Fotografia: Mercè Ibarz.

A l’agost a Saidí llegim el diari en paper. Hi arriben els dos en català (dos exemplars de l’un i tres de l’altre), les edicions generalistes barcelonines, el Segre de Lleida i fa un temps hi podies trobar Le Monde, a petició d’un o dos estiuejants emigrats fa anys a terres franceses que algun dia comprava també algun dels temporers africans. Ara ja no hi arriba, el rotatiu parisenc, aquells estiuejants s’han fet grans i no viatgen a l’estiu o bé ja no hi són, i si algun migrant el compraria no el demana i doncs la Nieves no el té. De camí cap al bar, per un dels carrers poc freqüentats, com de fet ho són gairebé tots els carrers del poble, però aquest seria un altre article, ens va saltar a la vista una façana, una frontera, en el lèxic franjolí de casa. Hi vaig fer la foto que teniu amunt. Una simetria, una harmonia diària, comprovaria els matins posteriors. 

La baieta de fregar posada a assecar a la paret, entre  un clau nou i un ferro vell, que abans devia servir per a fermar la mula. I la cadira. Una cadira de seient esberlat.  Misteri, la cadira, aquí sí que no en tinc cap explicació. Va bé, per mi. La bellesa és l’harmonia a la vista que la veïna –un altre dia la vaig mig veure per una finestra al capdamunt– munta cada dia, una instal·lació d’art domèstic en podríem dir perquè pareix que no puguem dir res directe quan es tracta de bellesa si no és remetre’s amb distància irònica a alguna cosa com ara això que ratifico: art domèstic. El sentit de les línies –la baieta horitzontal ben recta–, la cortina –vertical com ho són totes–, la cadira ben col·locada entre la baieta i la cortina, prop de la porta, sense oblidar la finestreta –cegada amb fustes horitzontals, no amb una de sola– ni menystenir els rastres del desgast del temps en la façana –la frontera– que l’assemellen a un tàpies. 

Vaig fer un ‘bon dia’ cap amunt a l’artista domèstica però o no em va veure o no em va entendre o tant se li’n donava. No la vaig clissar gaire, era (és) una migrant diria que provinent d’un país europeu: si ha arribat fins aquí és per quedar-s’hi, si ella hi és vol dir que ha vingut amb la família, que el temporer és ell. Sí que també hi ha famílies subsaharianes, amb esposes que han arribat després dels esposos. No ho sé, la veritat, va ser una impressió fugissera, em va semblar que venia d’algun racó europeu. Potser un dia en sabré més. 

Torba i alhora asserena, a mi, el sentit de la neteja a la vista, el respecte per les eines i, en el cas de la cadira, potser per asseure-s’hi al vespre?, torno a dir que és un misteri que ja m’està bé. Dit amb franquesa, sense embuts: el sentit de la decoració de la veïna. La imatge, que vaig capturar amb la càmera del mòbil, em fa pensar en Teresa d’Àvila –‘Déu és en els tupins’–, advertiment i advocació a tocar de peus a terra i no descurar les coses de l’esperit ni de l’ànim tractant-les amb grandiloqüència ni amb paraules gastades ni menys encara amb propaganda d’esglésies i clerecies de mena i moda, religioses, polítiques, intel·lectuals. Ni, posant la santa al dia, tampoc amb decoracions guiades pel mercat de les marques ni que et costin quatre xavos. La veïna trobo que té allò que se’n pot dir autonomia moral. 

Em vaig sentir a la vora d’un dels meus mestres en foto, Walker Evans, que, com Teresa, sabia el valor anímic de les coses que veia: pulcrament penjades a les parets de les cuines dels masos quan als anys trenta del segle passat, durant la depressió nord-americana, documentava la vida pagesa d’Alabama. Una forma de pregar, de mantenir la moral, de resistir, de custodiar l’esperit de la llar, de fer el millor que pots amb el que tens. No és gaire, però és teu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb