong Kong van fer servir làsers per molestar la policia. Poc després, els làsers van aparèixer als carrers de Beirut, enmig de les grans protestes contra el govern. A Hong Kong, les protestes s’organitzaven per les xarxes socials i també a Santiago de Xile. De fet, a Hong Kong, Beirut, Barcelona i Santiago de Xile les protestes coincidien en moltes coses. En el fet de ser dirigides per uns nous actors polítics amb una forta cultura internauta i tecnològica. En el fet de treure partit d’una reivindicació circumstancial per abraçar ràpidament una crítica global al sistema. I en la violència que reaccionava, en forma d’autodefensa, a les agressions de la policia.

No van ser només aquestes quatre ciutats, les afectades. Del Caixmir al con sud d’Amèrica, passant per l’Irac i el Sudan, els episodis de protesta es van anar succeint contínuament, omplint hores dels informatius televisius i pàgines senceres dels diaris. VilaWeb, com a resum d’aquest 2019, posa el focus en una sèrie de cinc articles que volen dibuixar un Atles de les protestes i que anirem publicant els pròxims cinc dies, en el tombant mateix de l’any. Però, primer, cal demanar-se per les raons del fenomen i si hi ha elements que lliguen revoltes aparentment tan dispars.

Revoltes filles de la globalització

Una característica que uneix les revoltes viscudes el 2019 és el seu caràcter global i generacional. Les protagonitzen sobretot gent molt jove, que ja ha viscut de ple la globalització, sovint cosmopolita i desenganyada per un futur que no veu enlloc.

Aquests joves són la primera generació en dècades que s’ha quedat sense el somni de viure millor que els seus pares. Després d’anys de progrés, la crisi de la passada dècada i l’augment espectacular de l’autoritarisme al món han coincidit a crear un entorn que fa pensar a tothom que la vida els anys vinents serà més difícil que no ho ha estat fins ara, també per l’amenaça punyent d’una crisi ecològica mai vista i que pot tenir conseqüències terribles per a tots.

Les protestes han estat originades per qüestions ben diferents. La llei d’extradició a Hong Kong, l’intent de crear un impost sobre l’ús de WhatsApp a Beirut, la sentència espanyola contra els dirigents independentistes a Catalunya i l’augment del preu del transport públic a Xile. Aparentment, són objectius molt dispars que no haurien d’haver convergit en res. I tanmateix, ho han fet. Perquè la base, allò que hi ha darrere l’espurna que encén el problema, és molt més semblant avui, en un món profundament intercomunicat, que no ho hauria estat mai abans.

Ara la informació circula sense fre i qui té interès a saber té l’oportunitat d’aprendre. D’aquesta manera, s’han difós arreu les anàlisis sobre com el capitalisme s’ha tornat endogàmic i ja no garanteix l’existència de classes mitjanes, obsessionat com està a maximitzar els beneficis sense mirar-ne el preu. I l’emergència del lawfare, l’ús dels tribunals com a instrument partidista en la lluita política, ha deixat de ser una qüestió d’interès només per a acadèmics i ha passat a centrar grans debats públics. La presó de Lula da Silva al Brasil i el judici contra els dirigents catalans són fets que han estat seguits amb atenció global però que s’han llegit de manera local. Igual com s’han seguit les accions de les Armilles Grogues a França, ha esclatat la preocupació per la crisi climàtica i s’han estudiat les causes del Brexit a tot arreu.

Revoltes urbanes, el localisme en acció

Una característica que ha cridat molt l’atenció és el caràcter eminentment urbà d’aquestes revoltes. Especialment de les que han tingut lloc al primer món, com les d’Hong Kong i Barcelona. Ciutats fortament globals i cosmopolites han esclatat en un moviment de protesta que ha col·lapsat la metròpoli. A Londres, les conseqüències del Brexit i les mobilitzacions contra el canvi climàtic han arribat a paralitzar-la, gairebé. I a París i al conjunt de l’estat francès, la revolta de les Armilles Grogues, nascuda el 2018, ha continuat tot l’any i aquestes darreres setmanes s’ha unit a les protestes per l’intent de canviar el sistema de pensions.

En alguns països, com és el cas de Catalunya, la revolta a la capital ha acompanyat intenses mobilitzacions per tot el país, però en altres casos ha singularitzat el medi urbà pel contrast amb el medi rural. Aquest és un fenomen visible de fa temps. Per exemple, a Turquia contrasta allò que passa a Istambul i allò que passa a la resta del país, i enguany ha estat encara més clar.

A Hong Kong, el fenomen és conegut com a ‘localisme’, en part per la prohibició a fer servir la paraula independència, però també per a destacar el paper de la comunitat més immediata, capaç de teixir una solidaritat i un projecte comú amb molta facilitat. Per això, d’alguna manera, el 2019 es pot qualificar de l’any de l’esclat de la revolta localista.

Revoltes tecnològiques

Un altre element clau de les revoltes és l’ús de la tecnologia. Són revoltes impulsades per gent jove, acostumada, per tant, a fer servir la tecnologia i coneixedora dels seus secrets.

A Hong Kong, per exemple, la revolta s’ha organitzat des de baix, fent servir una web, LIHKG, a la qual els manifestants proposen accions, les voten i les coordinen. Un model diferent però que també ha despertat un gran interès és el català, amb el Tsunami Democràtic com a gran bandera. El Tsunami capgira el concepte i va de dalt a baix, però també demostra un gran mestratge tecnològic i una gran capacitat de crear situacions inesperades.

Hi ha hagut, fins i tot, el cas de Beirut, on la revolta va començar precisament per l’intent del govern de crear una taxa que afectaria l’ús de WhatsApp. Per a molts ciutadans, aquesta taxa representava un canvi de vida que no es podien permetre. I com ha passat en tants altres casos aquest 2019, un afer aparentment insignificant com aquest va aconseguir la caiguda del primer ministre, Saad al-Hariri, després de dues setmanes de conflicte.

Revoltes dures

També ha sorprès la duresa de la repressió desencadenada a tot arreu per a aturar les protestes. A Xile, s’han vist escenes que no es veien des del final de la dictadura. A Hong Kong, la policia de la ciutat, considerada fins fa poc un model per totes les policies de l’Àsia, ha esdevingut un cos odiat per la població, pels seus excessos a l’hora de reprimir les manifestacions. A Catalunya, els Mossos i la policia espanyola han protagonitzat enfrontaments amb els ciutadans com no s’havien vist mai.

A tot arreu s’ha vist la imatge de policies convertits en una mena de robots humans, equipats d’una manera molt agressiva que ja prefigura el conflicte només de veure’ls arribar. L’ús de gasos lacrimògens, de pilotes de goma i de carros d’aigua ha marcat les concentracions i ha provocat morts i ferits, que encara han accelerat més la crisi i l’han fet més greu.

Pel que fa als resultats, hi ha hagut casos en què s’han aconseguit els objectius immediats i uns altres, els més complicats de gestionar, que es poden entendre com a part d’un procés d’anys de durada i que encara necessitarà temps abans de trobar una solució.

Amb tot, la llista de dimissions i retirades que s’han causat aquest any de protestes globals no és pas curta. A l’abril, i després de dècades al poder, varen dimitir Abdelaziz Bouteflika a Algèria i Omar al-Baixir al Sudan, en aquest darrer cas enmig d’un cop d’estat militar propiciat per les protestes. A l’octubre, va ser el primer ministre del Líban, Saad al-Hariri, qui va ser obligat a dimitir. I al novembre, li va tocar plegar a Adel Abdul Mahdi, el primer ministre de l’Irac, país on l’atac des del govern contra un militar que dirigia la lluita contra la corrupció va desencadenar unes fortes protestes. A Bolívia, Evo Morales també era apartat del poder, després de tretze anys a la presidència. I altres dirigents polítics com Jovenel Moïse, a Haití, i Al-Sisi, a Egipte, han patit un deteriorament gairebé definitiu per culpa de les protestes.

Tot plegat ha fet que aquest 2019 que ara acaba siga considerat un any especialment important que pot obrir una era de protestes generalitzades, si continuen el 2020. Per això, VilaWeb us proposa d’analitzar en detall el pròxims dies quatre dels principals focus de conflicte (Hong Kong, Beirut, Catalunya i Xile) amb aquest Atles de les revoltes globals.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb